dijous, 28 de juliol de 2011

Presència del sac de gemecs en la literatura. Víctor Balaguer

Víctor Balaguer (1824-1901) fou polític, historiador, poeta i dramaturg. Com a polític fou un liberal i un progressista apassionat, i arribà a ser ministre amb el rei Amadeu, amb la Primera República i al govern de Sagasta. Com a historiador no fou un investigador erudit, sinó un divulgador romàntic del passat històric de Catalunya, i hi barrejava fets reals i llegendes, amb una forta intenció nacionalista. La seva interpretació històrica, però, no és tradicionalista sinó inspirada en idees liberals. Com a poeta i dramaturg escrigué en castellà i en català, gairebé sempre al voltant de la temàtica històrica o nacional.

Podem trobar tota la seva obra poètica en català als dos volums de Poesías catalanas (1892). Aquí hi podem trobar els llibres Lo Trovador del Montserrat (1861) i Esperansas y recorts (1866), juntament amb altres poemes esparsos elaborats al llarg de la seva vida. El sac de gemecs apareix esmentat a diversos poemes:

XX Albada

Respirant amor y vida,
ja lo mon s’ha despertat.
¿Qué fas en ton llit dormida,
quan ja l’alba ha despuntat?
Per devall de ta finestra,
cap á las planas vehinas,
ab sas gaytas y bocinas
ja han passat los dalladors,
y se veu á la oreneta
crusar l’espay voladora,
umplint lo cel llums d’aurora,
raigs de sol, cants d’aucells, perfums de flors.
Devall de ta finestra, que ab sòn dosser amaga
un hermós arbre florit,
sos petitets vetllantne, lo bardo de la ubaga
ha passat cantant la nit.

[...]” (dins “Lo llibre del amor”)


XXIII Albada

Ja han fugit las estrelletas,
ja la lluna s’esmortuheix
devant l’alba purpurada
ab que s’engalana ’l cel.
¡Vía sus, que la gayta sona
cantant l’albada!
¡Vía sus, que ja en mitj las selvas
canta la gayta!

¿Sabs per qué las estrelletas
ab tanta pressa han fugit?
Per no trobarse ab tos ulls
y haverse d’engelosir.
¡Vía sus, que la gayta sona
cantant l’albada!
¡Vía sus, que ja en mitj las selvas
canta la gayta!

Ja es hora, ma dolsa aymía,
ja es l’hora de despertar.
Ab la fresca del matí
pujarém á Montserrat.
¡Vía sus, que la gayta sona
cantant l’albada!
¡Vía sus, que ja en mitj las selvas
canta la gayta!

Tot pujantne la montanya,
sentirém als aucellets
com cantan, posats alegres
entre la terra y lo cel,
¡Vía sus, que la gayta sona
cantant l’albada!
¡Vía sus, que ja en mitj las selvas
canta la gayta!

Y tot remuntant la serra
entre ’ls cants dels rossinyols,
jo ’t diré: «Tu n’ets ma vida;»
tu ’m dirás: «Jo sò ton cor.»
¡Vía sus, que la gayta sona
cantant l’albada!
¡Vía sus, que ja en mitj las selvas
canta la gayta! (juliol de 1860, dins “Lo llibre del amor”)


IV Albada

Ja la fosca fuig depressa
devant la llum, que es la vida,
y la montanya ’ns convida
ab sa dolsa soletat.
Ja apunta la llum del día,
ja apunta la matinada.
Cantáu l’himne de l’albada,
rossinyols del Montserrat.
Casta madona,
perla dels cels,
tens per corona
punyats d’estels;
ets de la terra
l’ángel de pau;
dalt de la serra
tens ton paláu.
Ab gayta y tamborino
y ab brancas á las mans,
los cors plens d’alegría,
los gonfanons alsant,
pujém, pujém, ninetas,
pujém á Montserrat.

Salut, penyas capritxosas,
montanyas enmarletadas,
hont ab veus apassionadas
y de flors entre bressols,
tendres cántichs de ventura,
dolsos himnes á María,
entonan de nit y día
enamorats rossinyols.
De l’alta serra
d’un mont altíu,
áliga santa,
n’has fet ton níu.
Son ta rosada
perfums de flors,
forman ta albada
suspirs de cors.
Ab gayta y tamborino
y ab brancas á las mans,
los cors plens d’alegría,
los gonfanons alsant,
pujém, pujém, ninetas,
pujém á Montserrat.

Salut, Verge de la serra,
font de mel y de dolsura,
consol etern de ventura
pels pobres desheretats.
A ton front lo cel espléndit
un dosser d’estels li dòna;
á tos peus, casta Madona,
s’estrellan las tempestats.
Ets dels que ploran
llum y conhort,
dels que t’imploran
salut y port.
Brillant planeta
n’es de pietat
la Moreneta
de Montserrat.
Ab gayta y tamborino
y ab brancas á las mans,
los cors plens d’alegría,
los gonfanons alsant,
pujém, pujém, ninetas,
pujém á Montserrat.” (dins “Lo llibre de la fe”)


En aquests tres poemes citats apareix el sac de gemecs com a figura incidental o secundària, en el seu paper d’instrument musical, i sempre esmentat amb el terme “gayta”. En canvi, Balaguer titula un poema del seu recull Esperansas y recorts amb el nom “Lo sach dels gemecs”. Hi esmenta que el sac de gemecs acompanyava els gegants i els porcs per Sant Antoni i empra el sentit del gemegar propi de la cornamusa com a queixa per una situació política que no li agrada. En aquest sentit l’instrument pren en aquest poema una dimensió més enllà del seu paper musical fins a esdevenir un símbol del que havia estat Catalunya en els temps pretèrits en contraposició amb la decadència en què viu en el temps de l’autor.

XXIV Lo sach dels gemechs

Ab los porchs de Sant Antón
y ab los gegants se passeja
lo sach dels gemechs que un día
passejava ab las banderas
de las patrias llibertats,
de la patria independencia.

—¿No sentíu? ¡Es la Tomasa!...
Crida á somatent y guerra.
¡Que visca la patria, y muyran
los qui al Rey mal aconsellan!
—Ab veu de pública crida,
per carrers y plassas feta,
ja ’ls gremis ab llurs penons,
ab llurs penons se congregan.
—Lo penó dels ciutadants
ja l’han tret á la finestra
ab gran remor de timbalas
y ab gran ressó de trompetas.
Veníu aquí tots los gremis,
que ja n’han tret la bandera;
que ja la plassa de gent
de gom á gom está plena,
y ja ’l conceller en cap
ab sa gramalla vermella
vingué per passarne mostra,
mostra de la Coronela.
—Sach dels gemechs, canta, canta,
que ja lo poble ’ns espera
y tu ’ns acompanyarás
ab tas tonadas de festa
á passejar pels carrers
las enflocadas banderas.
Mes avuy que ab los porquets
de Sant Antón se passeja,
no canta ’l sach dels gemechs,
no canta, nó, que gemega!

¡Si ’n eran días ¡Dèu mèu!
si ’n eran días, si ’n eran,
si ’n eran días aquells
de gloria sobrant per vendre!
N’eran tals, que mès semblavan
jorns de festa que de guerra.
Los concellers á cavall
ab sas gramallas vermellas;
los cavalls tots adressats
ab paraments y cubertas,
ab escuts en lo pitral
y ab sella armada y testera;
los veguers ab massas altas;
los patges ab las senyeras;
lo gonfaloner armat
punt en blanch, á so de guerra;
las confrarías alsant
sas may vensudas banderas
ab orlas d’or y de plata
y ab flocaduras de seda;
lo poble cridant: ¡Vía fòs!
al toch del seny de la iglesia,
y precehint al veguer,
ab manyochs de teya encesa;
y per plassas y carrers,
per balcons y per finestras,
cridant tothom: ¡Princeps namque!
y galejant las donzellas,
y renillant los cavalls,
y ventejant las banderas,
y relluintne las armas,
que n’era cosa de veure,
y ’l sach dels gemechs cantant,
cantant sos himnes de festa.

Y avuy, quan ab los porquets
de Sant Antón se passeja,
no canta ’l sach dels gemechs;
no canta, no, que gemega!

¡Ay, que passats son los temps
de ta omnipotent grandesa,
Catalunya, mare mía,
viuda de la independencia!
Trossejaren de tos avis
las veneradas senyeras,
per má del butxí cremaren
las llibertats de la terra,
y ab los porchs de Sant Antón
y ab los gegants se passeja
lo sach dels gemechs que un día
passejava las banderas
de las patrias llibertats,
de la patria independencia!” (desembre de 1863, dins “Lo llibre de la patria”)





Fonts

-      BALAGUER, Víctor. Poesías catalanas. Barcelona. 1892.
-      DIVERSOS AUTORS. Gran enciclopèdia catalana. Barcelona. 1968-actualitat. Entrada de Josep Benet i Morell dedicada a Víctor Balaguer.

dilluns, 25 de juliol de 2011

Presència del sac de gemecs en la literatura. Joaquim Rubió i Ors

Joaquim Rubió i Ors (1818-1899) va escriure pràcticament tota la seva obra en castellà. Només en el terreny de la poesia va escriure en català, atès que pensava que la restauració literària a emprendre per a l'idioma s'havia de reduir a aquest gènere. Així, va començar a publicar al Diario de Barcelona, entre febrer de 1839 i novembre de 1840, una sèrie de 19 poemes sota el pseudònim de "Lo Gayté del Llobregat", que era al seu torn el títol del primer poema publicat. És probable que aquest pseudònim li vingués inspirat, almenys en part, pel de "El Trovador de Laletania", de Ribot i Fontserè, i pel de "El Trovador del Panadés", de Milà i Fontanals, autor probable, d'altra banda, del primer poema, en aquest cas en castellà, en què apareix un gaiter del Llobregat (Riquet y Rosaura, 1836-1837). En qualsevol cas, "Lo Gaiter del Llobregat" fou una figura romàntica que tingué una àmplia repercussió anys després.

El 1841, però, Rubió i Ors, lamentant l'escassa resposta immediata dels seus poemes, decideix recollir-los en un volum, revisats, amb uns quants poemes més inèdits i amb un pròleg programàtic, sota el títol de Lo Gayté del Llobregat. El 1858 es reedita aquest volum amb l'afegit d'una trentena més de poemes i un escrit adreçat al lector, i amb el títol canviat a Lo Gayter del Llobregat. Aquest volum representa la pràctica totalitat de poesia escrita en català d'aquest autor.

En el pròleg, Rubió i Ors parla de la gaita i del gaiter com unes figures vingudes del passat mític català contraposades amb el present modern i pertinent, figures que no són prou aptes per elles mateixes però que poden servir com a punt de partida perquè altres mans més dotades evolucionin en el futur:

"La ardenta afició que té y ha tingut sempre á las cosas de sa patria; lo gust que li cabria de que sos compatricis coneguessen mes á fondo nostre antich, melodiós y abundant idioma, que desgraciadament se pert de dia en dia, apesar de ser com una taula de marbre ahont estan grabadas nostras glorias, perdentse la qual han de desapareixer per precisió los recorts de aquellas; y en fi lo desitg de despertar en los demés eix sentiment noble y digne de alabança, son las únicas causas que han mogut al autor de estas poesias á darlas á la llum pública, esperant que sos compatricis las judicarán no per lo que ellas son en sí, per son mérit artístich, sino que las considerarán com lo desahogo de un cor jove rodejat encara de totas las ilusions de la vida, y que ha volgut desfogarse deixant en lo paper lo que sentia, com la flor llansa al vent las olors que li sobran.
Al publicarlas no pretent sino despertar algunas palpitacions en los cors dels verdaders catalans que se pendrán la molestia de llegirlas. Lo Gayté del Llobregat no aspira á cenyir la gorra de trobador ni á puntejar sa lira, puix coneix massa be que romperia sas cordas tan sols arribás á posar sa má pesada en ellas. Be está que pretengue conquistar una corona lo qui se creu ab forsas suficients pera guanyarla, puix la ambició de la gloria favoreix lo vol del geni: éll empero no desitja tant; axi que demana á los intel·ligents y homens de lletras als quals vingue entre mans esta obreta que no la xiulen, puix seria una crueltat pagar de est modo á qui no busca picaments de mans, y al que se presenta al certámen vestit de un modest mantell, y ab una gayta que callará tant prest se deixen sentir los preludis de una lira catalana.
A molts los semblará una extravagancia, un ridícol anacronisme esta col·lecció de poesias llansadas al mitg de la agitació y febre en que está la societat de resultas de las terribles y espantosas sacudidas que ha sofert en estos últims anys, y tal vegada considerarán al que las ha compostas com un marí sensa cor ni pietat que, fugint de las borrascas, ha vingut á cantar sobre la roca de la platja mentres los seus germans batallaban ab las onadas y desapareixian en lo abisme: mes éll pensa de altra manera: ha vist que lo nom de Napoleon recordaba lo de Alexandre; los dels que guerreijaren per la independencia de nostra patria lo del Cid; los dels que moriren per la llibertat lo de Padilla; que lo passat pot influir en gran manera sobre lo present com aquest sobre lo que es á esdevenir, y ha cregut que seria molt convenient traurer sas glorias passadas á la memoria del poble que treballa y se afanya per sa gloria venidera, y que alguns recorts de lo que forem podrian contribuir no poch á lo que tal vegada havem de ser. No se creguia per aço que confia massa en sí mateix, ó que presum tenir en sas mans los cors dels que lo escoltan y possehir lo poder mágich de ferlos sentir lo que éll sent: No: aço ha estat concedit tan sols als trobadors, y éll, ho repeteix, no ho es. Ha pres á son cárrech lo recordar á sos compatricis llur passada grandesa, y desterrar la vergonyosa y criminal indiferencia ab que alguns miran lo que pertany á son patria, perque ha vist que li bastaban sos escassos coneixements per sortir victoriós de son empenyo, puix ha conegut que no devia fer sino obrir lo llibre de nostra historia en sas páginas mes brillants y poéticas; sentarse en las verdosas y venerables ruinas del antich monument que presenciá los heróichs fets que en aquella se descriuen, y senyalar ab lo dit la una y lo altre perque llegisen en élls los que tenian set de sentiments nobles y de palpitacions fortas.
Una idea en gran manera trista y desencantadora ha ocupat constantment al autor en la composició de las presents poesias. Cregué al emprénder son treball que alguns de sos joves compatricis, entre los quals té la satisfacció de contarne no pochs que podrian cenyir dignament la gorra de vellut ab la englantina de plata, lo ajudarian en sa empresa alternant sos cantars armoniosos ab sos aspres versos, los tons encantats de llurs arpas ab los de sa gayta: mes per desgracia no ha succehit axi. Sol emprengué son camí y sol ha arrivat al fi de son viatge: unicament han ressonat en sas aurellas tres veus de las quals sols una li era coneguda, que no ha tornat á ourer mes, y que han servit per ferli mes sensible y dolorosa la soledat que lo rodejaba.
[...]
Catalunya pot aspirar encara á la independencia, no á la política, puix pesa molt poch en comparació de las demes nacions, las quals poden posar en lo plat de la balansa á mes de lo volúmen de sa historia, exércits de molts mils homens y esquadras de cent navios; pero si á la lliteraria, fins á la qual no se estent ni se pot estendrer la política del equilibri. Catalunya fou per espay de dos seggles la mestra en lletras dels demés pobles; ¿perque puix no pot deixar de fer lo humillant paper de deixeble ó imitadora, creantse una lliteratura propria y á part de la castellana? ¿Perque no pot restablir sos jochs florals y sa academia del gay saber, y tornar á sorprendrer al mon ab sas tensons, sos cants de amor, sos sirventeses y sas aubadas? Un petit esfors li bastaria per reconquistar la importancia lliteraria de que gosá en altres épocas, y si Deu permetés que esta idea se realisés algun dia, y que los genis catalans depenjassen las arpas dels trobadors que han estat per tant temps olvidadas, lo Gayté del Llobregat, per escasas que sian sas forsas, se compromet desde ara per llavors á guerreijar en lo lloch que se li senyale, encara que sia á última fila, per conquistar la corona de la poesia que nostra patria deixá cáurer tan vergonyosament de son front y que los demes pobles reculliren y se apropriaren.
Entretant arriba eix dia lo autor de estos llaugers ensaigs, obra de dos anys de treball y de estudi, se tindrá per mes que premiat ab tal que puga mereixer de sos compatricis que li digan lo que á sí mateix se diu lo Doctor Ballot al fi de sa gramática:
PUS PARLA EN CATALÁ, DEU LIN DON GLORIA."


En la reedició de 1858, Rubió i Ors hi afegeix un text adreçat al lector, en el qual es referma en la mateixa idea respecte del seu paper com a gaiter al·legòric dins les lletres catalanes:

"AI publicar novament lo llibre de sas poesías catalanas, aumentat ab un gran número de composicions inéditas, son autor se gosa en aqueix fet, no molt comú, per desgracia, en nostra historia contemporánea, no perque tingue la pueril presunció de creurer que deu aqueixa especie de triunfo al mérit real de aquellas poesías; sino perque veu en ell lo despertament de nostr' esperit patri, qu' estava com adormit tant temps feya; despertament si no causat, promogut al menos per la publicació de son Gayter del Llobregat. Ni se cregue tampoch que veje en aço cap mérit de sa part. Lo únich que reconeix en son llibre es lo de la oportunitat; lo de haber vingut á temps pera remourer sentiments qu' estavan en lo cor de tots, y haber posat una espurneta de foch patri en aqueixos mateixos cors, ja preparats pera rebrerla.
Lo lector haurá vist en lo prólech anterior, lo desfalliment ab que vejé lo qui escriu aqueixas lineas lo aislament angustiós, la trista soledat en que li deixaren fer llavors son camí, los que mes podian ajudarlo á restaurar la llengua de sa patria. ¡Quant lluny estava en aquella ocasió de creurer que tan prompte, –lloat ne sia Deu– se havia de veurer rodejat de tants com se disposavan á aussiliarlo; que tant prompte se havian de agrupar tants joves y valerosos poetas entorn de la bandera que tingué la ditxa de fer onejar al aire. jCom podia sospitar llavors, que aquell crit seu á tots los que habian rebut del cel lo dó casi diví de la poesía, havia de ser com una especie de toch de somatent, al rumor del qual no quedás casi ningú d'ells que no despenjás dels antichs murs las arpas del trobadors, tant temps feya mudas y abandonadas!
Per aço á la tristesa de llavors ha succehit la alegria de ara, y á aquell desfalliment la esperansa de un esdevenidor gloriós y poétich pera nostra patria. Los Trobadors nous, ja molt numerosos al present, ho seran molt mes, –ajudant lo Senyor,– dintre de alguns anys; y puix que casi tot lo mitj dia de la Fransa treballa pera fer reviurer la poesia y lo idioma, que se parlava en sos jochs florals tan famosos, havent tingut la sort de possehir un Jas min, lo trobador de la caritat, pera santificar la una y lo altre; puix que Mallorca, ab l'ajuda de alguns de sos fills, restaura com ferho podria un argenter ab una joya antigua, la llengua y la poesía de Ramon Lull y sas vellas rondallas y sa poética historia; y puix que fins Valencia, recordantse de son estimat Conquistador, sembla que se disposa també á cantar sos recorts en la llengua en que escrigué En Jaume I sa crónica, ¿perqué no havem d'esperar –y ara mes que may– que naixe un jorn lo sol que illumine en tots los que foren dominis de aquell gran rey, una poesía tan original y diferent de la de las nacions que nos rodejan, com lo nostre carácter, nostre geni, nostre clima y la llengua y la historia nostras ho son de las de aquellas?
Lo autor dels presents versos, també ara mes que may, té fé en que aquell dia arribará, y ell, que ausent de sa patria no ha deixat de oferirli de quant en quant son tribut de adoració y de carinyo, ara que va allunyantse cada volta mes de la juventut y de la poesía, continuará de la mateixa manera treballant en aquesta especie d'emancipació lliteraria, y oferint á sa pátria, encara qu' en sofresca son amor propi, las músticas y descoloridas flors que creixen en lo camí herm y fret que li falta recórrer, com li consagrava avans las delicadas floretas que naixen en lo tros ameno y ple de llum que ha recorregut fins ara.
Lo Gayter del Llobregat tingué la ditxa, de que may se ha cregut digne, de que lo saludassen algunas veus á son passatge. A tots los qui, coneguts ó desconeguts, sia en prosa ó en vers, se han dignat dirigirli algunas paraulas afectuosas, ó alentarlo pera que proseguis en sa carrera los dòna un doble tribut de agrahiment: lo un per lo carinyo envers ell que aquellas manifestacions suposan; lo altre perque á no ser per ells tal vegada no haurian vist la llum las novas poesías de aquest volúmen.
Lo autor ha procurat que aquesta edició sortis mes correcta que l'anterior. Per lo que atany á las novas composicions que ha entremesclat sense ordre ab las primeras, ignora si son millors ó pitjors que aqueixas; pero sab que una gran part d'ellas son com telas despresas de son cor y han format part de sa propia existencia, y per açó las estima tant com á las altres.
Vulla Deu que aquestas fillas de sas entranyas, quant queden órfanas de pare, troben una nova mare en la patria á qui las dedica, y quedarán satisfetas totas las ambicions, y realisats los somnis dorats de aquest pobre Gayter del Llobregat, á qui may mentres visca falte son amor á Catalunya, axí com may li faltan á son riu las ayguas."


En l'aplec de poemes més complet, el de 1858, apareixen repetides vegades el gaiter i la gaita com a figures literàries, gairebé sempre com a personificació del fet literari particular de l'autor envers les generacions passades i futures. El poema primigeni, que dóna raó de ser a tot plegat, és "Lo Gayté del Llobregat", el primer a sortir publicat al Diario de Barcelona el febrer de 1839 i el nom del qual trià l'autor com a pseudònim. Aquest poema és el que més s'escapa a aquest objectiu d'emprar de manera directa la figura del gaiter com a al·legoria del fet literari:

"Lo Gayter del Llobregat (febrer de 1839)

—¿Si 't donás la sua corona
un rey y 'l ceptre de plata,
y son mantell d'escarlata,
y son trono enjoyellat,
pera ser rey deixarias
tas baladas amorosas,
ni tas montanyas frondosas,
ni ton joyós Llobregat?

Si 't prometés un rey moro
perlas ricas y galanas,
y son bordell de sultanas,
y son palau encantat,
¿darias, Gayter, ta dolsa
cabanya que 'l vent oreja,
ton llit d'herbas qu' espurneja
lo caudalós Llobregat?

Si 't regalás, Gayté', un mágich
sos castells de núvols blaus,
y sos follets y palaus
d'estrelletas esmaltats,
¿olvidarias per ells
las neus, las boyras, los rius,
las frescas nits dels estius,
las ninas del Llobregat?

—No, nineta, pus mes valen
ma gayta de drap vermell
y mon capot, que 'l mantell
de un rey, de perlas brodat:
pus mes que 'ls palaus moruns
val ma cabanya enramada
ab las flors que ma estimada
roba 'l matí al Llobregat.

Y mes que los castells mágichs
de núvols blaus Monseny val
ab sas rocas de coral,
y ab son front altiu nevat,
y las fredas nits de hivern
en que 'ns sorpren lo nou jorn
referint del foch entorn
rondallas del Llobregat.

Pus per mes que li donás
un rey son ceptre de plata,
y son mantell d'escarlata,
y son trono enjoyellat,
fins de ser rey deixaria
per sas trobas amorosas
y sas montanyas frondosas
lo Gayter del Llobregat."


Altres poemes on la figura del gaiter és important per ell mateix són "La nit de Sant Joan" i "A la nineta de port":

"La nit de Sant Joan (juny de 1839)

Ja que las campanas
ab gays saltirons,
com noyas que jugan
brincant entre flors,
saludan alegres
desde llurs balcons
ab llenguas de bronse
la posta de sol;
ja que sas estrellas
encen lo Senyor,
joyells qu' engalanan
lo cel lluminós,
brillants lluminarias
de son palau d'or,
enceneu, ninetas,
de Sant Joan los fochs
perque Deu vos done
gentils amadors.

Cremau altas pilas
de palla y rostoll,
y en ample rodona
del foch al entorn,
guirlanda de verges
del Llobregat roig,
ballau balls ayrosos
als cants dels moxons,
dels torts vius y alegres,
del trist rossinyol,
que ocults en las ramas
y alternant á chors
al bon Deu adoran
ab himnes de amor.

Ballau, oh ninetas,
de ma gayta al so
y al so melancólich
del trist fluviol,
pus ja lo astre pálit,
com un escut d'or
penjat en la tenda
coberta de dol
de un rey qu' en l'arena
caygué valerós,
del blau sostre penja
del cel ab tristor,
ratllan las onadas
ab sos resplandors
de móvils estrellas
y espurnas de foch.

¿Qué importa que mire
ab ulls de terror
saltar vostras sombras
lo tímit patró,
rogencas y llargas
devant dels tions,
com sombras de bruixas
entorn dels carbons?
¿Qué importa que os prenguen
de lluny los pastors
per un aixam de hadas
qu' en carros de foch,
venen entre núvols,
a correr pel bosch,
de nit en las horas
en que tot, tot dorm,
la mar en la platja,
la boyra en los monts,
lo vent entre 'ls árbres,
lo aucell entre flors,
y en la herba mullada
las sombras dels tronchs?

Ballau donchs, ninetas,
del foch al entorn,
com cércol de bruixas
entorns dels carbons;
pus may mes hermosos
de nits los monts son,
com quant se dibuixan
del cel en lo fosch
ab sa adusta cresta
y ab son front verdós,
cenyits d'amples cércols
de flamas y fochs;
de flamas que onejan
com roigs gamfanons
dels fochs de un exércit
al trist resplandor:
dels fochs que las sombras
dels campanars roigs
dibuixan estranyas,
fent mil contorsion,
sobre 'l fondo negre
del lluny horisont;
dels fochs que despertan
las sombras dels tronchs
qu' en llit d'herba humida
dormian tantost.

Ballau donchs, ninetas,
de ma gayta al so
y al so melancólich
del trist fluviol,
pus ja las campanas
ab gays saltirons,
com noyas que jugan
brincant entre flors,
saludan alegres
desde llurs balcons,
ab llenguas de bronse
la posta del sol."


"A la nineta de port (octubre de 1839)

Perdona, la hermosa nina
a qui per sensible ador,
com al aucell de alar d'or
qu' entre la ombrívol alsina
suspira y plora de amor.

Si á tos cantars carinyosos
responch cantant esquivesas,
si tir' dardells verinosos
al pit que 'm diu sas finesas
ab versos tan vergonyosos.

Y si sota ton balcó
no vinch de nits á cantar
dolsos amors ¡ay! perdó,
pus penas del cor tinch jo
que sols me deixan plorar.

No cantes, no, amoroseta,
si sols sabs coplas de amors,
pus no 'm doná Deu dos cors
per' poder pagar, nineta,
ta ternura ab nous favors:

Pus no poden, nina, alsarse
dos llunas en una nit,
ni en un sol trono sentarse
dos reys, ni manco abrigarse
dos amors en un sol pit.

No demanes als jardins
floretas per' adornarte,
ni carbuncles, ni rubins,
ni hermosura als serafins
pera obligarme á adorarte;

pus si ma gayta y cabanyas
vols y la sanch de mas venas;
si vols que á platjas estranyas
vage á sospirar mas penas;
y si vols fins mas entranyas;

Teu es tot, pus ha ubriacat,
com dols encens, ton candor
a eix pobre gayté' olvidat:
¡Mes ay! no vullas son cor,
pus lo cor ja 'l te donat."


En els altres poemes on apareixen la gaita o el gaiter, l'ús que en fa Rubió i Ors ja és més incidental i respon més al sentit que li vol donar com a alter ego literari seu:

"Al Llobregat (febrer de 1839)

[...]

Ni ja tal volta demá
regarás, riu, mas cabanyas
enramadas,
ni ton repós turbará
eix gayté' ab cansons estranyas
y ab baladas.

[...]"


"A unas ruinas (maig de 1839)

[...]
Si á despertar las sombras de tants heroes,
que armats de punta en blanch sota las llosas
reposan en llurs tombas ruïnosas,
vinch de ma trista gayta ab lo trist só.

[...]"


"Retorn á la poesia (març de 1843)

[...]

Llavors deixí mos cants... ¡Ay! ignorava
que ton cor ascoltás ma gayta trista:
una estrella en lo cel per' mi brillava
mes no lo havia descobert ma vista.

[...]"


"A la hermita de Miramar (agost de 1845)

[...]
portaume en aqueix port hont si podia
salvarme del naufragi, en ma vellesa
ma gayta al mon diria ab rimas novas
vostres cent noms que Lull cantá en sas trovas."


"lo Gayter á la Nina del Llobregat (setembre de 1845)

[...]"


"La rival de las flors (novembre de 1852)

[...]

«Perque tampoch á mí 'm canta
sas trobas nostre cantor:
perque si 'm cull ja no 'm posa,
com abans, sobre son cor,
ni 'm besa, com á sa nina
diu que besa un amorós:
ans distret, ell tot ternura
abans y ara tot rigor,
me desfá 'l cor tela á tela,
fulla á  fulla 'm dona mort.
Perque 'n mí ja may no busca,
com abans, inspiracions,
ni ja en sa gayta ressona
ni 'ls vostres, ni 'l meu nom dols».

[...]

Y que cada matinada
ve del cantor la estimada
a escoltar, del matí estrella,
l'amorosa y tendra aubada
que canta 'l gayter per ella."





Fonts

-      JORBA I JORBA, Manuel. "El romanticisme", dins Història de la literatura catalana. Volum 7. Ed. Ariel. Barcelona. 1986.
-      RUBIÓ I ORS, Joaquim. Lo Gayté del Llobregat. Impremta de Josep Rubió. Barcelona. 1841 i 1858.