A partir d'aquesta entrada ens dedicarem a recollir textos literaris on és present el sac de gemecs. Comencem amb fragments de literatura popular: cançons, llegendes i frases fetes. En entrades posteriors ens centrarem en obres literàries d'autor.
Textos de cançons populars
- (Nadala Veniu a adorar)
–A dintre d’un estable
veureu el Rei del cel.–
–Volem anà a adorar-lo
seguint eix estel.–
Venite adoremus.
Tan prompte és acabada
l’areny del serafí
ja’n pega una volada
i preset va fugí.
Venite adoremus.
Anem-hi tots, doncs, ara,
pastors cap a Betlem.
Allà prop de sa mare
l’Infant trobarem.
Venite adoremus.
Pren Tata la pandera;
pren Llúcia tu els ferrets;
la Paula la sanfònia
jo el sac de gemecs.
Venite adoremus.
Camí és tot ple de gebre,
camí és tot ple de gel.
Camí que va al pessebre,
camí que va al cel.
Venite adoremus.
- La Bolangera trapacera
s’ha venut l’enteniment
per un quarto, per un quarto,
per un quarto d’aiguardent.
La Bolangera en té un tupí
que sense foc el fa bullir.
La Bolangera en té un ansat
que hi cuina tot el veïnat,
mencus en Pau i en Pere
que toquen la coixinera.
(Pineda de Mar)
- A Calella, la botella;
a Sant Pol, el flabiol;
a Canet, el tamborino,
i a ballar de sol a sol.
(El Maresme)
- A l’hostal de Nàes
sí que ho tenen bé;
n’han casat la noia
amb un vell gaiter.
(Corranda popular)
- Avui ja no es donen
farines com abans,
avui tot és teca
que hi canten els sants.
Bon pa de fleca...
I alçant tots els becs
tocava l'orquestra
i el sac dels gemecs,
i els pobres menjaven
i anaven menjant.
(Corranda popular del s. XIX)
- (Nadala)
Per veure el prodigi,
per veure el portent
que ha obrat per als homes
lo altíssim Déu,
guarnim els panderos
amb mil cascavells,
amb la tamborina
i el sac dels gemecs;
ballarem pavanes,
babaus i rotllets
i amb mil cabrioles
ens hi havem de fer.
- (Nadala)
Al moment tot es torna alegria
saltant i ballant pastors i sagales
i s'emporta el vent amb ses ales
les rialles de vells i jovent.
Les pastores preparen les olles
per menjar tot seguit farinetes
i al trobar-se ben plens de panxeta
determinen anar a Betlem.
En Pau, portarà l'alforja,
la bóta en Pancràs,
el Groc les castanyoles
i el flabiol en Nas,
la Tana el pandero,
la Llúcia els ferrets,
la Paula la samfoina
o bé el sac de gemecs,
el noi el tamborino,
la gralla durà en Grau,
en Pere la dolçaina,
els altres cantaran.
- (Nadala de Joan Llongueres Les figures del pessebre)
La dona que renta, la vella que fila,
i el brau caçador que sempre vigila.
La noia que porta la gerra i el pa
i aquell pescador que al riu va a pescar.
El vell que la terra remou amb catxassa
i el que es veu el vi de la carabassa.
El del feix de llenya i aquell pastoret
que va amb la catxutxa perquè té molt fred.
La jove mestressa que duu una gallina,
la del cistell d'ous i el sac de farina.
Aquells que sonant van fent son camí:
el del flabiol i el del tamborí.
Del sac de gemecs el que sempre plora
i el de la simbomba que ronca tothora.
També els tres pastors que fan el sopar
i couen les sopes i llesquen el pa.
- (Nadala d'Antoni Pérez Moya La dansa dels pastors)
Au, minyons, cap a Betlem,
bo i cantant cançons novelles
de les més belles
que tots sabem,
que així al Nadó alegrarem.
La cornamusa
plorosa
ara fa un
cant.
Per l’Infantó
un ball rodó
tots dansarem
quan hi
serem.
Deixa’m dansá,
lai, la.
Deixa’m soná,
lai, la.
Deixa’m cantá,
lai, la.
La, la, ra, la,
lon, la, lon, lara,
la, la , ra, la,
lai, la, lai, la.
El tabalet ja
repica
fort
ressonant.
Sant Josep
riu
i amb cor
joliu
salta content
pel
naixement.
Al Jesuset
que és nat ara
bo i adorant
dem-li un
present
alegrement,
nostra cançó,
que és lo
milló.
- (Nadala de Manel Folch i Torres Cansó de Nadal)
(Els pastors)
Què li darem
al Noiet de la mare?
Què li darem
que li sàpiga bo?
(Jesús)
Jo tan sols
vull vostres cors per ofrena,
ben plens de
fe, d’esperança i d’amor.
(Els pastors)
Si li sap
bona la llet emmelada,
nostres
ovelles darien-li a dolls.
(Jesús)
Jo que
m’alleto als pits d’una Verge
com altre
nèctar trobar-lo més dolç?
[...]
(Els pastors)
Què li farem
al Noiet de la mare?
Què li farem
perquè estigui alegroi?
(Jesús)
Jo he vingut
sols per plorar, a la terra,
i és mon camí
el camí del dolor.
(Els pastors)
Si li plagués
l’espingueig de la gralla,
la cornamusa,
el festiu flabiol...
(Jesús)
Ja el meu
Pare sos àngels m’envia,
i sos
salteris prou tenen grat so.
[...]
- (Nadala d'Antoni Camps i Fabrés Canço dels pastors)
Al sò de la gayta
anem pastorets;
correm a adorarlo
al bon Jesuset.
Miraulo entre palles
tremolant de fret!
ab les ales, ángels,
feuli un bressolet.
Deuli'l pit, María,
bresseulo, Joseph;
dintre sa boqueta
doneuli l'alè.
¿Què li dem nosaltres
si del mon es rey?
si les criatures
ja totes son d'ell?
- Pastors, deixem els ramats
anem tots a una
a adorar el bon Jesús,
que fa bona lluna;
nostres instruments prenem,
saltarem i ballarem;
jo en prenc la borrega,
nyioro, nyioro, nyioro, nyiuic.
(El Penedès)
- [...]
Deu al Infant
reconegueren
y un ball de pronte
allí magueren.
Gayta y pandero
contents tocaven,
y fentse trosos
allí balaren.
A tot seguien
les pastoretes,
donant mil voltes
salandonetes.
[...]
(Nadala –“tonadilla”– valenciana)
- (Nadala Pastorets de la muntanya)
Guarnim los panderos
amb mil cascavells,
amb lo tamborino
i el sac dels gemecs...
Pastorets de la muntanya,
lo camí luego emprenem;
amb la gaita i tamborino
cançonetes cantarem...
Reunim-nos ara aquí,
vingueu pues los instruments,
i cantant i ballant sempre
al pessebre arribarem.
- (Nadala)
–Porteu castanyoles
i també els ferrets
el flabiol, la gaita,
i el sac de gemecs.
- (Nadala Cançó del Pasqual)
[...]
Déu vos guard, Verge Maria,
juntament amb vostre espòs,
per adorar vostre Niño
hem vingut aquí els pastors.
Si ens donau, Verge Maria,
llicència per a ballar,
farem moltes cabrioles,
que molt vos faran alegrar.
Apa, Toni, en nom de Déu,
comencem d'armar el ball.
Seguiu-me an-e mi vosaltres,
que jo ja sonaré el grall.
Ara prou ja havem saltat,
vostre Fill hem d'adorar.
Preneu eixos xics presents,
que us havem pogut portar.
[...]
(Brocà)
Déu vos guard, Verge Maria,
juntament amb vostre espòs,
per adorar vostre Niño
hem vingut aquí els pastors.
Si ens donau, Verge Maria,
llicència per a ballar,
farem moltes cabrioles,
que molt vos faran alegrar.
Apa, Toni, en nom de Déu,
comencem d'armar el ball.
Seguiu-me an-e mi vosaltres,
que jo ja sonaré el grall.
Ara prou ja havem saltat,
vostre Fill hem d'adorar.
Preneu eixos xics presents,
que us havem pogut portar.
[...]
(Brocà)
- (Nadala La reial marxa dels pastors)
Hala, doncs, tothom
porti el seu sarró
i en ell algun do
per l'Emanuel.
No hi falti vi blanc
i coca ensucrada
i una torronada
i un panal de mel.
I ara, doncs, marxem,
tota la quadrilla,
formats en guerrilla
anem al portal
cantant i sonant
la marxa reial.
La manxa borrega
tocarà el Pasqual,
i vosaltres, ben alt,
rabadans petits,
soneu vostres gaites
i vostres panderos,
toqueu divertits.
El ric flabiol
i el tamborino,
tot fent trino-trino,
no hi poden faltar,
puix en to de marxa
les nostres cantades
heu d'acompanyar.
Ja rompen la marxa
cantant molt contents
i els seus instruments
alegres sonant
i amb els seus esclops
el compàs portant.
Tots cap a Betlem
i així s'encaminen;
mes, quan ells atinen
que són al portal,
es postren, es postren
al Déu immortal.
porti el seu sarró
i en ell algun do
per l'Emanuel.
No hi falti vi blanc
i coca ensucrada
i una torronada
i un panal de mel.
I ara, doncs, marxem,
tota la quadrilla,
formats en guerrilla
anem al portal
cantant i sonant
la marxa reial.
La manxa borrega
tocarà el Pasqual,
i vosaltres, ben alt,
rabadans petits,
soneu vostres gaites
i vostres panderos,
toqueu divertits.
El ric flabiol
i el tamborino,
tot fent trino-trino,
no hi poden faltar,
puix en to de marxa
les nostres cantades
heu d'acompanyar.
Ja rompen la marxa
cantant molt contents
i els seus instruments
alegres sonant
i amb els seus esclops
el compàs portant.
Tots cap a Betlem
i així s'encaminen;
mes, quan ells atinen
que són al portal,
es postren, es postren
al Déu immortal.
- (Cançó de Nadal)
[...]
Pastors la’n van a veure
i al punt de la mitjanit,
cric, cric
Davant d’ells tots ballaven,
tant el gran cum el xic.
Sant Josep s’hi estava
i allí tot amagat,
cric, crac.
Veient que tots ballaven,
també s’hi és posat.
La un sonava la glaipa, [llegeixi’s “gaita”]
timbales, tamborins,
clarins,
arpes, lleons, guitarres,
baixos i violins.
[...]
(Cistella, Alt Empordà)
Pastors la’n van a veure
i al punt de la mitjanit,
cric, cric
Davant d’ells tots ballaven,
tant el gran cum el xic.
Sant Josep s’hi estava
i allí tot amagat,
cric, crac.
Veient que tots ballaven,
també s’hi és posat.
La un sonava la glaipa, [llegeixi’s “gaita”]
timbales, tamborins,
clarins,
arpes, lleons, guitarres,
baixos i violins.
[...]
(Cistella, Alt Empordà)
- Ball rodó
catarineta,
ball rodó catarinó;
s’ha menjat la carn de l’olla
i els ous
del ponedor.
- Armats amb la gaita
i altres instruments,
anem, pastorets,
anem a Betlem.
- La gaiteta de Vilella
només sap una cançó;
en comença nero, nero,
nero, nero, què sé jo.
[variant: nero, nero, s'acabó.]
(Miralsot, ballada com a ball de coques)
- Set anys, nou mesos i dies
esclau del Rei vaig estar
per aprendre de sonar
es grall de ses xeremies.
(Glosa mallorquina recollida a Artà)
- Valtros us quedeu
amb el mal d’orella;
naltros nos en nem
amb la bossa plena.
(La Llitera, després de sonar durant uns dies uns cornamusaires)
- Plim, plam, plum
plega la gayta, plega la gayta,
plim, plam, plum
plega la gayta y veste'n lluny.
(Publicada el 1913 en un setmanari de Granollers)
- (Los nànxols o xatos)
Los nànxols són a Prades
diu que volen baixar,
volen seguir les cabanes
[manca]
Com ells són fills de la terra
volen passar al davant;
minyonets, si ens agarren
mos afusellaran.
Sentem-nos a la taula
no ens en volem anar,
que los diners dels negres [o gabatxos]
es poden ben gastar.
Ja toquen a la marxa
les xotes són aquí.
Les cornemuses sonen,
els xotes són aquí (xim xam
de la xixiritaina,
xim xam
de la xinxiritam).
Los xatos mengen trufes
pa negre i vi dolent,
no sé com ho aguanten
aquella mala gent.
- Avui és festa regalada.
Els gaiters han arribat.
Vinguin balles a la plaça
per Sant Llorenç benaurat.
(Alt Vallespir)
- (Cançó popular Aixeca’t pastoreta)
Aixeca’t
pastoreta,
comença’t de
llevar.
Mira que
apunta el dia
i és hora
d’engegar.
Engega els
cabridets,
les ovelles
també
i deixa anar
el ramat
que luego jo
vindré.
Tira muntanya
amunt,
amunt la
gaita va tocant.
Adéu-siau,
pastora,
enamorada de
l’infant.
Que hermoses
són les roses,
les roses
pastorils:
fresques i
regalades
com les del
mes d’abril.
Abril volem
anar
al bosc a
passejar,
a collir una
floreta
i els ocells
sentir a cantar.
(Recollida a
Banyoles d’una informant nascuda a Salt)
- (Variant de la cançó anterior)
Galana
pastoreta,
comença’t a
llevar,
que ja
n’arriba el dia
i hauràs d’anar
a guardar.
Obriu els
cabridets,
les
ovelletes, també,
engega lo
ramat
que al
prompte baixaré.
–A on voleu
anar?
A l’hort a
passejar?
–A veure les
floretes
i els ocells
sentir cantar.
Se’n van per
la verneda,
ja se’n van a
fer el niu.
Mes, ai? de
l’estiu-tiu,
abans de
sortir el sol,
ja en baixa
la pastora
tot tocant el
flabiol.
Se’n van
muntanya amunt,
la gaita en
va tocant.
Ja en baixa
la pastora,
al costat del
seu galant.
(Pla d'Urgell)
- (La vida del segador)
La vida del segadò
Si es vida molt penada,
Ells la pasan regalada,
Y an molta diversió:
Mentres que un alsál porró,
Y aquest canta y alborota,
Toca aquell sa gran trompota,
Y rient est, y aquell ballant,
Tan rodona esperant,
Quéls hi portin la pilota.
Despues que se han atracát
Tant de pá com de escudella,
Alsan de nou la botella,
Y se ajasan sobre el blat;
Y habent un rato descansat,
Per esperar la vesprada,
Comensan altre vegada
Sas faenas molts contents,
Y al só de sos instruments,
Sén van cap à la posada.
Allí es lo saltá, y brincá,
Allí es lo riure, y parola,
Allí la broma, y tabola,
Que fan antes de sopá:
Y si bé lo endamá
Han de ser molt matinés,
No deixan per això adés,
De sonàl sach del gemechs,
Hasta que despres de prechs,
Van à dormir los derres.
¿Veus si tinch ó no rahó
Que si be es vida penada
Es vida molt regalada
La vida del segadó?
Jo sé que mes de un Señó
La envidía, y no es estrany,
Puig que coneixent lo engany,
De aquest Mont y sa locura,
Molts son ja, que als cordura
Sén veuhen lo desengany.
Si es vida molt penada,
Ells la pasan regalada,
Y an molta diversió:
Mentres que un alsál porró,
Y aquest canta y alborota,
Toca aquell sa gran trompota,
Y rient est, y aquell ballant,
Tan rodona esperant,
Quéls hi portin la pilota.
Despues que se han atracát
Tant de pá com de escudella,
Alsan de nou la botella,
Y se ajasan sobre el blat;
Y habent un rato descansat,
Per esperar la vesprada,
Comensan altre vegada
Sas faenas molts contents,
Y al só de sos instruments,
Sén van cap à la posada.
Allí es lo saltá, y brincá,
Allí es lo riure, y parola,
Allí la broma, y tabola,
Que fan antes de sopá:
Y si bé lo endamá
Han de ser molt matinés,
No deixan per això adés,
De sonàl sach del gemechs,
Hasta que despres de prechs,
Van à dormir los derres.
¿Veus si tinch ó no rahó
Que si be es vida penada
Es vida molt regalada
La vida del segadó?
Jo sé que mes de un Señó
La envidía, y no es estrany,
Puig que coneixent lo engany,
De aquest Mont y sa locura,
Molts son ja, que als cordura
Sén veuhen lo desengany.
(Ventall del segle XIX conservat al Fons Joan Amades)
- (Les quintes)
El dia quatre d’abril,
Catalunya està molt trista,
que n’havem de fer soldats,
que vindrà una grossa quinta.
Adeusiau, miquelets!
Déu vulga que això us reïxca!
Si ho han enviat a dir,
que Rodolí nos trauria,
nosaltres bé ho hem sabut:
n’hem formades companyies.
Tamborino i flabiol,
cornamusa que hi havia:
al passar-ne pels carrers,
la gent a la porta eixíen,
i ens deien adeusiau,
com si tornar no volíem.
Quan ne som allí al collet
ens donen la despedida.
Ja pugem frontera amunt,
per la frontera de França:
quan vam ser a Puigcerdà
trobem banderes parades,
banderes de foc i sang,
servidors del rei d’Espanya,
voluntaris miquelets
tropa lleugera d’Espanya.
Catalunya està molt trista,
que n’havem de fer soldats,
que vindrà una grossa quinta.
Adeusiau, miquelets!
Déu vulga que això us reïxca!
Si ho han enviat a dir,
que Rodolí nos trauria,
nosaltres bé ho hem sabut:
n’hem formades companyies.
Tamborino i flabiol,
cornamusa que hi havia:
al passar-ne pels carrers,
la gent a la porta eixíen,
i ens deien adeusiau,
com si tornar no volíem.
Quan ne som allí al collet
ens donen la despedida.
Ja pugem frontera amunt,
per la frontera de França:
quan vam ser a Puigcerdà
trobem banderes parades,
banderes de foc i sang,
servidors del rei d’Espanya,
voluntaris miquelets
tropa lleugera d’Espanya.
(Recollida a Bagà a principis del segle XX per Mn. Josep Serra i Vilaró)
- (Cançó popular Sant Ferriol)
Sant Ferriol,
us invoca la mainada,
sant Ferriol,
us invoca tot el món;
van i vénen
tot dansant,
van i vénen
tot cantant,
amb el so de
cornamusa,
tamborí i
flabiol.
Si no ho vols
tu,
no ho vulguis
pas pels altres,
si no ho vols
tu,
no ho vulguis
per ningú;
us ho diu
sant Ferriol,
que no es pot
ballar tot sol,
amb el so de
cornamusa,
tamborí i
flabiol.
- (Cançó de taverna La fira de Santa Creu)
Lo sol ja surt,
ja surt lo sol rogent,
el temps està bonança
ja va venint la gent.
Tot són preparatius
per la fira desitjada
els carrers engalanats
de marxants i de parades.
La fira de Santa Creu
n’és per la jovenalla
de pastors i de bovers
que baixen de la muntanya.
N’és tan gran el seu content
que una sardana ballen
tot seguint el compàs
del flabiol i la gaita.
I donant-se junts les mans
amb la seva aïmada
acompanyen la pubilla
la que en té de ser enjoiada.
Anells, anells i medallons,
braçalets i arracades
n’és d’or fi, or fi, brillant
que los argenters treballen.
Mentre s’estava enjoiant
una cançoneta canta
la que canta el rossinyol
a la punteta de l’alba.
Tiu, tipitipitiu, tiu-tiu.
Tiu, tipitipitiu, tiu-tiu.
ja surt lo sol rogent,
el temps està bonança
ja va venint la gent.
Tot són preparatius
per la fira desitjada
els carrers engalanats
de marxants i de parades.
La fira de Santa Creu
n’és per la jovenalla
de pastors i de bovers
que baixen de la muntanya.
N’és tan gran el seu content
que una sardana ballen
tot seguint el compàs
del flabiol i la gaita.
I donant-se junts les mans
amb la seva aïmada
acompanyen la pubilla
la que en té de ser enjoiada.
Anells, anells i medallons,
braçalets i arracades
n’és d’or fi, or fi, brillant
que los argenters treballen.
Mentre s’estava enjoiant
una cançoneta canta
la que canta el rossinyol
a la punteta de l’alba.
Tiu, tipitipitiu, tiu-tiu.
Tiu, tipitipitiu, tiu-tiu.
A partir del s. XVIII apareixen als cançoners que recullen nadales algunes composicions amb versos de deu, amb accentuació a la primera, quarta, setena i desena síl·labes (igual que la posterior El noi de la mare). Aquest ritme correspon al decasíl·lab anapèstic o de gaita gallega. Aquest tipus de nadala és una adaptació catalana del gènere gallec de la muinheira. L’aclimatació de les formes tradicionals de Galícia a Catalunya no és un fet nou. Milà i Fontanals, en estudiar el decasíl·lab anapèstic, fa referència també a una forma de ball, molt corrent durant el s. XIX, dita gallegada, en la qual es cantava una cançó de versos paral·lelístics i anapèstics que es troba en la tradició popular gallega. Aquests versos marcadament rimats deuen la seva estructura al fet d’anar acompanyats amb la música de gaita i els casos que trobem al nostre cançoner tradicional es deuen a la influència de la gaita gallega, prou coneguda a casa nostra (en el text d’una nadala, per exemple, es diu: “Toca, Pasqual, la gayta gallega.”). El noi de la mare és potser l’exemple més conegut de l’origen gallec d’algunes de les nostres nadales. El refrany d’aquesta nadala correspon exactament al d’una muinheira i la melodia també és de procedència gallega, tot i que no privativament atès que la coneixen també la música popular irlandesa, l’escocesa i la de determinades contrades angleses. Segons Milà i Fontanals, hi ha altres cançons que comparteixen aquesta mateixa estructura mètrica, acomodada a la gaita. Per exemple, la tornada de la cançó Ai pastoret bon pastoret, que fa “Quant mes valdria soleta dormí”, o la cançó El rossinyol, que fa “El rosinyol prenia la fresca, / sobre de un abre se posa á cantar; / Ell me dicta una cansoneta / per las doncellas poderne alegrar”. Igualment, és melodia de gaita la cançó que diu: “Una matinada fresca / vaig sortir per ‘na á cassá. / Non ‘n trobo cosa ninguna, / pera poderli tirá. / Tirali, tirali, tirali, / tirali si no s’en va”, o aquesta altra de caire pastoral: “Pastoret no’m tochs / la samarra, la samarra, / pastoret no’m tochs / la samarra y’ls esclops.”
Llegendes
- Llegenda de l’origen de l’instrument, explicada pel dibuixant Joan Junceda a la revista En Patufet l’any 1934
“Jo sóc un ventijol bla i suau com un sospir. Ni tan sols tinc nom propi. A casa érem molts germans i de molt distint caràcter: des de Zèfir, dolç i conciliador, a Bóreas, violent i busca-raons, hi hauríeu trobat tots els graus i matitzacions de la bondat o de la malícia. Tots obeíem un mateix amo: Eol, fill d’Hippotas, que regnava en l’illa d’Eòlia. Tots teníem ocupació proporcionada a les nostres forces: uns servien per inflar les veles dels navilis i així afavorir el comerç que enllaça els pobles; altres feien girar ràpidament les aspes dels molins i col·laboraven a la molta de les granes, amb què la pròdiga Ceres premia els seus devots; els més dèbils, amables mitjancers, transportaven el pol·len de les plantes que fertilitza la terra i la cobreix de flors i de fruits; àdhuc els més violents, l’activitat dels quals resulta més aviat perjudicial, executaven, amb el concurs de les onades, les sentències dels déus exterminadors, fent naufragar els bastiments dels navegants impiadosos. Una vegada arribà a Eòlia una nau extraordinària. Extraordinària perquè en el seu sí hi retornava un heroi de la guerra de Troia: Ulisses, famós pel seu valor i també per les seves astúcies. Tot un mes va ésser obsequiat per Eol, el nostre amo, amb festins i convits de tota mena. Fins que a l’últim, l’enyorança de la terra nadiua i l’amor de l’esposa i dels fills que l’esperaven, obligaren Ulisses a demanar al seu anfitrió permís per a reprendre el viatge. Era consuetud de l’antiga Grècia no solament no refusar-lo, ans acomiadar l’hoste –considerat sempre com un enviat de Zeus– donant-li bon guiatge i omplint-lo de presents. Eol féu do a Ulisses de rics objectes d’or i argent i pedres fines. Però no satisfet encara, volgué fer-li un obsequi de rara valor: Per tal que la navegació vers la seva terra no es veiés contorbada per vents adversos o embulladors, ens cridà a tots i ens ficà dins d’un bot fet de la pell d’un cabridet. Únicament exceptuà aquell dels nostres germans que acostumava bufar en la direcció de la terra d’Ulisses. Aquest heroi havia de tenir-nos ben guardats en el fons del seu vaixell i no tornar-nos la llibertat fins que arribés sà i salvat a la seva terra. No sé quants dies vàrem passar tots junts en aquell estretíssim bot, desats a la cala de la nau d’Ulisses... Un jorn vàrem sentir prop les veus d’uns mariners que havien entrat allí d’una manera fraudulenta. Parlaven entre ells i envejaven la sort de llur patró que tornava ple de tresors, mentre que ells, que havien passat les mateixes angúnies, arribaven de buit... «Ara mateix, deien, ¿de quina cosa preciosa i rara deu ésser plena aqueixa pell de cabrit, perquè pugui ésser, entre tants rics presents, el més preat de tots els que va fer Eol al nostre capità?» I empesos per una curiositat insana, varen deslligar amb grans precaucions el coll del bot... Encara no hi va fer-se una mica mica d’escletxa, que hi passaren, xiulant de ràbia, els més violents dels meus germans i a malgrat que els mariners cuitaren a lligar altra volta el sac, el mal ja no tenia remei; els vents dolents ja eren fora i en el sac solament romaníem Zèfir i tots els que com ell teníem bon caràcter i odiàvem la violència. No us puc dir d’una manera certa res del que passà després. Sentíem, sí, de la nostra presó estant, les brandades del vaixell, que era objecte de la venjança dels nostres germans. No sé tampoc si arribà a naufragar... *** Va passar temps, molt de temps, interminables dies i mesos i anys. ¿Com donar-vos idea de la pregona tristesa que s’havia ensenyorit de nosaltres en tan llarg captiveri? ¿I del gran enyor que teníem dels plans i les muntanyes del nostre país natal? ¿de les flors, que tan suaument ens perfumaven? ¿Dels nostres innocents esplais quan jugàvem «a fet» entre les fulles blaníssimes dels arbres?... A l’últim, sentírem al costat mateix de la nostra presó de cuiro, la tonada d’un flabiol sonat per llavis barroers... Escoltant bé, fins ens va semblar percebre els remors d’una dansa... La dansa finí. «Oh, quina vida la meva, gemegava el pobre músic, sempre bufant i més bufant que ara mateix cuido a quedar-me sense alè!» Tot d’una devia reparar en el bot. Va palpar-lo i sospesar-lo... Els déus, compadits de nosaltres, degueren inspirar-li la idea... Va tornar-nos la llibertat... Però una llibertat condicionada: En sortir de la presó, suaument, blanament, havíem de passar pels forats del seu flabiol i fer-lo sonar deixant-hi tota la melangia, la recança, la tristesa, l’enyorança, el desconhort que havíem arribat a patir en el nostre llarguíssim captiveri! *** Així fou com els déus obsequiaren la humanitat amb la creació del dolç instrument conegut després amb el nom de «cornamusa» que sempre està gemegant i no es pot treure del damunt la tristesa que l’ennuega, ni enmig de les més descordades festes camperoles.”
- El buner d’Ordino
“Ordino, pàtria dels fargaires, tenia també els seus músics. L’instrument que empraven era la buna, similar a la gaita o cornamusa. Els habitants de Canillo, amb el desig de celebrar com calia la festa de la vila, havien contractat un dels millors buners d’Andorra, que vivia a Ordino. El músic havia de començar a tocar la vigília, al caient de la nit, per la qual cosa l’esperaven a la tarda, abans de la posta de sol. Però a l’hora de començar el concert l’artista encara no havia arribat. Els canillencs estaven inquiets i preocupats... Però el pobre home no tenia pas la culpa del seu retard. Efectivament, havia emprès el camí a l’hora convenient per arribar a Canillo abans del crepuscle. Però havent-se assegut per reposar un xic a la vora d’una font, va sentir un soroll estrany, seguit d’un bramul amenaçador. Sense perdre temps es va posar a córrer... No era un sol llop, allò que se li atansava, sinó tota una canilla. Per fer més temps, els tirà la minestra, per veure si mentre se la menjaven podia avançar-los. Però l’estratagema no tingué resultat: allò no havia estat per a la llopada sinó un senzill aperitiu. Novament sentia les feres a frec..., de tal manera que no trobà cap altra solució que enfilar-se dalt un arbre. Amb les presses, la buna es va entravessar amb les branques, i en retirar-la bruscament per desenganxar-la, va emetre un so estrany, sinistre, espantós, i els llops, sorpresos, es dispersaren. L’home aprofità el moment per pujar al capdamunt de l’arbre, per estar més segur. Un cop a dalt, i ja més tranquil, el buner va comprendre la realitat: aquelles feres no eren filharmòniques, no apreciaven l’art de la música. Però, per més seguretat, esperà una bona estona; i se li féu fosc. Amb el clar de lluna va baixar de l’arbre i continuà tot el trajecte amb la buna als llavis, bufa que bufa... Quan la gent de Canillo va sentir que arribava tan tard i tocant d’aquella manera tan estranya, van fer suposicions de tota mena: que si havia sortit massa tard, que si havia begut, que si sempre s’entretenia pel camí,... Fins es veia algun garrot o altre mogut per mans nervioses. El pobre buner, quan ja fou a prop, parà de tocar i, amb llàgrimes als ulls, explicà l’aventura que acabava de passar. La festa, que aquell any no havia començat a temps ni gaire bé, continuà ben alegre. No cal dir que el tema principal de totes les converses fou el descobriment del poder que tenia la buna per espantar les feres...”
- La fi d’un contrapàs, llegenda de les Guilleries recollida per Lluís Gonçaga Constans i publicada per ell en versió literària el 1922
“En la plaça de Lloret Salvatge s'hi removía una grossa aplegada de camperols tots enrogits de galtes i amarats de suor. I malgrat fós ben curull aquell bocí de pla, no minvava per aixó la tirallonga del contrapás, sinó que a cada tomb tant se allargava i atepeïa, que uns als altres s'estalonaven.
No eren tots galindrois i fadriuets els qui el repuntejaven, no: vells xarucs, padrines desdentades, algun pallardot o rabadá sorrut i boers malmirrosos, tots el ballaven, com el primer lechuguino, alegrois i cansats.
L'astre-rei, com recant-li abandonar la festa, caminava poc a poquet cap al bressol de les muntanyes, escampant lleugerament polsina d'or... ¡Llavors sí que rumbejaven son brill les arrecades d'argent vell! La gralla, el flabiol i la cornamusa no paraven un moment... mentre una allau de veus cantussejava barroerament:
Contrapás,
butella, butella;
contrapás,
butella, butás. *
I la llarga tirallonga s'estirava i s'arronsava amb el desinvolt va-i-ve, fent salts i cabrioles. Aquí voleiaven unes faldilles virolades, allá una barretina morada, i tot ull prenia: mocadors florejats, ermilles fistonades, gipons amb blanc maneguins, gecs d'estamenya embotonats, calces amb davantal i tot un sedim sadam de prendes que enlluernaven i feien tomar tarumba al gosadís que volia sedesejar-les. Menestrals i llogaters es confonien en l'aplec de aquella festa típica, i s'agermanaven donant-se les mans els veïns d'aquells varals i garrotxes.
Ve't aquí que en mig d'aquell desori s'oíren els tocs melangiosos de la campana del vetust cloquer anunciant un Viátic, tot seguit obrir-se el portal de l'església —que es troba en l'extrem de la plaça,— d'on sortien el senyor Rector, portant Nostramo, i l'escolanic amb blandó flamejant i una campaneta espignanta. El venerable Rector aixecá al cel son esguard beatífic i entoná solemnialment el «Te Deum», que es perdé en mig d'aquell mar remorós de gent.
—¡Pareu de bailar, els meus feligresos!—cridá el senyor Rector, amb veu vibranta per mor de dominar la sonata cançonera de la carnamusa. Peró ells ¡per márfegues!, seguien repuntejant el contrapás i cantussejant barroerament:
Contrapás,
butella, butella;
contrapás,
butella, butás.
—¡Que calli, per un moment la música i agenolleu-vos tots!, que a l'august Sobirá de cels i terra se li ha de tenir el degut respecte i acatament...—afegia el Rector, seguint psalmodiant més fortament:—«Te aeternum Patrem omnis terra veneratur»...
Peró ells, com qui sent ploure, repetien, burlant-se d'aquells consells:
Contrapás,
butella, butella;
butella, butás.
El sol, fins llavors repenjat en les crestes de la serra, s'amagá darrera un tossal campanut, deixant passar tan sols per una esquerda un filet de llum ivorina per acompanyar Nostramo.
Llavors el sacerdot, amb una tristor profética, augura majestáticament, a la multitud irreverent:
Oh poble descarat!
Per purgar ton pecat,
des d’ara el contrapás
fins la fi del món ballarás. *
I, meditant els dolors passionaris del Salvador, que portava sota el vel humeral amb mística conformitat i penura, atravessá l'atepeït aldarull de balladors, bo i psalmodiant el cántic sagrat:
—Tibi omnes Angeli, tibi coeli...
A son entorn aletejaven valiors de oucells...
I el veien allunyar-se auriolat de vesllum ponentina amb l'escolanic, mentre ressonaven els tristos espignets de la campaneta: ning! ning! tiling!...
***
Quant el senyor Rector, amb l'escolanic, tornava de viaticar, un fred glacial se apoderá de sos membres retuts, no oint la remor bullanguera de la plaça. Tan sols, en mig d'aquella paorosa solitut, s'oía el monóton murmuri del Ter en relliscar dels baixants i rescloses.., ¡I quin no seria l'esglai en entrar a la plaça i veure-la enfonsada, esberlada i teixida d'abims i burinada de pous! * *
Caigué de genolls i, estenent els braços al cel, saturat de bromes plomisses, amb amarg singlot exclamá:
—¡Benhaurats els qui escolten la veu del Senyor!
I dues fonts de llágrimes que regalimaven per les arrugues de sa faç d'apóstol, regaren el terreny esberlat de la plaça —abans llisa com el palmell de la má— al fons de quals esberles havia rodolat la grossa multitut. La figura majestática del venerable Rector, agenollat davant l'extensa fossana de sos feligresos, ressaltava en el fons tenebrós d'aquell cap vespre...
***
El fet esmentat s'ha anat contant cada any, en les vetlles d'hivern, a la vora del foc, quan tramuntana gronxa els plançons deis cimerals i fins quan lentament cauen les bolves de neu emblanquint les crestes i agulles que s'aixequen altives de Les Guilleries.
—Mireu, mainadeta —acaben la llegenda quasi tots els vells:— si mai aneu per la festa major a la plaça de l'església i poseu l'orella a terra, oïreu una remor llunyana i cançonera que fa així: tam... tam, tam... tam... Són els enfonsats que encara ballen el contrapás; ¡i el temps que el ballaran! puix si es para ben bé l'atenció s'ou una veu plorosa que diu:
Cansadeta n’era,
cansadeta en som.
¡Ditxós será el dia
que finará el món!
Ja ho sentiu: fins que finará el món! I tot seguit repeteix, amb grans sofocs, una munió de veus de fatític galofó:
Contrapás,
butella, butella;
contrapás,
butella, butás.
* Son les mateixes estrofes que, per arrodonir la llegenda, es canten o bé es reciten en aquest varal de Les Guilleries.
* * Segons fites geológiques, m'apar anotar que l'enfonsament d'aquesta plaça és degut als terratrémols que en l'any MCDXXVI infestaren la Vall, des d'Olot a la conca del Ter.”
No eren tots galindrois i fadriuets els qui el repuntejaven, no: vells xarucs, padrines desdentades, algun pallardot o rabadá sorrut i boers malmirrosos, tots el ballaven, com el primer lechuguino, alegrois i cansats.
L'astre-rei, com recant-li abandonar la festa, caminava poc a poquet cap al bressol de les muntanyes, escampant lleugerament polsina d'or... ¡Llavors sí que rumbejaven son brill les arrecades d'argent vell! La gralla, el flabiol i la cornamusa no paraven un moment... mentre una allau de veus cantussejava barroerament:
Contrapás,
butella, butella;
contrapás,
butella, butás. *
I la llarga tirallonga s'estirava i s'arronsava amb el desinvolt va-i-ve, fent salts i cabrioles. Aquí voleiaven unes faldilles virolades, allá una barretina morada, i tot ull prenia: mocadors florejats, ermilles fistonades, gipons amb blanc maneguins, gecs d'estamenya embotonats, calces amb davantal i tot un sedim sadam de prendes que enlluernaven i feien tomar tarumba al gosadís que volia sedesejar-les. Menestrals i llogaters es confonien en l'aplec de aquella festa típica, i s'agermanaven donant-se les mans els veïns d'aquells varals i garrotxes.
Ve't aquí que en mig d'aquell desori s'oíren els tocs melangiosos de la campana del vetust cloquer anunciant un Viátic, tot seguit obrir-se el portal de l'església —que es troba en l'extrem de la plaça,— d'on sortien el senyor Rector, portant Nostramo, i l'escolanic amb blandó flamejant i una campaneta espignanta. El venerable Rector aixecá al cel son esguard beatífic i entoná solemnialment el «Te Deum», que es perdé en mig d'aquell mar remorós de gent.
—¡Pareu de bailar, els meus feligresos!—cridá el senyor Rector, amb veu vibranta per mor de dominar la sonata cançonera de la carnamusa. Peró ells ¡per márfegues!, seguien repuntejant el contrapás i cantussejant barroerament:
Contrapás,
butella, butella;
contrapás,
butella, butás.
—¡Que calli, per un moment la música i agenolleu-vos tots!, que a l'august Sobirá de cels i terra se li ha de tenir el degut respecte i acatament...—afegia el Rector, seguint psalmodiant més fortament:—«Te aeternum Patrem omnis terra veneratur»...
Peró ells, com qui sent ploure, repetien, burlant-se d'aquells consells:
Contrapás,
butella, butella;
butella, butás.
El sol, fins llavors repenjat en les crestes de la serra, s'amagá darrera un tossal campanut, deixant passar tan sols per una esquerda un filet de llum ivorina per acompanyar Nostramo.
Llavors el sacerdot, amb una tristor profética, augura majestáticament, a la multitud irreverent:
Oh poble descarat!
Per purgar ton pecat,
des d’ara el contrapás
fins la fi del món ballarás. *
I, meditant els dolors passionaris del Salvador, que portava sota el vel humeral amb mística conformitat i penura, atravessá l'atepeït aldarull de balladors, bo i psalmodiant el cántic sagrat:
—Tibi omnes Angeli, tibi coeli...
A son entorn aletejaven valiors de oucells...
I el veien allunyar-se auriolat de vesllum ponentina amb l'escolanic, mentre ressonaven els tristos espignets de la campaneta: ning! ning! tiling!...
***
Quant el senyor Rector, amb l'escolanic, tornava de viaticar, un fred glacial se apoderá de sos membres retuts, no oint la remor bullanguera de la plaça. Tan sols, en mig d'aquella paorosa solitut, s'oía el monóton murmuri del Ter en relliscar dels baixants i rescloses.., ¡I quin no seria l'esglai en entrar a la plaça i veure-la enfonsada, esberlada i teixida d'abims i burinada de pous! * *
Caigué de genolls i, estenent els braços al cel, saturat de bromes plomisses, amb amarg singlot exclamá:
—¡Benhaurats els qui escolten la veu del Senyor!
I dues fonts de llágrimes que regalimaven per les arrugues de sa faç d'apóstol, regaren el terreny esberlat de la plaça —abans llisa com el palmell de la má— al fons de quals esberles havia rodolat la grossa multitut. La figura majestática del venerable Rector, agenollat davant l'extensa fossana de sos feligresos, ressaltava en el fons tenebrós d'aquell cap vespre...
***
El fet esmentat s'ha anat contant cada any, en les vetlles d'hivern, a la vora del foc, quan tramuntana gronxa els plançons deis cimerals i fins quan lentament cauen les bolves de neu emblanquint les crestes i agulles que s'aixequen altives de Les Guilleries.
—Mireu, mainadeta —acaben la llegenda quasi tots els vells:— si mai aneu per la festa major a la plaça de l'església i poseu l'orella a terra, oïreu una remor llunyana i cançonera que fa així: tam... tam, tam... tam... Són els enfonsats que encara ballen el contrapás; ¡i el temps que el ballaran! puix si es para ben bé l'atenció s'ou una veu plorosa que diu:
Cansadeta n’era,
cansadeta en som.
¡Ditxós será el dia
que finará el món!
Ja ho sentiu: fins que finará el món! I tot seguit repeteix, amb grans sofocs, una munió de veus de fatític galofó:
Contrapás,
butella, butella;
contrapás,
butella, butás.
* Son les mateixes estrofes que, per arrodonir la llegenda, es canten o bé es reciten en aquest varal de Les Guilleries.
* * Segons fites geológiques, m'apar anotar que l'enfonsament d'aquesta plaça és degut als terratrémols que en l'any MCDXXVI infestaren la Vall, des d'Olot a la conca del Ter.”
- L'origen de la festa de Sant Medir de Gràcia
Hi ha diverses versions que expliquen l’origen d’aquesta festa, que existeix ja a mitjan s. XIX. La més plausible parla d’un forner com a protagonista, en Josep Vidal i Granés, fill de la parròquia de Santa Maria del Mar, que cap al 1828, quan s’urbanitza el carrer Gran de Gràcia, s’instal·la al número 111 (cantonada amb el carrer de Sant Marc). El forner, turmentat per un terrible dolor que els metges no sabien guarir-li, feu prometença de visitar cada any l’ermita de Sant Medir, a Collserola, de qui era molt devot, si podia sortir d’aquell turment. El cas és que guarí i en compliment de la prometença cada any a partir de 1830, per Sant Medir, va anar a l’ermita muntat en la seva euga després de fer uns quants tombs pels carrers de Gràcia, acompanyat d’un sac de gemecs i d’un tabal, perquè tothom s’adonés de la virtut del sant.
Contes populars
- La cigala i la formiga (versió publicada a Aurora Social el 1908)
"La Cigala havia passat l’estiu canta que canta demunt dels canyissars. Però arriba l’hivern, y com en aquelles cases que viuhen sens contar, se trova famolenca y sens un pá a la post. Ja feya bona estona que no havia tastat res, y ella que si, aleshores se’n va a fer el ploricó a casa de la Formiga. Truca al formiguer, y vol enmatllevar a la mestressa no més que fossin quatre grans de blat, que ja’ls hi tornaria al arribar la cullita, allá per la cap vuytada de la Mare de Deu d’Agost, que hi ha saraus, y envelats, y diu que la llogarán per fer de cornamusa. La Formiga no es prestamista, y potser aquest es son menor defecte, sobre tot avuy que si us enmatllevan un duro, ja l’heu vist prou, germanets. –¿Are’t recordas de mí?– va respondre la Formiga, –donchs, ¿qué feyas en el bon temps? –Mestressa, no us enfadeu,– va replicar la Cigala, –pero soch tan filarmónica que cantava dia y nit. –Sempre m’ho havia semblat,– va fer la Formiga, tirantli pe’ls nassos la porta del formiguer. –Donchs, mira: aixis com aleshores cantavas, are balla."
- Conte Més enllà dels núvols (publicat a la revista per a noies La Nuri el 1925)
"Era la Nit de Nadal. La Montserrateta jeia malalta, al seu llitet blanc. Heu de saber que la Montserrateta tenia dotze anys, i ja era una noia tota seriosa, bona, rebona, amb un cor com una catedral, i caritativa fins al cel... La malaltia que la feia estar al llit era justament conseqüència del seu bon cor. Feia quinze dies que, en tornar de col·legi, un migdia fred, grisenc, que nevava per l’amor de Déu, havia trobat, al carrer, una noieta mig morta de fred, i, a més de donar-li tots els cèntims que duia, i de despullar-se de la capa amb caputxa que portava ella per abrigar la pobreta, se la carregà a braç i se la va emportar a casa, on li donà de menjar i de veure [sic], i, després d’haver-se escalfat un xic a la vora del foc, se n’anà ben aconsoladeta... [...] –Abriga’t bé amb la llassada i estiga’t quieta; i si et beus la llet, ben calentona, et contaré la història del Temps, rei omnipotent, i dels dotze prínceps. [...] –Saturn és un planeta grandiós, poblat de palaus sumptuosos, propietat d’un monarca poderós nomenat Temps. Al redós de la demora d’aquest gran sobirà s’alcen dotze palaus, petits i graciosos, on viuen dotze germans, dotze prínceps, molt diferents, de presència i de caràcter... que són els dotze mesos de l’any. [...] La Montserrateta, il·lusionada amb la història de Saturn que sa mare li contava, anà adormint-se, clogué les parpelles, i aleshores la mare apagà la llum, i de puntetes sortí de la cambra i quedà vetllant el somni de la seva filleta... I la Montserrat començà de somniar dolçament, i veié l’estel esdevenir molt més gran i lluminós, fins que se li aparegué el Palau del Rei i els dotze palaus dels prínceps, bo i guspirejants com si estessin tots incrustats de pedres precioses... [...] I en finir aquests mots, els dotze prínceps es posaren a ballar minuets i pavanes... Fins el Temps dansà amb la Montserrat una gavota tocada per una dolça cornamusa... invisible... De cop, el Sobirà mormolà a cau d’orella, a la Montserrat: –Tinc per als dolents el peu de plom; mes per als qui treballen i practiquen el bé, volo lleuger... Com per art d’encantament, llavors, els dotze prínceps desaparegueren, mentre la Montserrat se sentia arrossegada pel Temps vers el Palau del Passat. El noble vellet li mostrà una captaire, morta de fred. –La coneixes? –Sí: és la neneta que vaig trobar, i a la qual li vaig donar la capeta amb caputxeta meva... Em va fer tanta llàstima!... El Temps s’emportà, llavors la Montserrat al Palau del Present, on veié de nou la captaire, i pregant amb les mans juntes. –Que el cel beneeixi la noia que va fer-me favor tan gran! La Montserrat se sentí altra vegada enduda a través de l’espai... Aquest cop anava sobre les ales del Paó meravellós... L’endemà, al matí, la despertà el dringar alegroi de les campanes qui festejaven la vinguda del Messies... Un sol groguent de desembre il·luminava la cambra; vora el llit blau, el metge deia: –El pols és normal; la febra és fora; la son d’aquesta nit ha estat la salvació seva... En oir aquests mots, la Montserrat somriu, i, un cop fora el metge, la nena diu a sa mare, tot prenent-li les mans: –Mama, diga’m: la salut és més preciosa que l’or i els diamants?... –Sí, filleta meva; molt més preciosa!... –Llavors, vaig a dir-te qui me l’ha tornada. No ha pas estat el repòs, no; ha estat el príncep Desembre. Sí: no te’n riguis, ni te n’admiris. Aquesta nit he estat al Palau del Temps, a Saturn. Si veiéssis com n’és de formós!... I li contà totes les meravelles qui havia vist. –Has fet un bell somni, Montserrateta meva! –diu la mare, tendrament.– El que t’ha tornat la salut ha estat la teva bona acció; perquè Déu té sempre en compte el bé que fem als altres; i jamai s’oblida, les Nits de Nadal, dels nens i nenes qui posseeixen un cor generós i caritatiu..."
- Una sortida del llop i la guineu (versió publicada a Scriptorium el 1932)
"[...] Heus aquí, doncs, que ja hi són. La guineu ensumava l’aire per si hi flairava cap traidoria i el llop, ja no s’amagava els badalls de gana que li eixien del sac dels gemecs. [...]"
Jocs i passatemps escrits
- Endevinalla de la secció "Xarada" publicada a La Veu de Catalunya el 25 de gener de 1900.
Sempre hu-dos-tres en Pepet
la gayta quant va á Total
y per cert que no ho fa mal
puig li arranca un dos molt net.
[solució: Solsona]
Refranys i frases fetes
- La cobla de Tortellà, dos músics i un marrà
Recollida per Joan Amades a Refranyer musical (1983), explica que s’aplicava als conjunts musicals pobres i discordants. Conten que la cobla de Tortellà (Garrotxa), formada pels tres músics de les cobles tradicionals, havia d’anar a tocar a la festa major de Beuda (ídem) i el cornamusaire es va posar malalt de cop i volta sense temps per cercar manera de substituir-lo. El flabiolaire, que era un pastor, va emportar-se un marrà molt manyac que tenia i que belava cada vegada que ell el requeria amb un gest. Posats a la feina, cada vegada que la cornamusa havia de fer un paper lluït, el flabiolaire feia belar el manyac, i ho va fer tan bé que tothom va quedar més content que si hagués tocat el cornamusaire. Davant la troballa mai més no van servir-se del cornamusaire, i el marrà va fer el seu ofici.
- Ser un sac de gemecs / Fer el sac de gemecs / Gemegar més que un sac de gemecs / Rondinar més que un sac de gemecs
Es diu d'una persona que sempre es queixa o rondina.
- Ser més unflat que un sac de gemecs / Més ple que unes xeremies (Mallorca)
Es diu de la persona que ha menjat molt.
- Resultar-ne un sac de gemecs
Es diu quan una acció o intent de fer una cosa no obté bons resultats, no té el grau de perfecció que es pretenia.
- Semblar una cornamusa
Es diu d'una dona massa xerraire.
- Gaita pagà, fa mal sonà
És una expressió recollida a la Codonyera, població del Baix Aragó de parla catalana, per referir-se a la millor opció de pagar els músics un cop han actuat i mai a la bestreta.
- Fer ses xeremies
Es diu a Santanyí (Mallorca) quan algú fa la plorinyaia.
- Ser un xamponyaro
Es diu a l’Alguer per referir-se a una persona de poc valor.
- Amb el sac de gemecs ple, el bon cantar també és ple / Quan la gaita és plena, es canta d’això millor
- Fa com les gaites! No canta si no té el ventre ple / Fer com les gaites, que mai no fan soroll fins que la panxa està plena
- Quan el sac de gemecs no és ple, no rondina gens
- El cornamusaire i el flabiolaire, tots dos per l’aire
- Flabioler, tamboriner i gaiter, mai no tindran gaire diner
- No sempre sona igual la cornamusa
Versos de regust popular
- (Text versificat sobre la festa major de Sitges, signat sota el nom Gaudenci Q. i publicat a Baluart de Sitges el 23 d'agost de 1914)
La Matinal
"Tot just l’aubada despunta
i el sol escampa els seus raigs,
que ja’l jovent es prepara
per’ gaudir la Matinal.
I al repic de les campanes,
l’ampla plaça del Baluart
s’omple de bandes de música,
cotxes, banderes i balls.
Formada la comitiva,
prest comença a emprendre’l pas
al sò d’ayroses tocates
i entre un gran terrabastall:
trinquen els bastons, intrèpits;
toquen gralles i tabals;
giravolten les gitanes;
els cercolets fan gran salts;
els pastorets els segueixen
de la borrega al compás;
calen estrelles els diables;
ballen, serios, els gegants;
[...]"
Textos satírics i humorístics populars
- (Text humorístic publicat a La Campana de Gràcia el 1876)
"Los inglesos del Terso
de tot Europa,
van allá y fins li cauhen
dintre la sopa.
¡Vaya una gayta!
al qui naix plé de pega
tothom l’empayta."
de tot Europa,
van allá y fins li cauhen
dintre la sopa.
¡Vaya una gayta!
al qui naix plé de pega
tothom l’empayta."
- (Diàleg satíric de Lluís Millà, amb el títol “L’hora de plegar”, publicat a L'Esquella de la Torratxa el juliol de 1885)
"[...] —Donchs com te digu, al veure qu’ella á mès de ballar ab lo mèu xicot, semblava que’s fumía de la professò, la sanch me vá dar tres bulls y li vaig dir: «Mira, tú, sach de gemechs, quan vulguis fer ganyotas com las que fas quan passas tot ballant per davant mèu, me las vindrás á fer á la riera, que allí veurém si tens tants polvos d’arrós á la cara com en un altre puesto que jo sè.» ¡Qué vaig haver dit! Ella tota vermella quidrá á ne’n Miquel y li diu: «Mira, aquesta dona m’ha insultat.» Encare no vá haver acabat de dir tals paraulas, que ja va tenir frontografiats aquests cinch dits á la cara. [...]"
- (Poema humorístic de Juli Francesc Guibernau i Planas publicat a La Campana de Gràcia el juny de 1886)
"De color negre
(Contestació del barceloní al madrilenyo)
[...]
¿Qué valen aquestas faulas
y aquestas frasses melosas
que en las tèvas cartas posas?
¡Paraulas, amich, paraulas!
Los compromisos contrets,
las vostras bellas promesas,
no’s pagan ab sutilesas...
¡Fets se necessitan, fets!
¿Qué hi fa que ab paraulas falsas
pintis la cosa tant llisa,
si ja no portém camisa
y aviat no durém ni calsas?
¿Qué hi fa que toquis la gayta
pseudo-constitucional,
si aquí no corra ni un ral
y la cassussa’ns empayta?
Per mès que tens bona sombra,
si lo que m’escrius á mí
vens y ho predicas aquí,
t’aixafan á cops d’escombra.
[...]"
- (Sonet humorístic publicat a L’Esquella de la Torratxa el desembre de 1887)
"La dona
Dragó infernal, eterna malaltía,
mústiga flor ben prompte despullada,
ninot car de vestí, essencia esbravada,
dipósit de farúm, hont lo mal nía,
llengua de serp, humana escombraria,
llevor de vanitat, broma pesada,
recó supersticiós, llum apagada,
magatzém de trastorns é hipocresía,
madeixa d’embolichs, riu de disgustos,
camí del cementiri, extrém del vici,
diabólich missatjer, font de desfici,
bressol de perversió, causa de sustos,
sach de gemechs en forma de persona
y núvol de capritxos, es la dona."
mústiga flor ben prompte despullada,
ninot car de vestí, essencia esbravada,
dipósit de farúm, hont lo mal nía,
llengua de serp, humana escombraria,
llevor de vanitat, broma pesada,
recó supersticiós, llum apagada,
magatzém de trastorns é hipocresía,
madeixa d’embolichs, riu de disgustos,
camí del cementiri, extrém del vici,
diabólich missatjer, font de desfici,
bressol de perversió, causa de sustos,
sach de gemechs en forma de persona
y núvol de capritxos, es la dona."
- (Poema humorístic d’R. Roura publicat a L’Esquella de la Torratxa el febrer de 1888)
"Ma planeta
Vaja, vaja; ma
planeta
n’es bèn
trista tan mateix.
Me la vaig fer
treure un día
al davant de
molta gent
allá á la plassa
del Angel
per un
d’aquells aucellets,
y la pobra
bestiola
ho va fer tan
malament,
que’m va
treure una planeta
qu’es mès bé
un sach de gemechs.
[...]"
- (Sonet humorístic d’M. Badia publicat a L’Esquella de la Torratxa el novembre de 1888)
"A un que'n porta
A Banyolas vejé la llum primera:
Corneli Bou y Ciervo s’anomena,
y á Cornellá’s casá ab una morena
que pèls cargols tenía gran fatlera.
Jugava als toros quan petitet era:
fent de dimoni debutá en l’escena;
ab banyas, pintas fa de tota mena
y de La Banya porta la bandera.
Ha dut sabre y tricorni ab arrogancia;
li plau la cornamusa y la corneta,
y ab cornetí ó fiscorn se sol distreure.
En sa casa tè’l corn de l’abundancia:
lo que l’espanta mès es en Banyeta,
y si un li diu cornut li paga’l beure."
- (Text humorístic publicat a La Campana de Gràcia el 1889)
"Se comença á parlar de las grans festas que’ls vehins de Olérdola preparan en obsequi del séu amo y senyor, lo patillut marqués que ha anat á aquell poble á passar l’istiu. Se diu que hi haura tronadas, sortijas de sachs, de cubell y de paoella, balls d’etiqueta ab cornamusa, y per fi de festa una gran xanfayna de bacalla. L’ilustre marqués esta estudiant un discurs que ha de produhir un gran efecte no sols entre las personas, sinó fins entre las bestias. Se creu que la filoxera, per no sentirlo, tocará’l dos."
- (Versos humorístics publicats a La Tomasa el 1891)
"Digué un pare
á la sua filla:
– «Dels
músichs del catafalch
qu’están
tocant la sardana
quin es el que
t’ha encisat?
¿Lo que toca
la tenora,
la cornamusa,
‘l timbal,
la flauta ó’l
cornetí?»
– «Lo qui té’l
fluviol mes llarch.»"
- (Poema satíric signat per un tal “Vallesá” aparegut a El Escudo de Granollers el 5 de novembre de 1893)
"Á la meva vehina
Per Déu y per tots los sants,
vehineta del méu cor,
l’hi demano per favor
que pari sos pesats cants.
Pari prest sos cants, donçella,
que si ho fá l’hi agrahiré,
puig acabo de está plé
de la séva cantarella.
Cantarella tan pesada
com la séva no hi sentit;
sembla lo toch ensopit
d’una orga desafinada.
Si al menys vosté cantés bé
dispensárseli podría,
pero cá, son pis de dia
¿sab que sembla? un galliné.
¡Ay de mí! pel dematí,
¡Ay de mí! á la mitjdiada,
per la tarde, á la vesprada
tot lo sant dia ¡Ay de mí!
¡Ay de mí! escolti mos préchs
y deixi sos cants, vehina,
que molt, molt més me amohina
vosté que un sach de gemechs.
[...]"
- (Versos satírics publicats a El Escudo de Granollers el 4 de febrer de 1894)
"Poeta y graciós n’ets,
hi’t diuhen noy de l’Agneta,
fas versos com un poeta
y ets un sach de gemechs."
- (Poema humorístic de V. Andrés publicat a l’almanac de L’Esquella de la Torratxa de l’any 1897)
"¡¡Bon vehinat!!
[...]
L’entresuelo’l té llogat
un senyó de mitja edat
qu’apren á tocar la gayta,
y cada disapte afayta
la barba d’un diputat.
L’home es bastant divertit
y á molts dels vehins els xoca;
pero jo’l tinch malehit
perque’s passa día y nit
ab l’instrument á la boca.
[...]"
- (Text satíric sobre política publicat a La Campana de Gràcia el desembre de 1899)
"Concert
No es l’económich: es el polítich. D’aquell dihuen que no n’hi ha de fets. En cambi, aquest ha quedat organisat ab una rapidés admirable. ¡Quina armonía! Fins els tons més discordants, fins los instruments més antagónics s’han posat d’acort. La gayta, el bombo, les castanyolas, el pandero, la flauta, el cornetí... tots hi han fet el seu paper; ni un sol ha desafinat. L’empresari ja no sabía ahont donarla. En l’orquesta hi bufava un ayre d’indisciplina que feya por. Qui més qui menos, cada músich amenassava donar una nota propia é independent, sense preocuparse del conjunt. En Canalejas, el primer violí, deya que ell en venint l’ocasió, tocaría lo que li dongués la gana. L’encarregat dels platerets, en Romero Robledo, anava escampant per tot arreu la seva intenció d’aixordar als músichs, al públich y als acomodadors. Lo flautí, un tal Maura, prometía deixar anar unas notas tan agudas... com la punta d’una llansa. [...] Afortunadament el director d’orquesta no es del tot manco, encare que esquerrá, y va tenir una bona ocurrencia. El mestre Silvela, al arribar el moment crítich, empunyá la batuta y doná la senyal de comensar. Pero avants va fer als professors aquesta advertencia: «—Molt cuydado, senyors: aquest concert es á benefici de la patria.» ¡Qué va haver dit! ¡La patria!... Davant d’aquesta paraula han de desapareixer tots els rencors, totas las diferencias, tots los antagonismes musicals. [...] Tot ha anat conforme en los ensaigs s’havia convingut. [...] Y ni un rossament, ni un retart, ni una espifiada. Tot lo mateix que una seda. [...] El públich s’ha hagut de contentar [...] y’ls senyors músichs s’han quedat tan frescos y descansats... Aixó últim es lo que més admira. Perque creguin que lo que acaban de tocar té bemols, molts bemols."
- (Poema humorístic de Víctor Rahola publicat a l’almanac de L’Esquella de la Torratxa de l’any 1902)
"Á un redimit
Solter de quarta volada,
ta decisió val un premi:
sé qu’has ingressat al gremi
de la gent equilibrada.
Per ta determinació
dos cosas hi han ajudat:
l’estómach desbaratat
y’l desitj de successió.
Aquell menjá estrafalari
que’t plantan al restaurant,
que per ferlo anar passant
hi tens de llegí’l diari;
lo menjar desordenat
ni nutritiu ni de gust
qu’á ton pahidor robust
sach de gemechs ha tornat,
qu’al fí la gana t’ha tret
y’l paladar t’ha ensopit
y’t portava decidit
á la dieta de llet...
[...]"
- (Poema humorístic de Josep Roselló publicat a L’Esquella de la Torratxa el març de 1902)
"Lo sexo... peix
Dels 10 als 15 anys.
No té encar
altra ilusió
siga pobre,
siga rica,
que celebrá
anant bonica
la primera
comunió.
Pura com el
lliri blanch
apocada...
esgroguehida...
si sembla la
mitja vida...
¿qu’es mes que
un peix sense sanch?
Dels 15 als 20.
Tot li es
joya, tot poesía,
tot ho veu de
color d’or,
es l’edat de
mes amor
y la de menys
picardía.
Sa hermosura
peregrina
fa que tingui
adoradors,
sos adornos
son las flors...
si fos peix,
fora sardina.
Dels 20 als 30.
Ab una gracia
especial
que al jovent
fa eixir de test
viu posant de
manifest
el seu tipo
escultural.
Pel qui té’l
paladar fí
es l’edat en
que la dona
de tota manera
es bona
per l’istil
del llagostí.
Dels 30 als 40.
L’Iglesia y’l
Jubileu
son el seu
camp de batalla,
si acás va á
sarau... no balla
si á
passeig... ningú la veu.
Si’s casa ho
fa amb un ilús
que ab tot y
lo que rancieja
quan encar la
paladeja
diu que hi
troba gust de llús.
Dels 40 als 50.
En el seu
estat nerviós
no está per
jochs ni per bromas,
passa’l temps
malehint als homes...
(per que cap
li busca’l cós.)
Si algú encar
s’hi encatarina
y apechuga ab tal miloca
ja pot dí ab
tota la boca
que li agrada
la tunyina.
Dels 50 p’arriba...
Ni cosmétichs,
ni enfarfechs,
ni postissos...
res l’abona;
en aquesta
edat la dona
no es mes que
un sach de gemechs.
El temps, que
tot ho corseca
la seva cara
panseix...
¡pobreta! no
es carn ni peix
tot lo mes... moixama seca."
- (Poema humorístic de Juli Francesc Guibernau i Planas publicat a La Campana de Gràcia el juny de 1903)
"A Don Eugeni
Gran Mestre en l’art d’armar líos
y combiná engallinadas,
salve, salve mil vegadas,
ilustre Montero Ríos.
El teu discurs del Senat
dedicat al país lelo,
es un verdader modelo
de gallega habilitat.
[...]
¡Y ab aquest cartell pansit
vols sentar plassa de geni!...
Plega, venerable Eugeni,
plega y tórnaten al llit.
Homes ferms, bons estadistas
volém, y no clowns trempats:
ja n’estém tips y cansats
de cucos y equilibristas.
La galería t’ha entés,
t’ha tatxat ja la mollera,
y ab xarop d’adormidera
sab que no faríam res.
Désat, avi. ‘L temps t’empayta,
y al dols descans te convida.
¿Sents? La teva terra’t crida.
¡Ves, ves á... tocar la gayta!"
y combiná engallinadas,
salve, salve mil vegadas,
ilustre Montero Ríos.
El teu discurs del Senat
dedicat al país lelo,
es un verdader modelo
de gallega habilitat.
[...]
¡Y ab aquest cartell pansit
vols sentar plassa de geni!...
Plega, venerable Eugeni,
plega y tórnaten al llit.
Homes ferms, bons estadistas
volém, y no clowns trempats:
ja n’estém tips y cansats
de cucos y equilibristas.
La galería t’ha entés,
t’ha tatxat ja la mollera,
y ab xarop d’adormidera
sab que no faríam res.
Désat, avi. ‘L temps t’empayta,
y al dols descans te convida.
¿Sents? La teva terra’t crida.
¡Ves, ves á... tocar la gayta!"
- (Poema humorístic de Juli Francesc Guibernau i Planas publicat a La Campana de Gràcia el maig de 1904)
"Al altre món
–Buenas. ¿Es vosté’l porter
d’aquest recinto, morada
dels respectables difunts?
–Sí, senyó.
–¿’M vol fer la gracia
de cridar per un moment
á en Cánovas y en Sagasta?
–Per què?
–Hi voldría enrahonar.
–¡Impossible! La ordenansa
d’aquest barri no permet
la menor concomitancia
ab la gent del exterior.
[...]
–Bé. ¿Qué té que veure
tot aixó ab el senyor Cánovas
y ab el gueto del tupé?
Al grá, no’m vingui ab més palla.
–Al gra vaig, donchs. Es el cas
que desde’l día en que á Espanya
van faltá aquests dos tranquils,
las patuleyas monárquicas,
igual la conservadora
que la del senyor Sagasta,
semblan un’ olla de grills
ó una gayta destrempada.
[...]"
d’aquest recinto, morada
dels respectables difunts?
–Sí, senyó.
–¿’M vol fer la gracia
de cridar per un moment
á en Cánovas y en Sagasta?
–Per què?
–Hi voldría enrahonar.
–¡Impossible! La ordenansa
d’aquest barri no permet
la menor concomitancia
ab la gent del exterior.
[...]
–Bé. ¿Qué té que veure
tot aixó ab el senyor Cánovas
y ab el gueto del tupé?
Al grá, no’m vingui ab més palla.
–Al gra vaig, donchs. Es el cas
que desde’l día en que á Espanya
van faltá aquests dos tranquils,
las patuleyas monárquicas,
igual la conservadora
que la del senyor Sagasta,
semblan un’ olla de grills
ó una gayta destrempada.
[...]"
- (Joc de paraules infantil, amb el títol “Extrems”, publicat a la revista En Patufet el juliol de 1905)
"Per un vigilant, obrir las portas ab clau... solles.
Per una florista, fer un ram... pell.
Per un llibreter, fer un llibre... y Serra.
Per una modista, fer un sach... de gemechs.
Per un sabater, fer sabatas ab pega... dolsa.
Per un estorer, estorar un cuarto... de gallina.
Per un artiller, tirar ab un canó... d’agullas.
Per un genet, montar el cavall... Bernat.
Per una brodadora, brodar ab cotó... fluix.
Per un pianista, tocar ab las solfas... d’un brut."
Per una florista, fer un ram... pell.
Per un llibreter, fer un llibre... y Serra.
Per una modista, fer un sach... de gemechs.
Per un sabater, fer sabatas ab pega... dolsa.
Per un estorer, estorar un cuarto... de gallina.
Per un artiller, tirar ab un canó... d’agullas.
Per un genet, montar el cavall... Bernat.
Per una brodadora, brodar ab cotó... fluix.
Per un pianista, tocar ab las solfas... d’un brut."
- (Diàleg satíric de Jordi Muntaner, amb el títol “Una consulta”, publicat a la revista ¡Cu-Cut! el 13 de juny de 1906)
"—¡Ay, senyor Doctor...! ¡Vostè no sab pas lo que’m passa! ¡Estich desesperat...! ¡Jo no ho podré resistir! ¡Créguim que estich espantat de debò! ¡Ay, Deu meu! ¡Que soch desgraciat!
—Calma, home, calma; sosseguis. No’s desesperi, que la ciencia tot ho pot. Espliquis.
—Lo que a mi m’està passant, es un cas nou: es una cosa inesplicable. Jo dubto que may hagi observat vostè un cas semblant.
[...]
—¡Ah! vaja, ja sé’l que té vostè.
—¿Sí? ¿de debò?
—M’ho comenso a pensar. Ja veurà, anem a pams. ¿Com té’l pols?
—Tremolós.
—¿La llengua?
—Com un parrach.
—¿La gorja?
—Com un embut.
—¿El pahidor?
—Fet un sach de gemechs.
—¿El ventre?
—Com un acordeón.
—¿Els budells?
—Com una canonada ab rosca.
[...]"
- (Acudit infantil publicat a la revista En Patufet l’abril de 1907)
"—¿Què es una pipa?
—Allò que serveix per fumar.
—Y ¿què més?
—Home, no ho sé.
—Donchs pipa es també una bóta que serveix pera trasportar y guardar vins y licors, una llengueta del sach dels gemechs, un reptil anfibi semblant a una granota y que's cría a la Amèrica del Sur, un...
—Vaja, prou, que ja estich empipat."
—Allò que serveix per fumar.
—Y ¿què més?
—Home, no ho sé.
—Donchs pipa es també una bóta que serveix pera trasportar y guardar vins y licors, una llengueta del sach dels gemechs, un reptil anfibi semblant a una granota y que's cría a la Amèrica del Sur, un...
—Vaja, prou, que ja estich empipat."
- (Poema satíric polític publicat a L'Avi l’octubre de 1907)
"«Ya somos tres»
Veyent ab odi exaltat
que la Solidaritat
á regións altras empayta
tenint victoria segura,
ab molt mala embocadura
els anti tocan la gayta.
Y no podent viure en pau,
son odi ha pujat de grau
reventant tots de malicia
al saber qu’En Salmerón
ha lograt ¡vatúa’l mon!
solidalisar Galicia.
[...]"
- (Poema humorístic infantil publicat a la secció “La pel·licula de la setmana” de la revista En Patufet de gener de 1921)
“En l’acostumada carta
que adreçaren als Sants Reis
els reiets de casa meva,
entre molts altres juguets,
hi constaven les partides
que a seguit anotaré:
un timbal, una guitarra,
un pandero, uns platerets,
un piano de manubri,
un arpa, un sac de gemecs,
un cèrcol d’aquells amb timbre,
un mas de mistos de pet,
una escopeta que tiri,
un aro amb picarolets,
[...]
Jo, en repassar la missiva,
no vaig creure per demés
de posar-hi una post-data,
demanant per compte meu
un quilo de cotó hidròfil
i vint-i-quatre catxets
dels d’oxiquinoteïna,
[...]
No havien passat tres dies
de la diada dels Reis,
que per refer el pedido
ja tornava a can Ferrer.”
que adreçaren als Sants Reis
els reiets de casa meva,
entre molts altres juguets,
hi constaven les partides
que a seguit anotaré:
un timbal, una guitarra,
un pandero, uns platerets,
un piano de manubri,
un arpa, un sac de gemecs,
un cèrcol d’aquells amb timbre,
un mas de mistos de pet,
una escopeta que tiri,
un aro amb picarolets,
[...]
Jo, en repassar la missiva,
no vaig creure per demés
de posar-hi una post-data,
demanant per compte meu
un quilo de cotó hidròfil
i vint-i-quatre catxets
dels d’oxiquinoteïna,
[...]
No havien passat tres dies
de la diada dels Reis,
que per refer el pedido
ja tornava a can Ferrer.”
- (Poema humorístic publicat a Pakitu l’octubre de 1923)
"Una família filharmónica
No hi ha en el
món cap ricatxo
tan tranquil
com en Rifeny;
sempre troba
la manera
de fer riure a
n’el jovent,
empescant-se
qualque cosa
de bromeig, de
bona llei.
Justament
aquest migdia
anava jo pel
carrer
d’Escudellers,
quan em criden;
em tombo, i
era en Rifeny,
que així, a
boca de carro,
em diu: –Noi,
quin matament!
–Què us passa?
Estic amb cuidado!
–Més ho estic
jo, ves aquest!
Es el cas, que
la família
vol que
compri, avui mateix,
solfes, peces,
partitures,
molta música,
s’entén,
i corro de
Ceca en Meca,
i lo que volen
no hi és!...
–Però,
escolteu: per ventura
us fabriqueu
els concerts?
–Encara no,
mes sospito
que això ja
vindrà amb el temps;
per ara, plens
de modèstia,
sols són
músics-aprenents;
la dóna toca
la gaita,
o sia el sac
de gemecs;
el meu sogre
està que bufa...
son fiscorn a tutiplè;
ma filla gran,
al piano
sempre li dóna
turment;
la mitjana
aprèn el cel·lo;
el fill petit,
amb bon zel,
fa grinyolar
tot el dia
un pernil, fent-me l’arquet;
i la sogra truca
al bombo
i aprèn de
moure els ferrets;
i, per
postres, la cuinera
(ja ho veig,
per a no ésser menys)
es calça unes
castanyoles,
i... rec, rec,
requetetxec!...
[...]"
- (Text humorístic publicat a L’Esquella de la Torratxa l’agost de 1925)
"Els veïns dels carrers de Balmes i del Carril que tenen de pagar els trenta milions de peles per tal de convertir en soterrani el carril de Sarrià, han celebrat una assemblea, en la qual va donar-se un concert de cornamusa, àlies sac de gemecs. Si em voleu creure a mi, val més que no perdin el temps. Qui gemega ja ha rebut. No?"
- (Poema satíric signat amb el pseudònim “Un Moro de Venècia” i publicat al setmanari República el 16 de gener de 1932)
"¡Ai... dones... dones!
Es avui la Picadura,
dedicada solzament,
al géni de nostres dones,
peró molt respectuosament.
Podrèm, doncs, classificar-les
en tres graus ben diferents:
la fleuma, la qu’es un sabre
i la del juï sencer.
Aquella, que quant vos parla,
torç el coll i amb tó fluixet,
li vè, si vol, una basca
o bé un atac d’accidents.
Que menja llaminadures
i sembla un sac de gemecs
fugint de fam i de feina
com es diu ben vulgarment.
[...]"
- (Goigs satírics publicats a D.I.C. el 26 de març de 1932)
"Goigs a llaor i glòria del nostre beneït patró Desventureta Gassol
Tornada
Sigueu far que
ens il·lumini,
Desventureta
Gassol.
Si Itàlia té
un Mussolini,
amb vós tenim
un mussol.
Cobles
[...]
«Què faré? Què
no faré?»
i vau dir: «no
cal pensar-hi,
me’n vaig cap
al seminari,
perquè allí no
cavaré.
Ad studium procedamus
i tindré amb
el llatinòrum
mon refugium peccatorum:
interiniter, gaudeamus.»
Sigueu far que ens il·lumini...
I tal com era
del cas
declinàreu: musa musae...
i el so d’eixa
cornamusa
us féu pensà
en el Parnàs.
Una inspiració
feliç
tot seguit de
vós brollà...
com aquella
font que hi ha
allà a la
Porta Ferrissa.
Sigueu
far que ens il·lumini...
[...]"
- (Poema humorístic infantil centrat en el sentit graciós del sac de gemecs, publicat a En Patufet el 6 de gener de 1934)
"Fa alguns dies vaig escriure
a ses majestats els Reis
que essent com sóc filharmònic
—com prou sap més d'un ceguet—,
es dignessin regalar-me
enguany un sac de gemecs.
Jo no sé si aquella carta
no els acabà de fè el pes,
o bé potsé els enutjava...,
el que sí sé i és ben cert,
que en cosa de poques hores
em sortia un gra al clatell,
un mussol a l'ull esquerre,
un penelló a cada peu,
un tumor a les genives,
un corcó al queixal del seny...
I un clau a cada sabata
per completà els sofriments.
Ben mirat, no puc queixar-me
i ara parlo de debò:
si un sac de gemecs volia,
un sac de gemecs sóc jo."
a ses majestats els Reis
que essent com sóc filharmònic
—com prou sap més d'un ceguet—,
es dignessin regalar-me
enguany un sac de gemecs.
Jo no sé si aquella carta
no els acabà de fè el pes,
o bé potsé els enutjava...,
el que sí sé i és ben cert,
que en cosa de poques hores
em sortia un gra al clatell,
un mussol a l'ull esquerre,
un penelló a cada peu,
un tumor a les genives,
un corcó al queixal del seny...
I un clau a cada sabata
per completà els sofriments.
Ben mirat, no puc queixar-me
i ara parlo de debò:
si un sac de gemecs volia,
un sac de gemecs sóc jo."
- (Poema satíric que simula haver guanyat una Flor Natural d’uns jocs florals, publicat a L’Esquella de la Torratxa l'11 de maig de 1934)
"Il·lusió del teu vestit de núvia
T’ha vestida
de núvia ma innocència il·lusa
i un oreig
d’embriaguesa te l’ha esquitxat d’arròs.
(Adéu il·lusió
que et perdies confusa
en les cols
esfullades que vestien ton cos
com si fossin
notes eixides de la cornamusa.)
[...]"
- (Poema humorístic infantil en què s’esmenta en sentit figurat el sac de gemecs, publicat a En Patufet el 7 de març de 1936)
"Al Japó diu que hi ha gresca;
el perill groc hi és un fet,
hi és un fet per als que queien
sense com va ni com ve.
I com si amb els terratrèmols
no en tinguessin prou, mireu:
ells amb ells ara es barallen,
i en tals casos rep qui rep.
I el que rep és qui gemega.
Ah, Japó, sac de gemecs!”
el perill groc hi és un fet,
hi és un fet per als que queien
sense com va ni com ve.
I com si amb els terratrèmols
no en tinguessin prou, mireu:
ells amb ells ara es barallen,
i en tals casos rep qui rep.
I el que rep és qui gemega.
Ah, Japó, sac de gemecs!”
Entremesos parlats
- (Versos dits al ball de pastorets de Sitges. Segona meitat del s. XIX)
"[...]
Pastoret tercer. Pastorets: de festa estem;
fem petar la bassetgeta,
per a veure si pesquem
alguna altra pesseteta.
Veig que avui no n’hi ha tantes;
tothom viu en un desmai;
els bitxos maten les plantes,
i el menjar, més car que mai.
Però no ens encaparrem:
toc de borrega, i ballem.
[...]
Pastoret cinquè. Tinc les cabres al corral,
per a gaudir de la festa;
cap diada com aquesta,
per ser festa patronal.
Avui, no es deu pasturar
cap ramat a la muntanya,
perquè fóra cosa estranya
i pecat el treballar.
La borrega, que no pari
fins que s’arribi al desvari!
[...]"
Fonts
- Secció de notícies d’actes de Barcelona. Diario de Barcelona, núm. 65 de l’any en curs. Barcelona. 4 de març de 1853.
- Secció “Repichs” de la revista La Campana de Gràcia, núm. 323. Barcelona. 22 d’abril de 1876.
- [Signat amb el pseudònim “Follet”]. “La dona”. L’Esquella de la Torratxa, núm. 465. Barcelona. 10 de desembre de 1887.
- Secció “Repichs” de la revista La Campana de Gràcia, núm. 1054. Barcelona. 3 d’agost de 1889.
- Secció denominada “Secció de trenca-closcas” de la revista La Tomasa, núm. 150. Barcelona. 10 de juliol de 1891.
- [Signat amb el pseudònim “Vallesá”]. Poema “Á la meva vehina”. El Escudo de Granollers, any I, núm. 18. Granollers. 5 de novembre de 1893.
- [Signat amb el pseudònim “Taca d’oli Era-bo”]. “Entremos en liza”. El Escudo de Granollers, any II, núm. 4. Granollers. 4 de febrer de 1894.
- [Signat amb el pseudònim “Fantástich”]. “Concert”. La Campana de Gràcia, núm. 1596. Barcelona. 16 de desembre de 1899.
- [Signat amb el pseudònim “Tano Patano”]. “Extrems”. En Patufet, núm. 83. Barcelona. 29 de juliol de 1905.
- [Sense títol ni autor]. En Patufet, núm. 170, pàgina 13. Barcelona. 6 d’abril de 1907.
- [Signat amb el pseudònim “Pepet del Carril”]. “«Ya somos tres»”. Setmanari L’Avi, núm. 58. Barcelona. 16 d’octubre de 1907.
- “La Cigala i la Formiga”. Aurora Social, núm. 60. Barcelona. 20 de juny de 1908.
- Secció “Chispazos” del setmanari La Comarca, núm. 16. Granollers. 16 d’agost de 1913.
- [Signat amb el nom “Gaudenci Q.”]. “La Matinal”. Baluart de Sitges, núm. 672. Sitges. 23 d’agost de 1914.
- [Signat amb el pseudònim “Nyic”]. Secció “Pel·lícula de la setmana” de la revista En Patufet, núm. 876. Barcelona. 15 de gener de 1921.
- “Una família filharmónica”. Pakitu, núm. 1. Barcelona. 3 d’octubre de 1923.
- Secció “Esquellots” de la revista L’Esquella de la Torratxa, núm. 2425. Barcelona. 28 d’agost de 1925.
- [Signat amb el pseudònim “Beltran de Born, Trovaire”]. “Més enllà dels núvols”. La Nuri, núm. 6. Barcelona. 31 de desembre de 1925.
- Programa de mà del concert de Sant Esteve de 1931 al Palau de la Música Catalana. Barcelona. 1931.
- [Signat amb el pseudònim “El Moro de Venècia”]. “¡Ai... dones... dones!”, dins la secció “Picadures”. República, núm. 26. Cervera. 16 de gener de 1932.
- “A Sant Medí. Una festa religiosa que s’ha convertit en profana”. La Humanitat, núm. 98. Barcelona. 2 de març de 1932.
- “La diada de Sant Medir”. La Veu de Catalunya, núm. 11147. Barcelona. 3 de març de 1932.
- “Goigs a llaor i glòria del nostre beneït patró Desventureta Gassol”. D.I.C., núm. 40. Barcelona. 26 de març de 1932.
- “Una sortida del llop i la guineu”, dins la “Secció folklòrica”. Scriptorium, núm. 113. Ripoll. Maig de 1932.
- “Veniu a adorar”. Catalunya Social, núm. 595. Barcelona. 24 de desembre de 1932.
- Poema “Il·lusió del teu vestit de núvia”. L’Esquella de la Torratxa, núm. 2862. Barcelona. 11 de maig de 1934.
- “El Nadal que torna”. Horizontes, núm. 317. Banyoles. 15 de desembre de 1968.
- Programa de mà del concert matinal del 4 de març de 1973 al Palau de la Música Catalana. Barcelona. 1973.
- AGULLÓ PÉREZ, Vicent. “Instruments musicals de vent fusta - música tradicional”. Blog Música, festa i parèmia. https://musicafestaiparemia-vicentagullo.blogspot.com/2020/05/vent-fusta-musica-tradicional.html. 26 de maig de 2020.
- ALBERT, Lluís. “Breu història i evolució de la cobla”, dins Llibre del VII Aplec de la Sardana de la Bisbal d’Empordà. Comissió de l’Aplec de la Sardana. La Bisbal d’Empordà. 1969.
- ALCOVER, Antoni Maria, i MOLL, Francesc de Borja. Diccionari català-valencià-balear. 10 volums. Palma. 1930-1960.
- ALMERICH, Luis. Tradiciones, fiestas y costumbres populares de Barcelona. Llibreria Millà. Barcelona. 1944.
- AMADES, Joan. Les diades populars catalanes. Volum I. Editorial Barcino. Barcelona. 1932.
- AMADES, Joan. La cornamusa a Catalunya. Tirada a part de la Revista Musical Catalana. Barcelona. 1932.
- AMADES, Joan, i PUJOL, Francesc. Diccionari de la dansa, dels entremesos i dels instruments de música i sonadors. Volum 1, dedicat a la dansa. Fundació Concepció Rabell i Cibilis. 1936 (probablement del 1943 però amb data anterior a la Guerra Civil per evitar la censura).
- AMIGÓ, Ll. Carta personal publicada a l’article “Antics alumnes. Enquesta a la juventut”. Garbí, núm. 13. Barcelona. Març de 1935.
- ANDRÉS, V. “¡¡Bon vehinat!!”. Almanach de La Esquella de la Torratxa pera l’any 1897. Antoni López, editor. Llibreria Espanyola. Barcelona. 1897.
- BADIA, M. “A un que’n porta”. L’Esquella de la Torratxa, núm. 513. Barcelona. 10 de novembre de 1888.
- BARRUTI, Mila; VINYOLES, Laura. Les figures del pessebre popular. Obol. Barcelona. 1980.
- BLASI I RABASSA, Ramon (sota el pseudònim "John Tink-Ungek"). Secció “Patufet Films - Noticiari sonor”. En Patufet, núm. 1553. Barcelona. 6 de gener de 1934.
- BLASI I RABASSA, Ramon (sota el pseudònim "John Tink-Ungek"). Secció “Patufet Films - Noticiari sonor”. En Patufet, núm. 1666. Barcelona. 7 de març de 1936.
- BONET, Enrique. “La fiesta de San Medín”. El Noticiero Universal. Barcelona. 2 de març de 1956.
- CAMPS I FABRÉS, Antoni. “Cançó dels pastors”. Fulla Dominical de la Parròquia de Camprodon, núm. 51. Camprodon. 22 de desembre de 1912.
- CONSTANS, Lluís Gonçaga. “La fi d’un contrapás”. Diario de Gerona, any XXXVI, núm. 147. Girona. 25 de juny de 1922.
- DIVERSOS AUTORS. Materials de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya. (Arxiu Patxot). Volum XV, missió de recerca de Joan Amades i Joan Tomàs. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona. 1998.
- DIVERSOS AUTORS. Materials de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya. (Arxiu Patxot). Volum XVIII, missió de recerca de Joan Sala. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona. 2008.
- DIVERSOS AUTORS. Materials de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya. (Arxiu Patxot). Volum XX, missió de recerca de Joan Tomàs i Lluís M. Millet. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona. 2010.
- DIVERSOS AUTORS. Sitges. L’encant de la tradició. Ajuntament de Sitges. Sitges. 2001.
- FELIU, Antoni. Secció “Xarada”. La Veu de Catalunya, núm. 388. Barcelona. 25 de gener de 1900.
- FOLCH I TORRES, Manel. “Cansó de Nadal”. Gent Nova, núm. 26. Badalona. 23 de desembre de 1900.
- GARGALLO GREGORI, Jose. Repositori web El refranyer. 2008.
- GINARD, Rafel. Cançoner popular de Mallorca. 4 volums. Editorial Moll. Palma. 1966-1975.
- GUIBERNAU I PLANAS, Juli Francesc (sota el pseudònim "C. Gumà"). “De color negre. Contestació del barceloní al madrilenyo”. La Campana de Gràcia, núm. 890. Barcelona. 20 de juny de 1886.
- GUIBERNAU I PLANAS, Juli Francesc (sota el pseudònim "C. Gumà"). “A Don Eugeni”. La Campana de Gràcia, núm. 1778. Barcelona. 13 de juny de 1903.
- GUIBERNAU I PLANAS, Juli Francesc (sota el pseudònim "C. Gumà"). “Al altre món”. La Campana de Gràcia, núm. 1828. Barcelona. 21 de maig de 1904.
- JUNCEDA, Joan. “Origen d’un instrument”. En Patufet, núm. 1564. Barcelona. 24 de març de 1934.
- LLORENS, Sara. El Cançoner de Pineda. Joaquim Horta, impressor. Barcelona. 1931.
- MARTELL, Martí. “L’aplec de Sant Medí”. La Veu de Catalunya, núm. 8964. Barcelona. 4 de març de 1925.
- MILÀ I FONTANALS, Manuel. “Historia literaria. Del decasílabo y endecasílabo anapésticos”. Revista Histórica Latina, núm. VII. Barcelona. 1 de juliol de 1875.
- MILÀ I FONTANALS, Manuel. Romancerillo catalán. Llibreria d'Àlvar Verdaguer. Barcelona. 1882.
- MILLÀ, Lluís. “L’hora de plegar”. L’Esquella de la Torratxa, núm. 340. Barcelona. 18 de juliol de 1885.
- MUNTANER, Jordi. “Una consulta”. ¡Cu-Cut!, núm. 212. Barcelona. 13 de juny de 1906.
- NIN, J. Joaquim. “Engrunes històriques. Una «tonadilla» valenciana”. Revista Musical Catalana, núm. 36. Barcelona. Desembre de 1906.
- POVILL I ADSERÀ, Joan. “L’hostal de Nàes”. El Llamp, núm. 167. Gandesa. 15 de juny de 1928.
- QUINTANA I FONT, Artur. “El parlar de la Codonyera. Resultats d’unes enquestes”. Estudis Romànics, volum XVII. Barcelona. 1986.
- RAHOLA, Víctor. ”Á un redimit”. Almanach pera 1902. La Esquella de la Torratxa. Antoni López, editor. Barcelona. 1902.
- RAMÍREZ CARULLA, Lluís. “Barcelona a les fosques”. La Campana de Gràcia, núm. 3074. Barcelona. 19 de maig de 1928.
- ROMEU I FIGUERAS, Josep. Les nadales tradicionals. Estudi i crestomatia. Editorial Barcino. Barcelona. 1952.
- ROMEU I FIGUERAS, Josep. “Influència de la lírica gallega en la catalana, particularment la tradicional”, dins de Recerques d’etnologia i folklore. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona. 2000.
- ROSELLÓ, Josep. “Lo sexo... peix”. L'Esquella de la Torratxa, núm. 1211. Barcelona. 28 de març de 1902.
- ROURA, R. “Ma planeta”. L'Esquella de la Torratxa, núm. 495. Barcelona. 7 de juliol de 1888.
- ROVIRA, Luis. "Los «pessebres» y la poesía popular". Boletín de Acción Católica. Granollers. 24 de desembre de 1950.
- SÁNCHEZ I AGUSTÍ, Ferran. “Sallent: el Carnestoltes d’antany”. Avui, núm. 4039. Barcelona. 4 de febrer de 1989.
- SANS, Cesc. “Molts noms per a un instrument”. Revista Caramella, núm. XI. Massalfassar, Lluçà, Reus. Juliol-desembre de 2004.
- SERRA I BOLDÚ, Valeri. "Sant Medín, labrador". La Vanguardia. Barcelona. 2 de març de 1924.
- SERRA I VILARÓ, Joan. El cançoner del Calic. Tipografia L’Avenç. Barcelona. 1914.
- TOMÀS, Jordi. El sac de gemecs. La Rovira Roja. 1984.
- VALLVERDÚ I SEGURA, Jordi. Mètode per a sac de gemecs (I). Barcelona. 2008.
- VIDAL, Roger. "Una gaita catalana a l'Alt Vallespir". Butlletí Sant Joan i Barres, núm. 94-95-96. Grup Rossellonès d'Estudis Catalans. Perpinyà. 1984.
- VILARÓ I MONCASÍ, Arnau. “Cançons dels avis del Pla d’Urgell”. Mascançà. Revista d’Estudis del Pla d’Urgell, núm. 2. Centre de Recerques del Pla d'Urgell Mascançà. Mollerussa. 2011.
- VIOLANT I SIMORRA, Ramon. Els pastors i la música. Editorial Barcino. Barcelona. 1953.
- Web de la Federació de Colles de Sant Medir.
- Web de recull de cançons populars musicadelsavis.blogspot.com. Entrada de la cançó “Aixeca’t pastoreta” (http://musicadelsavis.blogspot.com/2014/06/aixecat-pastoreta.html#more). Maig de 2014. [Actualment ja no disponible]
Entrada modificada el 8.3.2024
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada