El sac de gemecs. Descripció (II)

En aquesta segona entrada dedicada a descriure el sac de gemecs, aprofundirem en les característiques esbossades en l’entrada anterior.

La cornamusa catalana és una mena d’híbrid d’elements coneguts a altres llocs però que convergeixen, per una sèrie de circumstàncies històriques i geogràfiques, en un resultat original i únic. Esquemàticament, podríem dir que les parts de fusta són de timbre i de factura ibèriques, llur programació sonora, llur afinació i harmonització són britàniques, i el bot i la manera en què les peces s’hi fixen són de la Mediterrània oriental.

La cornamusa catalana és l’única de tipus oboè que utilitza una pota del davant del cos de l’animal per al bufador i l’altra per al tub melòdic (les cornamuses de tipus oboè utilitzen en general el coll per fixar-hi el tub melòdic). Això és una particularitat de les cornamuses de l’Índia, del Caucas i de l’Egeu, però tots aquests instruments tenen tubs melòdics de tipus clarinet i de mida reduïda. La fixació dels bordons al coll de l’animal recorda la zampogna de la Itàlia central i meridional, tot i que en aquest cas són tots els tubs sonors els que van lligats al coll.

Pel que fa a les peces de fusta, les línies generals, les proporcions, l’estil i factura estan ben localitzats dins el sud-oest d’Europa. La impressió estètica és similar a la que es desprèn d’una bodega occitana, d’una piva italiana o d’una gaita portuguesa o gallega, amb una tendència a una mica més de finesa i elegància.

Musicalment parlant, també ens remetem a aquestes mateixes regions, amb cornamuses de tipus oboè i dos bordons, d’una i dues octaves més baixes que l’oboè, però muntats separadament, un a cada pota del davant i amb l’oboè lligat al mig del pit. El bordó afinat a la quinta, en canvi, ens porta a les cornamuses alemanyes antigues amb oboè i un parell de bordons (una octava més baix i una quinta per damunt d’aquest) implantats en una mateixa peça i portats damunt l’espatlla, i a les cornamuses flamenques, molt semblants. Ara bé, la disposició de tres bordons dins la mateixa peça de fusta i que descansin sobre el braç dret del músic ens porta directament a les illes britàniques o a la musette de cour. Així estan muntades la gaita irlandesa, la dels Lowlands escocesos, l’smallpipe dels Highlands i la de Northumbrian. Les més pròximes són la dels Lowlands (tres bordons, dos idèntics una octava per sota de l’oboè i el llarg dues octaves per sota) i l’smallpipe, que reprodueix el mateix esquema d’afinació de bordons en octaves i quinta però en un instrument minúscul.

Límits geogràfics històrics

Al nord, l’expansió del sac de gemecs s’atura al límit amb Occitània. A la Gascunya contigua a Catalunya hi ha una altra cornamusa amb tub melòdic cilíndric i cap bordó (el bot aranès). Al Llenguadoc hi ha un buit a les valls de la conca de l’Arièja i de l’Aude i el massís de les Corberes. La regió més propera a Catalunya per aquest costat on hi ha una cornamusa se situa al nord de Carcassona, amb un instrument (la bodega o craba) amb tub melòdic del tipus oboè i un llarg bordó de llengüeta simple. A l’oest, hi ha cornamusa catalana fins a la vall de Tremp. La següent vall en aquella direcció, la d’Esera a l’Aragó, ja té la gaita de boto. A l’est trobem cornamusa catalana a la costa del Rosselló, a la regió de Tarragona i a les Balears (no així a les Pitiüses). Al sud, no sembla arribar més enllà de les riberes de l’Ebre.

Dins d’aquests límits geogràfics hi ha un tipus constant. Aquesta homogeneïtat és remarcable (amb un parell de punts foscos: el grall i el bordó mitjà), sobretot si es compara Catalunya amb llocs veïns, com ara Occitània, amb quatre o cinc tipus ben diferents, o Itàlia, amb tres grans grups.

Morfologia

Catalunya se situa geogràficament al mateix temps dins l’Europa occidental i en la conca mediterrània. Això es reflecteix en la forma que pren la cornamusa catalana. Característiques comunes i constitutives de la nostra cornamusa són les següents:

­        - El bot està fet d’una pell adobada ni tallada ni cosida, lligada al nivell de la part del darrere de l’animal. Tradicionalment s’ha cobert d’una peça de roba o tela per dissimular la pell de l’animal (fet que ha produït l’aparició de noms populars, com ara coixinera, per la semblança amb aquesta roba que cobreix el coixí). Els colors tradicionals per vestir el sac de gemecs són el verd i el vermell.

Pel que fa a la disposició dels elements, a la pota dreta es lliga el bufador, a l’esquerra el tub melòdic i al coll la peça que ajunta els bordons. El ventre de l’animal s’aguanta sempre cap amunt i l’esquena cap a terra. És el model que més ens ha arribat i en aquest sentit és curiosament l’única cornamusa de tipus oboè que situa la nou del grall no al coll sinó en una de les potes. Aquesta disposició sembla ja definitiva vers el s. XVII-XVIII.

De tota manera, a partir del repertori iconogràfic històric, tot i que és escassament fiable en la majoria dels casos, sobretot en el cas de la imatgeria popular, es pot comprovar que hi ha models de sac de gemecs per a tots els gustos pel que fa a la disposició dels diferents elements que el componen. En aquest sentit, és relativament freqüent un tipus de representació, tant en les imatges més ambigües com en les més realistes, en què els bordons semblen estar lligats a la part posterior de la pell, contra el que és usual en els exemplars conservats. Un exemple clar d’aquest darrer fet són els quadres i gravats de Jaume Pahissa i Laporta (1846-1928), en què sistemàticament els bordons estan agafats a la part de darrere del sac:

                 

Igualment, hi ha un canvi radical entre el model de cornamusa generalitzat en l’època medieval a tot Europa (també present a Catalunya i recollit per la iconografia i la documentació disponible), que presenta el bordó, si n’hi ha, mirant enlaire i recolzat sobre l’espatlla del músic, i el model que ha arribat als nostres dies. Els estudiosos del sac de gemecs no s’expliquen com es va produir el pas d’un tipus a l’altre. Paral·lelament a això, fins i tot, hi ha profusa iconografia a Catalunya d’un model de cornamusa a l’estil zampogna, amb un bot sense bordons i més d’un grall agafats a la mateixa nou. Hom pot demanar-se si realment cornamuses així van estar en ús a Catalunya en algun moment entre l’època medieval i els temps moderns o si més aviat els imatgers tendien a cenyir-se a uns models artístics i culturals forans perpetuats (probablement parlaríem d’aquest segon cas). Així, trobem representacions en aquest sentit molt variades, des d’imatges barroques de retaules, rajoles del s. XVII, fins a figures de pessebre del mateix s. XX, passant per diversa imatgeria popular del s. XIX, totes seguint aquest model i, en alguns casos, anant més enllà, amb exemples impossibles de cornamusa.

­        -  El bufador, de llargada mitjana respecte del conjunt de cornamuses del món, està format per dues parts, l’una lligada al sac i l’altra encaixada en aquesta. Té vàlvula. L’ús de la manxa, pròpia de diverses cornamuses europees, és desconegut.

      -  El grall és un tub melòdic de tipus oboè de llargada mitjana respecte del conjunt de cornamuses del món, amb 7 forats al davant i 1 al darrere per tapar i tocar. A banda d’aquests, hi ha 2, 3 o 4 forats més (depèn del grall) que són de ressonància i afinació (s’anomenen aires). Els forats que executen la melodia fan una escala diatònica en do major, des del si3 fins al do5. Actualment aquestes notes corresponen a un diapasó amb el la a 440 Hz. Aquesta qüestió de l’afinació, però, és força complexa d’analitzar. Més avall en parlarem.

­        -  Els bordons són semblants als d’altres cornamuses d’oboès i bordons separats d’Europa occidental, és a dir, llargs tubs cilíndrics amb llengüeta simple, fets de dos o tres elements corredissos per facilitar l’obtenció de la nota i amb un pavelló parcialment tancat a l’extrem en forma de pera o de campana. Són sempre tres (en l’esquema d’evolució del nombre de bordons de les cornamuses de Fritz Schneider*, el sac de gemecs queda inclòs en el grup de les cornamuses més evolucionades), dels quals dos sonaven dues octaves i una octava més baix que el tub melòdic. D’aquests dos, el més curt és de dimensió més o menys igual a la del grall i el més llarg el doble (és l’aplicació d’una regla més o menys general entre les cornamuses a Europa occidental). Parlar del tercer bordó és abordar la problemàtica principal, juntament amb la de l'afinació del grall, de la cornamusa catalana: és l’element variable més remarcable. Sembla que hi hagi tres possibilitats:

o     El tub és de longitud pràcticament igual però més prim que el bordó curt. Així és a les Balears, on s’ha fossilitzat en forma de tub mut no foradat.

o     El tub és de llargada intermèdia entre els altres dos bordons. Així succeeix per exemple als sacs trobats al Maresme. En aquest cas sona una quinta per damunt del bordó llarg. Aquesta era l’afinació pròpia dels bordons a Catalunya Nord.

o     El tub és a penes més curt i lleugerament més prim que el bordó llarg. Així succeeix al sac d’en Tons de Begues, tal com es pot veure en una de les fotografies d’ell que es conserven.

                                                             

El segon tipus és el que veiem sonar avui dia. Respecte del primer i tercer tipus es pot parlar, com a hipòtesi per confirmar, que en el primer tipus sembla que la relació de dimensió que hi ha entre el bordó de l’octava alta i aquest tercer bordó és sensiblement la mateixa que la que existeix entre el bordó de l’octava baixa i aquest tercer en el tercer tipus, és a dir, probablement un mateix acord (una tercera per damunt?) però referit a una octava de diferència.

Els bordons estan ubicats junts al braguer o pinya, amb una disposició compacta del conjunt de bordons. El braguer propi de Catalunya Nord prové de la morfologia pròpia de les cornamuses del Renaixement, amb dos bordons junts, un d’ells com a branca de l’altre. Probablement a Catalunya Nord s’afegí el tercer bordó en èpoques posteriors al sac de gemecs del sud dels Pirineus, i això es va fer sense canviar el tipus de braguer. Així ho sembla indicar el sac antiquíssim conservat a Ceret.

Hi ha hagut una evolució en l’ús dels bordons que porta a fer-los muts. En el cas del sud dels Pirineus i de Mallorca, s’ha partit de tres bordons sonors i s’ha reduït al s. XIX a dos i finalment avui dia (a Mallorca) a un sol bordó sonor, tot i mantenir fossilitzats els que anaven quedant muts.

També hi ha alguna mostra de la possible existència de claus de pas per evitar la sortida de l’aire acumulat al bot.

Afinació

Hi ha indicis que efectivament podien haver existit diversos models de sac de gemecs amb afinacions diferents. Així, la torneria Reig, de Torelló, fabricava fins a finals del s. XX encara gralls de tres mides diferents i amb diferent afinació. Si, com sembla lògic suposar, aquests gralls havien format part de cornamuses senceres, la torneria hauria produït tres tipus de sac diferents. També hi ha informacions que parlen de formacions instrumentals amb dos sacs de registres diferents (el darrer sacaire de tradició, Joan Ardèvol, mort el 1982, en parlava).

Les afinacions que hom pot apreciar en els gralls antics conservats, de mides clarament diferents, ens plantegen un model gens estandarditzat. Però ens podem acostar a intentar "estandarditzar-les" de la manera següent: les tonalitats més usuals en què hom afina el sac de gemecs són les compreses entre do major al Principat de Catalunya, si major a Catalunya Nord i do sostingut major a Mallorca. Aquestes dues últimes tonalitats, poc comunes, es poden deure a una qüestió d’afinació històrica: en una afinació del la a 415 Hz, que és com afinen avui dia les orquestres de música antiga, la tonalitat de si major correspondria a do major i la tonalitat de do sostingut major correspondria a re major.

Pel que fa al repertori, el sac de gemecs ha estat un instrument limitat a unes poques tonalitats, fet provocat per l’immobilisme del baix pedal. Els tres bordons conformen un acord que condiciona la tonalitat de les peces a interpretar. Si el sac només tingués els bordons gran i petit, hom podria sonar en dues tonalitats majors còmodament, do i fa. La presència del bordó a la quinta, en sol, condiciona absolutament el repertori a do major. Ara bé, hi ha molt repertori a la tradició en fa major, la qual cosa portaria a aturar el bordó mitjà per tal d’evitar dissonàncies, tot i que hi hauria també la possibilitat d’interpretar el repertori de fa major amb les dissonàncies condicionades, amb els tres bordons.

La tradició, doncs, ha explotat al màxim la tonalitat de do major. El repertori en aquesta tonalitat del Principat inclou una característica comuna a moltes peces. Moltes de les melodies alternen el setè grau amb el seu disminuït (si-si bemoll). Hi ha qui creu que aquesta coincidència es deu a la confusió dels transcriptors, perquè els sonadors no resolien correctament aquestes dues notes, i les alternaven banalment. Altrament, en bona part del repertori sí que sembla que l’alternança sigui raonada. Modernament, hom s’ha atrevit a usar altres tonalitats, majoritàriament re menor (en aquest cas, els bordons han d’estar afinats en conseqüència i no causar dissonàncies).

 *

  

Fonts

-      AMADES, Joan. La cornamusa a Catalunya. Tirada a part de la Revista Musical Catalana. Barcelona. 1932.

-      BUSQUETS, Simó, i SANS, Francesc. Les cornamuses i el sac de gemecs. 1995.

-      DIVERSOS AUTORS. Catàleg de l’exposició “El Sac de Gemecs a Catalunya”. Servei de Cultura Tradicional. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. Barcelona. 1990.

-      La Ilustració Catalana, núm. 87. Barcelona. 31 de maig de 1883.

-      MACAYA, Albert, i FERRÉ, Biel. “El sac de gemecs: consideracions i propostes”. Fulls de Treball de Carrutxa, núm. 15. Carrutxa. Reus. 1983.

-      MANYAC I MATAS, A. “Choses du Roussillon. Instruments catalans. La cornemuse”. L’Indépendent, 7.1.1924. Perpinyà.

-      MAS GENÉ, Martí. “San-gallart”, dins la secció “Del meu poble”. Sagarra Nacionalista, núm. 4. Santa Coloma de Queralt. 10 de setembre de 1922.

-      MENETRIER, Bernat. “Catalunya i les cornamuses”. Fulls de Treball de Carrutxa, núm. 15. Carrutxa. Reus. 1983.

-      MITJANS, Rafel, i SOLER, Teresa. “Una cornamusa al retaule del Roser de Mataró”. Revista Sessions d'Estudis Mataronins, núm. 19. Mataró. 2002.

-      SANTANA, Galdric. “El sac de gemecs”. Revista Caramella, núm. V. Massalfassar, Lluçà, Reus. Juliol-desembre de 2001.

-      TOMÀS, Jordi. El sac de gemecs. La Rovira Roja. 1984.

-      TOMÀS, Jordi. Web http://www.tinet.org/~jorditom/.

-      VALLVERDÚ I SEGURA, Jordi. Dossier inicial del Taller de sac de gemecs al CAT. Fotocòpies. 1997.

-      VALLVERDÚ I SEGURA, Jordi. Mètode per a sac de gemecs (I). Barcelona. 2008.

-      VIQUIPÈDIA. Entrada “Sac de gemecs”.

Entrada modificada l'11.11.2022