Llibre

Properament el contingut d'aquest web quedarà reflectit en format de llibre

diumenge, 12 de juny del 2011

Presència històrica del sac de gemecs. Referències concretes

Hi ha diverses referències concretes a l’ús popular del sac de gemecs. En podem esmentar les que segueixen.

Era habitual la presència del sac de gemecs a les festes de Nadal. Així, pel Vallès i per altres contrades de la terra plana, la tarda del dia de Nadal començava la temporada de ball, que durava fins al carnaval. Aquest ball es feia tradicionalment al so de cornamusa i flabiol i tamborí. A Gavà, per Sant Esteve, es feia el ball del sac i tombo. Era una ballada ordinària enmig de la plaça, semblant a totes les altres quant a la dansa, però es distingia perquè durant el seu curs s'elegia l'anomenada junta del sac, que eren els encarregats d'organitzar les posteriors festes de carnaval. El nom de sac aplicat al ball i a la junta venia de l'instrument emprat per a la dansa: el sac de gemecs. Per la seva banda, als pobles de muntanya era costum per Nadal representar dins l’església l’adoració dels pastors i en aquestes representacions era habitual la presència d’una mitja cobla. A Montmany l'empraven els veïns de la zona en la celebració religiosa que feien la nit de Nadal al poble i durant el dia de Nadal a la muntanya, igual que a Cervera, on la Nit de Nadal tots els pastors de les cases ramaderes es reunien a cal Gener per assistir plegats a la missa del Gall, amb la indumentària típica de l’ofici i tocant flabiols i algun sac de gemecs. A Olesa de Montserrat, en la representació de Nadal que els pastors de ca l’Escossí feien pels carrers de la vila per acabar a l’església i celebrar la missa del Gall anaven acompanyats per sac de gemecs, entre altres instruments. A Sant Feliu de Llobregat s’havia celebrat l’adoració dels pastors per Nadal a l'església de la vila al so de flabiol i tamborí, ferrets i sac de gemecs. Per Nadal també, arreu del territori, havia estat costum generalitzat, perdut al llarg del s. XIX, d’anar a fer albades saludant el veïnat. El jovent es reunia en grans grups i acompanyats de cornamusa i flabiol i tamborí, presidits per l’agutzil o el porrer, seguien els carrers saludant el veïnat en general i en especial la gent més significada de la vila. Aquesta ronda es feia no només el dia de Nadal sinó també en vigílies de tota festa assenyalada, especialment per la festa major. Així s’havia fet a Barcelona, per exemple. Era costum ja als segles XVI i XVII que, en néixer el dia, sortissin els ministrers, trompeters i timbalers a fer cercavila per tota la ciutat i felicitar així les festes als barcelonins. Més endavant, aquesta cercavila la van continuar fent grups de particulars que recorrien els carrers sonant el sac de gemecs i el tamborí i saludaven els veïns més rics, que els premiaven amb obsequis, normalment menjar. A Sant Llorenç de la Muga, els fadrins s'aplegaven en confraria sota l'advocació dels Sants Innocents i la vigília d'aquesta festa els confrares, proveïts de grans coves, es ficaven per tots els horts per tal de robar una bona quantitat de cols que havien de constituir la base d'un àpat col·lectiu. El robatori era consentit per consuetud i antigament es feia al so d'una tonada especial que tocava una cobla de tres quartans. Finalment, a Cornellà de Llobregat, el dia de Cap d'Any començaven les set setmanes de carnaval amb una ballada a la plaça. Vers les dues de la tarda feia una passada per tota la població una orquestra formada per sac de gemecs, flabiol i tamborí i al seu pas sortien, per tal de formar corrua al seu darrere, les parelles de ballaires. La passada finia a la plaça, on feia cap tot el poble i on al mig existia antigament un pou. Aleshores els balladors se separaven i les donzelles s'aparellaven elles amb elles i dansaven al voltant del pou al so d'una tonada especial anomenada la volta al pou. Aquest ball es repetia totes les festes i tots els diumenges fins al carnaval.

Per la Candelera, a Gavà i Viladecans es feia el ball del sac, organitzat per la junta del sac esmentada més amunt, dins de la festa anomenada Tornaboda. A mitja tarda, la junta portava a la plaça un pa d'una mida immensa i repartia a tothom, especialment a les balladores, pa i torrat, que consistia en pa i ametlles i avellanes torrades. Aquest convit comportava l'anunci de la immediata visita de la junta per les cases i masies del terme amb la finalitat de captar per a l'organització del carnaval i per convidar tothom a prendre part de les festes. Com que el ball era fet al so del sac de gemecs i la junta, quan sortia corporativament, també anava presidida del cornamusaire, d'ací el qualificatiu de sac aplicat al ball i a la junta.

A Molins de Rei, passat el dia de Reis i fins al Carnaval, es feia ball cada dia festiu al so del sac de gemecs i del flabiol i tamborí. Arribat el Carnaval, els mateixos instruments feien la passada i acompanyaven el típic ball del Camell a la plaça de la vila. A Sant Climent de Llobregat, en companyia del flabiol, era l’instrument que acompanyava el ball carnavalesc de la vila, el Carrenxec (o Carrenxenc). També es ballava a Sant Vicenç dels Horts i a Viladecans. A Manlleu acompanyava el ball carnavalesc típic de la vila, el ball de la post, en una formació instrumental acabada de completar amb flabiol i cornetí. Era un ball amb un bon recorregut històric: el 1652 ja hi ha un document municipal que l’esmenta.

També apareix l'instrument relacionat amb la figura dels segadors. Les colles de segadors itinerants, que anaven allà on calia segar, feien gran gatzara pels llocs on passaven. El pas i el sojorn de les colles de segadors eren ben vistos i ben rebuts per part del veïnat de les poblacions on feien estada per segar, car representaven una novetat i un intercanvi. Les fadrines, sobretot, esperaven la seva arribada com una alenada de joventut i un fons d'esperança. Temps enllà les messes es movien en un ambient de cançons i música i les colles procuraven portar un sonador, que moltes vegades era un cornamusaire. Entre la fadrinalla hi havia estímul per aprendre a sonar, sobretot el flabiol i el sac de gemecs, atès que el músic de la colla solia ser objecte de distincions i avantatges.

Així, consta per exemple que quan els segadors entraven a la vila de Ponts per a la campanya de sega cantaven al so de cornamusa i tamborí i a la Seu d'Urgell, a més de cornamusa, duien flabiol, tamborí, gralles, corns, trompetes i, modernament, cornetins. L'aterrament de les darreres espigues donava lloc a cerimònies molt curioses. Quan les colles portaven música un d'ells voltava el darrer blat tot tocant la cornamusa i després els altres el segaven. Així consta que ho feien a Guissona i a Jorba. Els d'Organyà feien un ball rodó a l'entorn del darrer blat. A Collbató i al Bruc, quan les messes s'esqueien per Sant Joan i per Sant Pere, els segadors, al so de cornamusa i flabiol, feien un ball rodó entorn de la foguera, i quan havien voltat prou ballaven una gallarda o una contradansa.

Ocasionalment també havia acompanyat el sometent.

Com arreu d’Europa, històricament la cornamusa és un instrument vinculat al dimoni. Hi ha rastres documentals catalans als processos judicials seguits contra bruixes de la presència del sac de gemecs en aquelarres presidits pel senyor dels inferns.

L'instrument està present també tradicionalment als casaments, en què arribava a encapçalar la comitiva. Vinculada als casaments de manera especial hi ha la figura de l'abat dels boigs (o pare dels boigs). Aquest personatge, entre altres feines, tenia l'obligació de concórrer a tots els casaments i bateigs que se celebraven en una població i en el seu terme i era un càrrec que ocupava el darrer casat de l'any anterior. La seva missió era armar gresca i organitzar la broma durant tot el casament i obria la marxa del seguici de la núvia. Presidia la comitiva tocant un instrument i això podia acabar sent carregós perquè si l'abat no sabia sonar-ne cap havia de llogar un músic que suplís el seu defecte i l'havia de pagar de la seva butxaca.

Al so del sac de gemecs es ballava principalment el contrapàs i la sardana i arreu del territori era l’instrument preferit per a la dansa. A Viladrau, per exemple, el contrapàs era cantat i acompanyat amb el sac de gemecs. Concretament acompanyava l’anomenat contrapàs de Crist, que era un fragment del contrapàs llarg que ballaven els casats la tarda del diumenge de Carnaval. Els anaven a cercar a llurs cases i eren obligats a ballar a la força, si no volien de bon grat. A Sant Hipòlit de Voltregà després del ball a plaça s’interpretava el contrapàs també al so del sac de gemecs i flabiol i tamborí. A Manlleu es ballava el contrapàs al so d'una cobla de tres quartans. Encara el 1903, en una recreació de danses històriques que es va fer a Vic per carnaval, es va interpretar el contrapàs al so del sac de gemecs.

També el ballet, el ball cerdà i l’esquerrana s’haurien ballat tradicionalment al so del sac de gemecs. A l’alta plana de Vic i al baix Ripollès, per exemple, era l’instrument que acompanyava el ballet de muntanya, típic de la zona. Igualment, aquí i arreu del país, era un dels instruments que, segons la disponibilitat de músics en una zona, podia acompanyar el cant de les caramelles per Pasqua. També per Pasqua acompanyava al Rosselló el cant dels goigs que es feia per les masies.

A Vilafranca del Penedès acompanyava el ball de pastorel·li, el ball de cercolets, el ball pla (sobretot el "treure dansa" de les autoritats el matí d'ofici), el ball de panderets, el ball de les cotonines (l’acompanyament consta ja des del s. XVII), el ball de pastorets, el ball de l'Àliga i, ocasionalment, els gegants. Concretament el ball de cotonines, el de cercolets i el de pastorel·li eren acompanyats amb sac de gemecs encara a finals del s. XIX. D’ençà del 1931 foren executades al flabiol per Pau Orpí i a partir de 1946 per gralles. Hi ha una fotografia de finals del s. XIX d’un sacaire desconegut que acompanya el ball de cercolets. Per la festa major o carnaval, quan a la plaça o a l’envelat la gent ballava el ball pla, la bulangera o el xirongu, eren interpretats per la cobla rústega (sac de gemecs i flabiol i tamborí), tot i que a partir de mitjan s. XIX és substituïda per l’orquestra. L’última aparició a la festa major és al 1916-1917. Al Penedès i voltants, s’emprava el sac de gemecs també per fer la música dels balls parlats, barreja de text, música i dansa, vigents al s. XVIII i primera meitat del s. XIX. A finals del s. XIX es tocava a Torrelavit per Carnaval. A Sant Sadurní d'Anoia fins al començament del s. XIX el flabiol i tamborí, la gralla i el sac de gemecs eren els únics instruments que posaven música a les passades i als balls a plaça de la vila (ball pla, ball de bastons, ramellera, contradansa, ball rodó, ball del ciri, ball de Sant Isidre, contrapàs, sardana...). Antigament a Sant Sadurní també s'havia emprat la borrega per al ball de l'indiot: es penjava un indiot de les potes a una corda tibant i el jovent de la vila, muntats en burros i al so de la borrega, passaven per sota a fi d'arrencar-li el cap; l'endemà se servia l'indiot en un àpat que es feia a alguna de les masies del voltant de Sant Sadurní.

En general, el ball pla era ballat a tot el Penedès majoritàriament al so del sac de gemecs i flabiol i tamborí. A Subirats i a Lavern, per exemple, consta que al llarg del s. XIX encara s'interpretava amb l'acompanyament musical d'una mitja cobla. A tot el Penedès també (a Vilafranca, per exemple) l’instrument acompanyava un ball de bastons típic de la zona anomenat Buidasacs. Era molt ballat i es feia durar llargament amb l’objectiu d’arribar a buidar el bot del sac de gemecs. Finalment, era un dels instruments possibles per acompanyar el ball de moros i cristians, o de sant Jaume, al Penedès i al Camp de Tarragona.

A Calaf el sac de gemecs acompanyava el ball de l’esgarrapada. Aquest era un ball carnavalesc fet a plaça on els balladors feien una gran rodona i al mig hi posaven una dona, generalment pagada, que duia penjada al coll una gran panera plena de pastissos, fruites i tota mena de coses llamineres. La dona anava giravoltant constantment seguint el ritme de la melodia del cornamusaire i els balladors, voltant també al mateix ritme, anaven fent esgarrapades a la panera i prenent-ne coses tant com podien. A Calaf també es ballava el ball dels gemecs, que era un ball de gresca carnavalesca que feien a la plaça al so del sac de gemecs, tocat de tal manera que talment semblava que gemegués o plorés.

A Cervià es ballava el ball del Maunel al so de la cornamusa. Era una dansa ballada per homes i dones repuntejant per l’estil del contrapàs i donant una passa enrera, començada pel sac de gemecs, que sonava tot l’espai de temps que durava el vent que havia omplert el sac per primera i única vegada. Quan callava la cornamusa un cop consumit l’aire la dansa era continuada al so d’una cançoneta.

Al Port de la Selva, tradicionalment s’havia ballat el ball de la farandola i el denominat contrapàs a la mà de davant al so d’una formació de gralla, flabiol i cornamusa. El ball de la farandola era usual a altres pobles, mentre que el contrapàs a la mà de davant es ballava d’una manera peculiar només en aquesta localitat.

A l’Escala, a la segona meitat del segle XVIII, la cornamusa, juntament amb la tarota, el flabiol i el tamborí, eren els instruments encarregats de posar música als balls típics de la vila que s’executaven a la plaça del Sòl d’en Saguer i a la platja del Port: el contrapàs, la sardana, el ball de les Nyacres, la bolangera, la farandola, el ball del drac, el ball dels confits...

A Terrassa, la vigília de Sant Pere, sortint de les matines, la fadrinalla, presidida per l'agutzil i acompanyada per un sac de gemecs, flabiol i tamborí, anaven pels carrers a fer aubades, és a dir, a saludar el veïnat i sobretot les persones principals de la vila.

A Rubí el sac de gemecs acompanyava les colles de xatos que venien de Barcelona a fer aplec a l’ermita de Sant Muç.

A Barcelona, els hortolans empraven el sac de gemecs en els balls de celebració de festivitats. Els hortolans del Raval, per exemple, devots de la Mare de Déu del Carme, el dia de la seva festivitat a la tarda feien ball al Padró, on ballaven les danses típiques de la terra (el ball pla i el ball rodó) al so de la cornamusa, el flabiol i el tamborí. Els hortolans de Barcelona en general celebraven la festivitat de sant Nin i sant Non (patrons de la pagesia catalana aleshores) a l'església del Pi i després feien ball al so del sac de gemecs, flabiol i tamborí. A la Barceloneta, per la seva festa major, el 29 de setembre, es feia el ball de rams a la plaça de Sant Miquel al so de la tonada tradicional, que el poble corejava i cantava seguint l'aire de la cobla que hi posava la música, composta primitivament de cornamusa, flabiol i tamborí. Encara fou ballat el 1859.

A Arnes, a la Terra Alta, el 22 de juliol se celebrava la festa major, on eren tradicionals les balles de nit entorn del cremaller al so del botet o cornamusa. El ball típic era la jota. El 25 del mateix mes feien festa major els pobles de la Torre de l'Espanyol i de Tivissa, a la Ribera d'Ebre. En havent sopat feien ball a la plaça, tot voltant l'alt fester dins del qual cremaven gran quantitat de llenya. Ballaven la jota catalana al so de gralla o cornamusa. El 24 d'agost celebrava la seva festa major Prat de Comte, a la Terra Alta, on feien balles al vespre i ballaven la jota al so de cornamusa més antigament i més properament al so de la gralla o gaita, com en deia la gent del poble. Aquestes informacions estan recollides al Costumari de l’Amades i cal tenir en compte alguna prevenció. Tal com apunta el lutier Joan Pellisa, moltes vegades s'ha confós gaita amb cornamusa. La gaita és la dolçaina d’aquelles terres. D’altra banda, el nom de botet per al sac en aquella zona tampoc és encertat. Un botet no és més que un bot petit, una bossa de pell. Quan s’ensenya un sac de gemecs a la gent gran d’aquelles contrades et diuen que és una “gaita en un botet” (és a dir, un instrument musical ficat en un bot). Igualment es diferenciava entre un bot (fet de la pell d’una ovella grossa o d’un boc) i un botet (fet amb la pell d’un corder o d’un cabrit). Els bots eren per guardar-hi oli i els botets per al vi.

A Argentona la vigília de Corpus sortien els joves a buscar ginesta al so de sac de gemecs i tamborí. L’endemà s’emprava aquesta ginesta per adornar l’interior de l’església.

Per Corpus també era habitual la presència històrica de cornamuses a les processons de Girona, juntament amb altres instruments.

A Andorra el 8 de setembre es feia l'aplec del santuari de la Mare de Déu de Meritxell, on acudia gent de tots els pobles de la vall en llargues processons presidides per les respectives banderes. S'hi celebrava una festa religiosa molt solemne i es cantaven els goigs de la imatge, i a la tarda, després de l'àpat principal, la gent es lliurava a la dansa i feien ball al so de la cornamusa, flabiol i tamborí. Ballaven les variants andorranes del ball pla, la bolangera i l'esquerrana.

A Fraga, als casaments, anaven a cercar la núvia a casa seva al so de la cornamusa. A Calaceit es ballava per festa major la dansa pròpia de la vila (anomenada així, “La Dansa”) al so del sac de gemecs.

A la Selva del Camp hi ha notícies de la presència de cornamusa almenys des del segle XIV i fins al XVII, com a instrument integrant de la vida musical de la vila.

A finals del s. XVI (consta documentat, per exemple, l’any 1594) el sac de gemecs sonava juntament amb flabiol i tamborí per les ballades de Manresa i en temps de Pasqua per les caramelles.

A Barcelona al llarg del s. XVI era l’instrument que posava música a la celebració de Sant Joan que els barcelonins feien la nit abans pels carrers il·luminats per les fogueres. El 1601 havia acompanyat els gegants i altres elements d’imatgeria (àliga, mulassa, drac, víbria i cavalls cotoners) en ocasió de les festes organitzades per la canonització de sant Raimon de Penyafort. A finals del s. XVIII, la processó del Corpus era oberta per dos sacs de gemecs, seguits pels gegants i els seus flabiols. Tradicionalment els gegants de la ciutat gaudien del privilegi popular de ballar al so del flabiol. Els de les parròquies havien de fer-ho al so de cornamusa. El 1801 i el 1802, per Corpus, el baró de Maldà reporta la presència d’un sac de gemecs, juntament amb flabiol i tamborí, per acompanyar els gegants del Pi. El mateix any, en la processó de Corpus de la parròquia barcelonina de Sant Cugat del Rec són acompanyats per “gaites i sacs de gemecs”. El 1805 els gegants del Pi i de la Ciutat ballen "ab música de gaites, flobiols i tamborinos". En efecte, en aquesta època els gegants de la ciutat de Barcelona anaven acompanyats d’un flabiolaire, mentre que els gegants del Pi hi afegien un sac de gemecs, igual que els de Santa Maria del Mar. En el cas del Pi encara el 1831 era prescriptiu que aquest fos el seu acompanyament musical.

Al llarg dels segles XVII i XVIII a Torroella de Montgrí els gegants de la ciutat anaven acompanyats habitualment per una mitja cobla (a la documentació municipal consta literalment aquest nom), composta de flabiol i cornamusa.

Al s. XVIII a Castelló d’Empúries cada diumenge a la tarda, excepte per Quaresma, hi havia balls i festa. La música la posava una cobla entera, composta per dos tibles, una gaita gallega i un tamboril i flautí de pastor, o una mitja cobla, amb tamboril i flautí de pastor i cornamusa. Aquesta mateixa formació encara conformava, a principis del s. XIX, la cobla de músics de Castelló d’Empúries, coneguts popularment com “els quatre quartans”.

El 1792 consta que a la processó que es feia a la Bisbal d’Empordà per Divendres Sant l’últim misteri, el del Crist jacent, anava acompanyat musicalment per una cobla de tres quartans. En general, al llarg del segle XVIII a la Bisbal les cobles locals que executaven els balls populars es componien de cornamusa, flabiol i tamborí i un o dos oboès tradicionals (tible o tenor). Amb aquesta formació s’hi interpretava el ball pla, el contrapàs, la sardana i la farandola.

A Tarragona els gegants i l'àliga anaven acompanyats fins a finals del s. XVIII pels ministrers de la ciutat: cornamusa, xeremia, trompa i tabal. A partir del s. XIX ja sonen les gralles i els tabals, tot i que els nans de la ciutat, que apareixen citats per primer cop el 1844, anaven acompanyats per un cornamusaire (un dels quals fou en Josep Moliné, de Lavern).

A Girona el 1780 consta que a les balles en què havien evolucionat les festes patronals dels barris de la ciutat van ser acompanyades per flabiol i sac de gemecs.

A finals del s. XVIII i al llarg del XIX, a Barcelona el sac de gemecs acompanyava la rifa dels porcs de sant Antoni. Els antonians van fundar diverses cases a Catalunya. A Barcelona es van establir vora l'antic portal d'en Cardona, on van fundar un hospital i una església dedicada a sant Antoni. Cuidaven els leprosos i la rifa dels porcs es va instituir, ben bé a inicis del s. XVII, precisament per sostenir econòmicament l'orde religiós, coneguda popularment per rifa dels porcs de sant Antoni. Per fer-ne propaganda i per tal de convidar la gent a comprar bitllets, passejaven els tres o quatre porcs per tota la ciutat vegades i més vegades des del dia d'Any Nou fins al dijous gras, dia en què es feia la rifa. Doncs bé, els porcs eren acompanyats per una orquestra rústica formada per una cornamusa i un flabiolaire i tamboriner, cofats amb barretina musca, que tocaven una melodia típica específica per a l'ocasió que era coneguda per tothom. La cercavila va donar lloc a la dita popular voltar més que els porcs de sant Antoni. L’any 1792 no hi va haver rifa perquè tot just un anys abans s’havia extingit l’orde antonià a Espanya. Amb tot, l’any següent es va restablir la rifa a profit dels monjos que restaven de la comanda per evitar que visquessin només de caritat. Quan hom pensava que finalment desapareixeria la rifa els administradors de l’hospital de la Santa Creu van obtenir del rei, l’any 1802, la concessió per seguir fent-la a benefici dels expòsits (així ho explica el baró de Maldà) fins que l’Estat la va suprimir per emparar la loteria nacional (1879, 1882). El 1877 encara consta que els porcs anaven acompanyats amb sac de gemecs.

A Vic també sortia el sac de gemecs per places i carrers per acompanyar els porcs que la Casa de la Caritat sortejava setmanalment. A altres rifes del país, organitzades per motius diversos, hi havia presència de sacaires, entre altres músics. Així, per exemple, va succeir a Ripoll entre 1865 i 1872, en les rifes periòdiques organitzades pels carrers de la vila per sufragar les despeses de construcció de l’orgue de l’església de Sant Eudald. En aquestes rifes hi havia present, a banda d’un violinista i d’un flabiolaire, un sacaire.

A la mateixa ciutat de Barcelona i a la mateixa època apareix l'instrument vinculat també a la festa de carnaval. Des del 1837 fins al 1849 va circular la setmana de Dijous Gras una comitiva dedicada a la capta de diners i queviures destinats a servir un dinar extraordinari als presos durant els tres dies de carnaval. Aquesta comitiva estava formada per un empleat de l'audiència o agutzil, quatre o cinc noietes de vuit a deu anys, filles d'empresonats, dos o tres mossos de la presó, vestits amb l’uniforme propi dels presos i proveïts d’unes grosses paneres on posaven els queviures recollits, i una cobla de músics composta d'un cornamusaire i un flabiolaire, que anunciava el pas de la colla amb una típica tonada. Visitaven els llocs més populosos de la ciutat, especialment els mercats. La comitiva va deixar de sortir quan la presó del palau del veguer, situat a la plaça del Rei, va ser traslladada al local del carrer de la Reina Amàlia amb Lleialtat, antic seminari. Posteriorment, en el carnaval més esplendorós viscut a Barcelona al llarg del s. XIX, el que va organitzar entre 1859 i 1874 l'anomenada Societat del Born (una entitat formada per botiguers i industrials del barri del Born dedicada especialment a organitzar les festes de carnaval i a recaptar almoines per als pobres, fundada i presidida el 1858 per Sebastià Junyent i Comas, industrial espardenyer de Calaf i resident al Born, amic personal de Josep Anselm Clavé), també hi va haver presència del sac de gemecs. Concretament, l’any 1860, en un gran ball donat per la companyia de ball del Teatre Ristori, més tard dit Circ Barcelonès, hi va concórrer una comparsa que representava l’ajuntament de Mataró, ciutat on havia posat aquell any en Carnestoltes. Aquesta comparsa, formada pel batlle, el síndic, el secretari, el nunci i alguns regidors, tots vestits amb gambeto i alt barret de copa a la catalana, havia acompanyat en Carnestoltes fins a Barcelona i no deixava d’assistir a cap dels actes als quals ell concorregués. Duia també els seus ministrers, una rústega orquestra formada per una cornamusa i un flabiol i tamborí, atès que es deia que els cabals municipals no permetien un acompanyament més lluït. Feia el paper de batlle el Gravat (o Pelat), un faceciós veí, plats-i-olles, del Born. Havent-li estat preguntat, una vegada, què li semblava l’espectacle de danses de la companyia del Ristori, contestà que li agradava més el ball típic i popular, i s’oferí amb els seus companys per fer-ne una demostració davant del públic. L’oferiment fou acceptat, car era cosa convinguda d’antuvi, i el simulat ajuntament es presentà a les taules i ballà el contrapàs i el ball rodó al so del sac de gemecs, el flabiol i el tamborí. El mateix any 1860, en la cerimònia d’enterrament del rei Carnestoltes, ultra de participar-hi tot Barcelona com a intervinent o espectador, entre les músiques que se sentiren s’hi podia comptar la presència variada de gralles, tamborins, sacs de gemecs i simbombes. Posteriorment, l’any 1863, en el ball de màscares organitzat per la societat La Paloma al teatre Odeón, es van concedir premis a les màscares més humorístiques. Aquests premis van ser atorgats per un jurat els membres del qual anaven cofats amb un cap d’ase i que es van presentar a la sala al so de la música d’un sac de gemecs.

A altres contrades apareix també el sac de gemecs vinculat amb la festivitat del carnaval. A Begues (Baix Llobregat), per exemple, la fadrinalla formava una colla presidida pel novençà i la novençana, dos minyons que simulaven ser parella, vestida grotescament. Voltaven per tota la població, ballant de casa en casa, i per les pagesies foranes. Aquest ball es feia obligadament al so de cornamusa i flabiol (el ball es va deixar de fer als anys cinquanta del s. XX per manca de cornamusaires que hi posessin la música). A Cornellà de Llobregat, per carnaval també, es ballava la gallarda del pou, dita així pel pou que hi havia al mig de la plaça on es feia el ball. Aquesta gallarda es ballava també al so de cornamusa i flabiol i tamborí. Els pobles de Gavà i Viladecans celebraven una part del carnaval en comú enmig d'una gran fraternitat i concòrdia. De bon matí, a cada un dels dos pobles, sortia el sac de gemecs a despertar el veïnat per tal que fos matiner a organitzar-se, atès que entre els dos pobles s'havia establert una competència amistosa per veure quina de les dues colles arribava primer al punt del camí que marcava el límit de terme de les dues poblacions. A Malgrat de Mar a principis del s. XX encara sortia el sac de gemecs, única vegada que ho feia en tot l’any, per interpretar els balls propis de carnaval: al so de la mitja cobla s'hi ballava el contrapàs (així consta, per exemple, l’any 1900). A Mataró, el 1928, en un ball de carnaval nocturn organitzat per la penya “La Faràndola”, encara va sonar un sac de gemecs per amenitzar la vetllada. A Sant Andreu de Llavaneres els balls de carnaval acostumaven a anar acompanyats de dos flabiols i un tamborí (quan encara existien aquests instruments) i ocasionalment s'hi afegia un sac. A Osor es feien per carnaval les “Ballades de la canalla”, un ball de parella que feia la mainada el dilluns anterior al dia de carnaval. El ball s’executava al so del sac de gemecs i flabiol i tamborí.

A Torrelles de Llobregat, a mitjan s. XIX, a la fira de Sant Pau de finals de gener s’ajuntava gent de tota la comarca que assistia en grups acompanyats per música pròpia, entre la qual sacs de gemecs i flabiols. Així, es recorda com la colla de Sant Boi s’ajuntava a la creu del Querol amb la dels pobles de Sant Climent, Gavà i Viladecans, i fins de Begues, els quals amb sac i tamborí feien marrada en el camí i acompanyaven els de Sant Climent. De més lluny venien les colles de l’Hospitalet i del Prat, acompanyades la primera per l’Isidre al flabiol i la segona per en Pau al sac de gemecs. Juntament amb la gent de Vallirana, Cervelló i Olesa de Bonesvalls totes les colles corrien pels carrers de Torrelles armant ball. De tornada, al final de la jornada, seguien els músics sonant els seus instruments, ja negra nit.

Al Vendrell, al s. XIX acompanyava el ball de pastorets i per Nadal el sacaire Ventura Cullada tocava dins l’església juntament amb l’orgue, la ximbomba, xiulets, flabiols i altres instruments. A Pacs del Penedès, la nit de Nadal el sac de gemecs també entrava a l’església juntament amb timbal, flabiol i castanyoles.

A Lleida el 1833, en les festes fetes de jurament a Isabel II que va organitzar la Paeria, consta que es va tocar la gaita, la gralla i el tamborí com a acompanyament de les danses i gegants programats. A Lleida també, per la festa de Sant Anastasi de 1864, per al sorteig de dues mules que es va fer aquell any, consta que en l’exposició pública dels animals es va contractar un músic que tocava la gaita perquè les acompanyés. Igualment, aquell any els gegants van anar acompanyats de “gaita i tamborino”. En aquest sentit, està documentat que a la segona meitat del segle XIX l’acompanyament típic dels gegants de Lleida era el sac de gemecs.

A Sabadell, el 1854, per l’aplec de la Salut, consta que es va improvisar un ball davant les portes de la capella al so de “tambores, gaitas, cornamusas, guitarras, tamboriles y panderos”.

També el 1854 consta a la comptabilitat de la parròquia de Sant Antoni Abat de Vilanova que es van pagar tres duros a un home de Sitges per tocar lo sach dels gemechs per acompanyar la comitiva que voltava la vila per tal de fer la rifa del porc.

El 1861, per la benedicció de l’ermita de Sant Sebastià a Sitges, van sonar les manxes borregues o gaites per acompanyar el ball de cercolets, tal com reporta en Josep Soler i Cartró a Costums perduts. Al tombant del s. XIX cap al XX es tocava a Sitges també, juntament amb flabiol i tamborí, per acompanyar el ball de cercolets i el ball de pastorets. Igualment, en la mateixa època, en formació de mitja cobla, l’instrument estava present en actuacions esporàdiques del carnaval de Sitges i en balls d’envelat populars a Sant Pere de Ribes.

A Pineda de Mar, les ballades que es feien per les festivitats de les enramades (vuitada posterior a Corpus), Sant Antoni i Sant Pere s’acompanyaven amb so de cornamusa i timbal fins cap al 1870. Passat aquest any les ballades es feien al so de flabiols i posteriorment amb cobla de sardana. A Blanes, a la segona meitat del s. XIX, també es ballava per les enramades de Corpus i per les festes de carnaval al so d’una mitja cobla.

Entre els darrers anys seixanta i els primers setanta del s. XIX hi ha notícies de la presència de cornamuses, soles o amb flabiol i tamborí, per acompanyar els gegants de l’Ajuntament de Mataró. Posteriorment, aquest instrument donaria pas, ja a finals de segle, a cobles de flabiolaires. Al mateix Maresme, a la segona meitat del s. XIX, consta que el ball de bastons d’Òrrius era acompanyat per un sac de gemecs. El mateix sac de gemecs, en formació de mitja cobla, acompanyava també la ballada de festa major a Argentona i l’espolsada de Premià de Dalt. Al mateix Òrrius, el sac i el flabiol sonaven per amenitzar el ball de cloenda de l'aplec de Sant Bartomeu, ermita del terme (l'últim aplec es va fer el 1877). En un altre aplec, el de l’ermita de Sant Daniel, a Tordera, a mitjan s. XIX es ballava el tirabou (o contrapàs) al so d’una mitja cobla. Per últim, cap a finals del s. XIX, el ball de plaça a Sant Pol de Mar es produïa a la petita plaça del castell al so d’una mitja cobla.

A la Múnia, a finals del s. XIX, havia sonat el sac de gemecs de Josep Bruna Olivella, el Caterina, per acompanyar el ball de bastons. A la mateixa època, a Sant Boi, se celebraven ballades per la revetlla de Sant Pere a l’era de can Pere Rossinyol al so de sac de gemecs i flabiol.

A Durro, a la vall de Boí, a l’Alta Ribagorça, antigament s’havia sonat el sac de gemecs per Carnaval: “Els bous són una parella de minyons, els més plagues del poble, els quals enfarinats de cara sense res al cap i tapats ab un llençol faixat a tall de bolquers, surten a corre el llogarret fermats pel coll a un jou de bous [...] L’estranya comparsa, seguida de quasi tots els fadrins, surt a fer la passada al so de guitarres i algun violí; abans s’usaven el sac de gemecs i el bot o simbomba.”

A la Conca de Tremp, a mitjan segle XIX, es ballava a plaça, al so del sac de gemecs, la tarota i el flabiol, el ball pla, el ball robat, la castanya, la bolangera, el contrapàs i el ball de la teia.

El 1887 Maspons i Labrós escriu que el ball de gitanes, ballat a tot el Vallès, antigament es feia al so del sac de gemecs però que “fá com una trentena d’anys que en Ripollet per primera volta y com á gran novetat, s’usáren instruments de corda y ab ells s’aná continuant per lo Baix Vallés, fins ara que [...] se balláren ab instruments de vent y al só d’una música militar”. També explica que antigament al ball de gitanes es ballava com a ball principal l’espolsada i que s’havia de ballar obligatòriament al so del sac de gemecs (substituït posteriorment per les cordes, però ben baixes perquè se sentissin bé les espolsades de cascavells dels balladors). A Sant Cugat, on hi havia un colla molt nombrosa, es ballava al so del “sach de gemechs” i del “fluviol y tamborino” i així també a la Garriga. La colla de Caldes l’any 1885 encara duia un flabiol per fer la música del ball i a la ballada feta a l’Ametlla l’any 1884, amb l’espolsada encara com a ball principal, van sonar un sac de gemecs i un tamborino. Un informador d’en Maspons, Miquel Draper, el farmacèutic de Sant Celoni, explica que el ball de gitanes tradicional, amb l’espolsada, s’hi havia ballat fins al 1850 (la primera referència que en té és del 1767) i que es ballava al so del “tamborino y fluviol y la cornamusa”. A partir d’aquesta data s’introduïren altres balls moderns i orquestres per interpretar-los, de manera que al tombant de segle la cornamusa ja havia caigut en complet desús. A Cardedeu, a mitjan s. XIX, s'havia ballat l'espolsada al so de sac i flabiol en el famós aplec que organitzava la comtessa de Bell-lloch. Quan, el 1902, recuperen puntualment el ball de l'espolsada han d'anar a Lliçà d'Amunt per trobar un cornamusaire encara en actiu que pugui interpretar les melodies. La consideració final que fa en Maspons sobre els instruments per acompanyar aquest ball i el de gitanes és la següent: “La música es la més apropiada, la del tamborino y sach de gemechs. Apart de ser eixos instruments los característichs de nostra terra, permetían amb llurs sons dolsos y apagats sentir bé la melodia que anava fent la espolsada, mentres lo balladó seguía la plassa; no era com ara que los instruments de vent aufegan castanyolas y cascabells y tot quan es propi de dit ball.”

Un altre aplec famós del Vallès Oriental al s. XIX era el de Sant Sebastià de Montmany (a Caldes de Montbui), on pujaven els vilatans de les poblacions del voltant en romeria el 20 de gener, diada de Sant Sebastià. Com a cloenda de la diada desfilaven els romeus de retorn als seus pobles precedits pels de Caldes, que alhora eren encapçalats per un sac de gemecs i un timbal.

A la segona meitat del s. XIX a la zona al voltant de Sant Pere de Torelló, es musicaven els aplecs i les festes de pagès al so de flabiol i cornamusa, entre d’altres formacions.

Els balls de gitanes existents al llarg del Maresme també s’havien interpretat fins a finals del s. XIX amb sac de gemecs i flabiol. Així, consta que les gitanes de Premià de Dalt, d’Argentona, de Sant Andreu de Llavaneres i, probablement, de Tiana s’havien acompanyat amb aquesta formació instrumental.

Tal com recull Ramon Mandri, al s. XIX els gegants de Figueres anaven acompanyats de sac de gemecs i flabiol i tamborí.

A cavall entre el s. XIX i el s. XX les referències d'usos de la cornamusa es multipliquen. A diferents llibres de recerca musicològica de l’època es recullen testimonis d'un passat recent en què el sac de gemecs encara protagonitzava la música de determinades festivitats o acompanyava determinats balls o figures. Moltes vegades, es recorda el nom del sacaire que s'encarregava de fer aquesta música. Quan parlarem dels sacaires històrics la memòria dels quals ens ha pervingut esmentarem aquestes referències d'usos del sac de gemecs.

Mentrestant, podem dir que el 1902, al concurs de figures que va organitzar Barcelona a la Mercè, hi van participar els nans de Manresa acompanyats d’un sacaire, en Genís Santasusagna, que acompanyava habitualment aquesta comparsa (el 1886 ja consta que els nans ballaven al so del sac de gemecs; els gegants de Manresa en canvi, històricament, eren acompanyats per flabiol i tamborí). El grup de gegants i nans de Manresa va rebre la medalla d’or del concurs, compartida amb la imatgeria de Berga, i el sacaire va cobrar 10 pessetes per la feina. El 1918 i el 1919, per festa major, encara van sortir els gegants i els nans de la ciutat acompanyats per una mitja cobla. Fins a ben entrat el s. XX els nans aniran acompanyats per un cornamusaire, tot i que per manca de sacaires del país els últims anys la melodia era interpretada per un gaiter asturià.

A Balaguer, a cavall dels segles XIX i XX, el sac de gemecs acompanyava també la ballada dels nans. Per la mateixa època a Gavà, de tornada de l’aplec de Sant Miquel (que es feia el 29 de setembre, festivitat del sant, a la capella de Sant Miquel del castell d’Eramprunyà) es ballava a mitja tarda a la masia de can Dardena, a la Sentiu, al so de gaita i tamborí. A principis del segle XX consta la presència d’un sonador de sac de gemecs en un altre aplec, el de Sant Valerià, a Lliçà d'Amunt.

A principis del s. XX el capellà Vicenç Bosch explica al seu llibre Balls antics del Pallars que en aquelles contrades per festa major es ballava el contrapàs i “la Pila” (una melodia que s'executava a continuació) al so d’una cobla de tres quartans (bot dels gemecs, prima i flabiol i tamborí). Enric Vigo, nascut al Pallars, explica que a la seva comarca l’acompanyament instrumental del ball pla havia anat canviant amb el pas del temps, inicialment fet sobre la base de quatre grosses sinfonies, d’uns vint centímetres de llarg, i una flauta de pan per passar després a prima, flabiol i tamborí i sac de gemecs (amb l’afegit d’un quart músic a càrrec d’alarcón –una espècie de fagot–, castanyoles, ferrets i pandero, que sonava en determinats moments de la peça) i acabar finalment amb violins, cornetins, clarinets, fiscorn, trombons i baix en el pas del segle XIX al XX.

A l’altra banda del Pirineu, vers el 1918 i anys després encara es tocava el bot a la Bastida, al massís del Canigó.

El 1921 consta a Arenys de Mar la presència ocasional d’una cornamusa aquell any per amenitzar una diada festiva popular dins les festes d’estiu.

A Osona, a inicis de l’últim terç del s. XIX, les tradicionals balles o balls a plaça, seguint el model propi de l’Antic Règim, eren la pràctica habitual a moltes poblacions, però no sobrevisqueren com a tals al canvi de mentalitat que portà a la revolució de 1868 o se’n seguí. Unes desaparegueren i altres es fossilitzaren. Els aires nous demanaven instrumentació nova. Allà on no s’ho pogueren permetre, com per exemple en alguns indrets de les Guilleries, les danses antigues continuaren a càrrec de flabiolaires i cornamusaires, igual que els balls de dia, sense a penes renovació generacional pel que fa als darrers.

El flabiolaire Roviretes explicava que a la seva zona, de jove, el sac de gemecs gairebé només sonava ja per carnaval. Els germans Clapés, flabiolaires de Fogueres de Montsoriu (Arbúcies), actius des de 1930 aproximadament, ja no n’havien vist mai cap, tot i que n’havien sentit a parlar. La tradició de flabiolaires del rodal d’Arbúcies es caracteritza, des d’inicis del s. XX, pel desconeixement més o menys absolut de la cornamusa, plenament vigent a la zona una generació abans, cap a 1865-1870. Els músics de més edat l’havien arraconada i els més joves ni la van aprendre a tocar mai.




Fonts

-      Secció “Crónica catalana” del diari La Imprenta, núm. 312 de 1875. Barcelona. 23 de novembre de 1875.
-      Secció “Crónica local” del diari La Imprenta, núm. 45 de 1877. Barcelona. 14 de febrer de 1877.
-      Secció anomenada “Sección religiosa” del periòdic La Verdad, núm. 32. Manresa. 21 de juliol de 1886.
-      “Antaño y hogaño”. El Eco del Pallás, núm. 9. Tremp. 30 d’octubre de 1892.
-      [Signat amb les inicials “R. G. y R.”]. “Lo Carnaval del meu poble y la Plassa del Camell”. El Eco del Llobregat, núm. 6. Molins de Rei. 28 de febrer de 1897.
-      Secció “Las comarcas” del diari La Veu de Catalunya, núm. 414. Barcelona. 20 de febrer de 1900.
-      “La festa de Sant Joan”. Diari de Catalunya, núm. 17. Barcelona. 23 de juny de 1900.
-      [Signat amb la inicial “X.”]. “Desde Sant Pere de Ribas”. Baluart de Sitges, núm. 8. Sitges. 22 de setembre de 1901.
-      “Desde Vich. Una festa de Carnestoltas forsa interessant”. La Veu de Catalunya, núm. 1472. Barcelona. 25 de febrer de 1903.
-      “Carnaval de 1904”, dins de la secció “Noticias”. Baluart de Sitges, núm. 132. Sitges. 14 de febrer de 1904.
-      "Las neulas de Nadal, la festa dels pastors en Montmany y la sucamuya”. Periòdic setmanal La Gracolaria, núm. 83. Granollers. 23 de desembre de 1905.
-      [Signat amb el pseudònim “Llicenciat Peme”]. Secció “Glosa” del setmanari El Baix Penadés, núm. 123. El Vendrell. 1 d’agost de 1908.
-      [Signat amb el pseudònim “Llicenciat Peme”]. “Nadalenca. Recorts d’antany”. El Baix Penadés, núm. 248. El Vendrell. 31 de desembre de 1910.
-      Secció “Festes majors” del diari La Veu de Catalunya, núm. 6980. Barcelona. 28 d’agost de 1918.
-      Secció “De les terres catalanes” del diari La Veu de Catalunya, any 29, núm. 7313. Barcelona. 28 d’agost de 1919.
-      “25 de juliol de 1866. Estrena d’un orgue a St. Eudalt”, dins la secció “Efemèride”. Fulla Parroquial de Sta. Maria de Ripoll, núm. 538. Ripoll. 18 de juliol de 1920.
-      ­Secció “De la región” del diari La Publicidad, núm. 15124. Barcelona. 21 de setembre de 1921.
-      “Les caramelles”. Diario de Gerona, any XXXVIII, núm. 92. Girona. 19 d’abril de 1924.
-      “Lérida en su fiesta mayor”. El Diluvio, any LXVII, núm. 114. Barcelona. 14 de maig de 1924.
-      [Signat amb el nom “Pepet”]. “Des de Mataró” (secció “De tot Catalunya”). Xut!, núm. 278. Barcelona. 28 de febrer de 1928.
-      “Baile de cotoninas”. Panadés, núm. 40. Vilafranca del Penedès. 29 d’agost de 1942.
-      [Signat amb el pseudònim “Nyinyu”]. “Pastorets de Cal Escossí”, dins la secció “Olesanisme retrospectiu”. Olesa, núm. 111. Olesa de Montserrat. Desembre de 1963.
-      Agrupació de Balls Populars de la Riera. ”El ball de Santa Margarida de la Riera”. Revista Caramella, núm. III. Massalfassar, Lluçà, Reus. Juliol-desembre de 2000.
-      ALMERICH, Luis. Tradiciones, fiestas y costumbres populares de Barcelona. Llibreria Millà. Barcelona. 1944.
-      AMADES, Joan. Música de cornamusa, 8 volums. Inèdit. Text mecanografiat i partitures manuscrites. 1924 per als dos primers volums, 1928 per als 5 volums següents i 1931 per al darrer volum. Tots 8 volums són consultables en versió digitalitzada al Centre de Documentació de la Direcció General de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals (l’original forma part de l’Arxiu de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, propietat de l’Abadia de Montserrat).
-      AMADES, Joan. Les diades populars catalanes. Volum I. Editorial Barcino. Barcelona. 1932.
-      AMADES, Joan. Les diades populars catalanes. Volum III. Editorial Barcino. Barcelona. 1949.
-      AMADES, Joan. La cornamusa a Catalunya. Tirada a part de la Revista Musical Catalana. Barcelona. 1932.
-      AMADES, Joan. El Carnestoltes a Barcelona el segle XIXè. "Biblioteca de Tradicions Populars", XII. Impr. La Neotípia. Barcelona. 1934.
-      AMADES, Joan. Les esposalles. Costums i creences. “Biblioteca de Tradicions Populars”, XXII. Impr. La Neotípia. Barcelona. 1934.
-      AMADES, Joan. Gegants, nans i altres entremesos. “Costumari Popular Català”. Impr. La Neotípia. Barcelona. 1934.
-      AMADES, Joan. Costumari català. 5 volums. Editorial Salvat. Barcelona. 1952.
-      AMADES, Joan, i PUJOL, Francesc. Diccionari de la dansa, dels entremesos i dels instruments de música i sonadors. Volum 1, dedicat a la dansa. Fundació Concepció Rabell i Cibilis. 1936 (probablement del 1943 però amb data anterior a la Guerra Civil per evitar la censura).
-      ANGLADA MAS, Anna Maria. “Pau Mestre i Xaubet. Pau de sa coixinera”. Blanda, núm. 17. Ajuntament de Blanes. Blanes. 2014.
-      BALLÚS CASÓLIVA, Glòria. La música a la col·legiata basílica de Santa Maria de la Seu de Manresa: 1714-1808. Tesi doctoral. UAB. 2004.
-      BARÓ DE MALDÀ (Rafael d’Amat i de Cortada). Calaix de sastre (volum quart: 1798-1799). Curial Edicions Catalanes. Barcelona. 1990.
-      BARÓ DE MALDÀ (Rafael d’Amat i de Cortada). Calaix de sastre (volum cinquè: 1800-1801). Curial Edicions Catalanes. Barcelona. 1994.
-      BARÓ DE MALDÀ (Rafael d’Amat i de Cortada). Calaix de sastre (volum sisè: 1802-1803). Curial Edicions Catalanes. Barcelona. 1994.
-      BARÓ DE MALDÀ (Rafael d’Amat i de Cortada). Calaix de sastre (volum setè: 1804-1807). Curial Edicions Catalanes. Barcelona. 1994.
-      BARÓ DE MALDÀ (Rafael d’Amat i de Cortada). Calaix de sastre (volum novè: 1811-1812). Curial Edicions Catalanes. Barcelona. 1999.
-      BARÓ DE MALDÀ (Rafael d’Amat i de Cortada). Calaix de sastre (volum onzè: 1815-1816). Curial Edicions Catalanes. Barcelona. 2003.
-      BARÓ DE MALDÀ (Rafael d’Amat i de Cortada). Miscel·lània de viatges i festes majors, edició a cura de Margarida Aritzeta. Editorial Barcino. Barcelona. 1994.
-      BARTRÉS I SALA, Gaspar, i MANAU I GRAUPERA, Ferran. Recull històric de Sant Andreu de Llavaneres. Ferran Manau, editor. Barcelona. 1986.
-      BAYER, Xavier. “La manxa borrega o sac de gemecs al Penedès”. Fulls de Treball de Carrutxa, núm. 15. Carrutxa. Reus. 1983.
-      BONAFONT, Josep. “Les Goigs”. Revue Catalane, núm. 4. Perpinyà. 15 d’abril de 1907.
-      BOSCH, Vicenç. Balls antics del Pallars. Centre Excursionista de Catalunya. Barcelona. 1907.
-      BOVÉ, Francesc de P. El Penedès. Folk-lore dels balls, danses i comparses populars. Impremta Ramón. El Vendrell. 1926.
-      BUSCARONS I PASTELLS, Lluís. “Recordant a una antiga i gran cobla. «Els Rossinyols» de Castelló d’Empúries”. Diari Los Sitios, núm. 10003. Girona. 28 de febrer de 1976.
-      BUSQUETS, Simó, i SANS, Francesc. Les cornamuses i el sac de gemecs. 1995.
-      CAMPMANY I GUILLOT, Josep. “L’Aplec de Sant Miquel al castell d’Eramprunyà. 50 anys de la valorització popular d’un monument cultural d’interès nacional”, ponència pronunciada a la IV Trobada d'Estudiosos i Centres d'Estudis d'Eramprunyà. Castelldefels. 3 i 4 de desembre de 2011.
-      CAMPS I CLEMENTE, Manuel. Torrefarrera i el seu entorn històric. Diputació de Lleida. Lleida. 2005.
-      CAPDEVILA, Jaume. “Introducció a les tradicions manresanes (VI)”. Butlletí del Centre Excursionista de la Comarca del Bages, núm. 32. Manresa. 2007.
-      CAPMANY, Aureli. “El Nadal segons el poble”. Catalunya Social, núm. 87. Barcelona. 23 de desembre de 1922.
-      CARBONELL I GUBERNA, Jaume. Josep Anselm Clavé i el naixement del cant coral a Catalunya (1850-1874). Galerada. Cabrera de Mar. 2000.
-      CARETA I VIDAL, Antoni. “Cosas de Carnestoltas”. La Veu de Catalunya, núm. 1465. Barcelona. 19 de febrer de 1903.
-      CASTELLS, Josep (sota el pseudònim Palet). “Els nostres gegants”. Emporion, núm. 88-90. Torroella de Montgrí. Setembre-octubre de 1918.
-      CHÍA, Julián de. La música en Gerona. Impremta de Pacià Torres. Girona. 1886.
-      COLLELL, Jaume. Memories d’un noy de Vich. Gazeta Montanyesa. Vic. 1908.
-      COLOMÉ, Marian. “La vall de la Sentiu”. Brugués, núm. 14. Gavà. Agost de 1959.
-      COLOMEDA I SASTRE, Lluís. “Balls i danses a l’Escala del s. XVIII”, dins Aplec de la Sardana de l’Escala, núm. 25. L’Escala. 2000.
-      CORDOMÍ, Xavier. Montgrí. Una història de gegants. Museu de la Mediterrània. Torroella de Montgrí. 2021.
-      CORNET I MAS, Gaietà. “Una mirada retrospectiva. Transformació de Barcelona en mitj sigle (1830 á 1880)”. La Renaixensa, núm. 13-15. Barcelona. 1891.
-      COROMINES, Joan. Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Curial Edicions Catalanes. Barcelona. 1980-1991.
-      CORTILS I VIETA, Josep. “Noticias de Blánes. Un aplech”, dins la “Secció de publicació”. Butlletí Mensual de la Associació d’Excursions Catalana, núm. 80 i 81. Barcelona. Maig i juny de 1885.
-      CURET, Francesc. Visions barcelonines. 1760-1860. La vida humanitària. Volum III. Ed. Dalmau i Jover. Barcelona. 1953.
-      CURET, Francesc. Visions barcelonines. 1760-1860. Costums, festes i solemnitats. Volum IX. Ed. Dalmau i Jover. Barcelona. 1957.
-      CUSCÓ, Joan. El ball pla. Caixa Penedès. Vilafranca del Penedès. 1989.
-      CUSCÓ, Joan. “El ball de cercolets”. Revista Caramella, núm. IX. Massalfassar, Lluçà, Reus. Juliol-desembre de 2003.
-      DIVERSOS AUTORS. “L’aplech de Bell-lloch”. Setmanari La Veu del Vallés, núm. 286. Granollers. 8 de juny de 1902.
-      DIVERSOS AUTORS. Arxiu de tradicions populars. 1928. 7 volums. José J. de Olañeta, editor. Reimpressió de 1981. Volum 7, Alfons Damians i Manté.
-      DIVERSOS AUTORS. Miscelánea Folk-lórica. 1887. José J. de Olañeta, editor. Reimpressió de 1981.
-      DIVERSOS AUTORS. Festa Major. Vilafranca del Penedès. Ajuntament de Vilafranca del Penedès. 2003.
-      ­DIVERSOS AUTORS. El patrimoni festiu de Manresa. La Imatgeria. Ajuntament de Manresa i Centre d’Estudis del Bages. Manresa. 2007.
-      DONZELL, Pau. “L’hermitá de Sant Dimas”. El Eco Guixolense, núm. 271. Sant Feliu de Guíxols. 30 de desembre de 1883.
-      DURAN I TORTAJADA, Miquel (sota el pseudònim Martí Martell). “La vigília del Corpus a Barcelona”, dins la secció “Reportatges retrospectius”. La Veu de Catalunya, núm. 8741. Barcelona. 18 de juny de 1924.
-      FERRÉ I PUIG, Gabriel. “La flauta i tambor a la música ètnica catalana”. Revista Recerca Musicològica, núm. 6-7. Cerdanyola del Vallès. 1986-1987.
-      FONTOVA CARLES, Ramon. Les representacions festives a Lleida (1700-1975). Ajuntament de Lleida i Pagès Editors. Lleida. 2012.
-      FORT I COGUL, Eufemià. La vida en una vila del Camp de Tarragona al segle XIV. Rafael Dalmau, editor. Barcelona. 1964.
-      FRIGOLA I ARPA, Jordi. “Músics, cobles i balls populars a la Bisbal setcentista”, dins Llibre del XXV Aplec de la Sardana de la Bisbal d’Empordà. Comissió de l’Aplec de la Sardana. La Bisbal d’Empordà. 1987.
-      FRIGOLA I ARPA, Jordi. “Música i folklore del Divendres Sant”, dins XLIII Aplec de la Sardana. Comissió de l’Aplec de la Sardana. La Bisbal d’Empordà. 2005.
-      GARRICH, Montserrat. “Els cavallets cotoners de Barcelona: del 1601 al 2001”. Revista Caramella, núm. VI. Massalfassar, Lluçà, Reus. Gener-juny de 2002.
-      GARRIGA, Nonat. “Los pastorets de Nadal de Pachs”. La Renaixensa, núm. 1-3. Barcelona. 1898.
-      GOLOBARDES VILA, Miguel. “Fiestas y bailes del Ampurdán en el siglo XVIII”. Annals de l’Institut d’Estudis Gironins. Any 1947, volum 2.
-      GRAHIT I GRAU, Josep. “Historia de la sardana moderna (III)”. Diari Los Sitios, núm. 3755. Girona. 15 d’abril de 1955.
-      GUARDIET, Josep. “Sant Mus”, dins l’article “Les belles viles catalanes: Rubí”. La Veu de Catalunya, núm. 7251. Barcelona. 28 de juny de 1919.
-      IBERN, Pere, i CABALLÉ, Imma. “La coixinera, redescoberta d’un instrument musical”. Fulls de Treball de Carrutxa, núm. 15. Carrutxa. Reus. 1983.
-      Informacions orals obtingudes de Lluís Gelis Codinach, Alba Logan Sallent i Joan Pellisa Pujades.
-      INSENSER I BERTRAN, Antoni. El Penedès. Balls, danses i comparses. “Quaderns d’Aportació Cultural”, núm. 3. Ajuntament de Vilafranca del Penedès. 1982. (Manuscrit original de 1904 i 1905)
-      LLADONOSA VALL-LLEBRERA, Manuel. Història de Lleida. 9 volums. Pagès Editors. Lleida. 2003.
-      LLADONOSA VALL-LLEBRERA, Manuel. Pròleg al llibre de Ramon Fontova Carles Les representacions festives a Lleida (1700-1975). Ajuntament de Lleida i Pagès Editors. Lleida. 2012.
-      LLORENS, Sara. El Cançoner de Pineda. Joaquim Horta, impressor. Barcelona. 1931.
-      MALLOL I ORIOL, Josep. A un racó del Mare Nostrum. Autoeditat. El Port de la Selva. 1994.
-      MANYOSA, Albert, i SUNYOL I BUSQUETS, Martí. “El ball de l’espolsada a Cardedeu (1902)”. Lauro: revista del Museu de Granollers, núm. 24. Granollers. 2003.
-      MARTÍ I VILA, Carles. Records i costums santboians. L’Oreig, Grup d’Acció Cultural. Sant Boi de Llobregat. 1985.
-      MAS I GARCIA, Carles. Aproximació a la tècnica coreogràfica del contrapàs. Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona. Barcelona. 1988.
-      MASACHS, Josep Maria. “Les «cotonines»”. Penedès, núm. 1765. Vilafranca del Penedès. 29 d’agost de 1975.
-      MASPONS, Josep; MASÓ, Josep. El ball de les gitanes en el Vallès. Centre Excursionista de Catalunya. Tipografia L’Avenç. Barcelona. 1907.
-      MASPONS I LABRÓS, Maria del Pilar (Maria de Bell-lloc). "Nadal en Monmany. La festa dels pastors". La Renaixensa, any VI, tom I. Barcelona. 28 de febrer de 1876.
-      MASSA I PUJOL, Pompili. El ball de plaça a la costa de llevant. Edicions l'Agulla de Cultura Popular. Tarragona. 2007.
-      MASSA I PUJOL, Pompili. Lo ball de les gitanes en la Maresma. Edicions l'Agulla de Cultura Popular. Tarragona. 2007.
-      MASSIP, Ventura. “Costums típiques que es perden”. Diari de Granollers. 6 de maig de 1926.
-      MILÀ, Jordi. Borregaires i altres antics músics populars de les muntanyes de Garraf. Grup d’Estudis Sitgetans. Sitges. 2000.
-      MILÀ I FONTANALS, Manuel. “Orígenes del teatro catalán”, dins Obras completas del Doctor D. Manuel Milá y Fontanals. Volum 6 (1895). Llibreria d'Àlvar Verdaguer. Barcelona. 1888-1896
-      MITJANS, Rafael, i SOLER, Teresa. "Dos segons de pel·lícula (Les cobles de flabiolaires a Mataró I)". Revista Sessions d'Estudis Mataronins, núm. 16. Mataró. 1999.
-      MITJANS, Rafael, i SOLER, Teresa. “El flabiolaire Quirze Perich”. Revista Caramella, núm. IX. Massalfassar, Lluçà, Reus. Juliol-desembre de 2003.
-      MITJANS, Rafael, i SOLER, Teresa. “El flabiol a Osona”. Ausa, volum XXVI, núm. 171. Patronat d’Estudis Osonencs. Vic. 2013.
-      NADAL I CANUDAS, Lluís Bertran. “No tenim corda”. La Ilustració Catalana, núm. 186. Barcelona. 15 d’abril de 1888.
-      NADAL I CANUDAS, Lluís Bertran. “Ballet, Ball Cerdà y Esquerrana”, dins la secció “Balls populars catalans”. Revista Musical Catalana, núm. 4. Barcelona. Abril de 1904.
-      RAMS, Emili. "Malgrat de Mar. L'horta de l'Alt Maresme". SOM. Publicació de Cultura Popular Catalana, núm. 71. Barcelona. Maig de 1986.
-      REVETLLE, M. Núria. “L’1 de maig cap a St. Sebastià de Montmajor”. Setmanari Plaça Gran, núm. 312. Granollers. 9 de maig de 1985.
-      RIDER, Nil. “La professó del Corpus de Santa Maria del Mar. Una anàlisi iconogràfica i musical”, dins Col·loquis del flabiol 2020. Edició a cura de la Comissió de la Festa del Flabiol d'Arbúcies. Edicions de l’Ajuntament. Arbúcies. 2020.
-      RIERA I FONT, Josep. “Les Ballades de la Canalla”. La Taula del Racó, núm. 66 i 67. Vidreres. Març-abril de 1985.
-      ROQUÉ I MARGENAT, Josep Maria. Òrrius (Maresme). Contribució a la història del poble. Grup d’Història del Casal. Mataró. 1998.
-      ROVIRA, Pere. “El Carnaval als anys 30 (segle XX)”. Revista El Cep. Torrelavit, núm. 33. Març de 2008.
-      SALVAT Y BOVÉ, Juan. Los gigantes y enanos de Tarragona y protocolo municipal. Ajuntament de Tarragona. Tarragona. 1951 (2a edició augmentada, 1971).
-      SANS, Llorenç. “Els Pastorets”. Alba, núm. 23. Sant Feliu de Llobregat. Desembre de 1949.
-      SANTANA, Galdric. “El sac de gemecs”. Revista Caramella, núm. V. Massalfassar, Lluçà, Reus. Juliol-desembre de 2001.
-      SOLANS I RODA, Conxita. “La festa religiosa i la festa laica. Les consuetes de Begues, segles XVIII-XIX”. Materials del Baix Llobregat, núm. 7. Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat. Sant Feliu de Llobregat. 2001.
-      TORELLÓ I BORRÀS, Pelegrí. Monografia històrica-pintoresca de la vila de Sant Sadurní d'Anoya. Impremta de Francesc X. Altés Alabart. Barcelona. 1909.
-      TORRENT, Joan. “Los bailes de máscaras”. Destino, núm. 1282. Barcelona. 3 de març de 1962.
-      TORRENT I GARRIGA, Domènec. Manlleu. Croquis para su historia. Impremta i llibreria de Ramon Anglada i Pujals. Vic. 1893.
-      VALLVERDÚ ROM, Àngel, i ROVIRA I FERRÉ, Robert. Les músiques del ball de bastons i el seu context. Cossetània Edicions. Valls. 2005.
-      VIGO I RABASA, Enric. Records de les danses antigues de la meva terra (1912). Edició a cura d’Ignasi Ros Fontana. Garsineu Edicions i Ecomuseu de les Valls d’Àneu. Tremp. 2020.
-      ­VIOLANT I SIMORRA, Ramon. El llibre de Nadal. Costums, creences, significat i orígens. Impremta de Salvador Salvadó. Barcelona. 1948.
-      VIOLANT I SIMORRA, Ramon. “Instrumentos musicales de construcción infantil y pastoril”. Revista de Dialectología y Tradiciones Populares, tom X, núm. 3. CSIC. Madrid. 1954.
-      “La música en els gegants”. Web http://gegantsdefigueres.org/index.php/musica. [Actualment ja no disponible]

Entrada modificada el 3.3.2024

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada