Presència del sac de gemecs en la literatura. Josep Maria de Sagarra

Autor d’una vasta i variada obra literària (amb exemples en tots els gèneres: poesia, teatre, novel·la, articles periodístics, escrits memorialístics, traduccions...), Josep Maria de Sagarra (1894-1961) es va caracteritzar als seus escrits, entre altres aspectes, per una sòlida formació cultural i un profund coneixement de la llengua. Autor amb una gran preparació intel·lectual i un domini absolut de l'idioma, doncs, no és estrany que esmenti a diferents obres seves un instrument tan cabdal de la nostra història musical com és el sac de gemecs, (sempre exclusivament amb aquest nom, com correspon al barceloní). Així, ja als seus primers escrits el trobem esmentat, per exemple al poema de 1913 “Dels elogis de la cançó”:

"[...]

III

Ton riure fa vibrar la salzareda

i la vinya i la selva i el prat,

i per tu a la masía i dins la cleda

el cant ens és donat.

Tremola per la vinya primerenca

la cogullada el seu ressó d’abril,

i el vell corbat que la canyota arrenca

igual que un cep humil.

Adalt del bosc on creixen les alzines

tant poc a poc, amb el fullam aixut,

ja de lluny endevines

aquell sac de gemecs del cucut.

I a la casa on tu vius diligent,

i el treball t’és lleuger com el joc,

canta el gall de la cresta lluent

i la barba de foc.

Canta l’enclusa i el martell

del ferrer vell,

que et diu “bon dia”

com un ploricó,

perquè tu tens la vista brillant,

mateix que un fill que li morí nadó

la nit de Sant Joan.

[...]"

Al seu primer llibre, titulat precisament Primer llibre de poemes, publicat el 1914 quan tenia només vint anys, reapareix el sac, concretament al poema “La balada del consol”

"La balada del consol

No tinguis queixa del temps i la vida,

ànima meva, si amor t’ha fugit;

encar hi ha al cel una llenca aclarida

per on tremola l’atzur de l’oblit.

Encar no ets tota mesquina i malmesa

per trepitjar la verdor del pradell;

si ve la nit, hi ha una lluna que et besa;

quan surt el dia, ja et canta l’ocell.

No t’agemolis amb la timidesa,

que una altra amiga pot dur-te l’anell.

Quan el verger de l’amor se’t tancava

encara et resten les hortes i els recs;

si la viola d’amor no sonava,

sents l’harmonia del sac dels gemecs?

Torna l’oreig, ja és la febre finida,

vola l’enuig i s’estronca el neguit;

no sents més dolça la tarda amansida,

i més suau el repòs de la nit?

Per què tens queixa del temps i la vida,

ànima meva, si amor t’ha fugit?

Ara que pots estimar tota cosa,

ara que pots respirar tot perfum,

que aquella trèmula i càlida nosa

és només que una miqueta de fum;

ara que a dalt la muntanya aclarida

trobes la mata d’espígol florit,

i dins de l’ombra l’angúnia no et crida,

ni res sotraga la pau del teu llit,

no tinguis queixa del temps i la vida,

ànima meva, si amor t’ha fugit!”

Uns pocs anys més tard, al llibre Cançons de taverna i d'oblit (1918-1921), tornem a trobar-lo al poema “Cançó de taverna”:

"Cançó de taverna

Al llavi un pols de ginesta,

que es va morint de tan groc;

si tens un aire de festa

ets més eixuta que un roc;

crema el foc

que et va ballant per les trenes

i el mocador carmesí.

L’amor ens omple les venes

com un porronet de vi.

A dins de la cambra grisa

fan una gran feredat,

els llacets d’una camisa

i un bigoti estarrufat;

malcarat

ell si s’entendreix a penes,

ella si vol enllestir.

L’amor ens omple les venes

com un porronet de vi.

La senyora Florentina

duu arborat tot el carrer,

si té la galteta fina

punxa com un esbarzer.

Quin esquer

pel rosari de les penes

i pel joc de mal pair!

L’amor ens omple les venes

com un porronet de vi.

Té la mossa una mirada

fresca com l’aigua dels recs;

s’està a la porta parada

sentint el sac dels gemecs,

i els renecs,

i la tralla a les esquenes,

i aquell picarol tan fi...

L’amor ens omple les venes

com un porronet de vi.

Si són brunes, si són rosses,

si són menta, si són fel,

afalacs, llamins i cosses,

terra humida, llum d’estel

si és el cel

o l’infern amb les cadenes,

si és la vida o el morir,

l’amor ens omple les venes

com un porronet de vi."

Dins d’El comte Arnau (1922-1928) també apareix el sac de gemecs, en aquest cas en un sentit més figurat, no relacionat amb la presència explícita de l’instrument:

"I ell va xuclant les magres cantarelles,

fins que el desfici li rosega el nas,

i aleshores li salta a les costelles

i la trava d’esquena contra el jaç;

i cos a cos, les llengües escalfades,

i priap de no pas gaire virtut,

ha collit quatre roses esfullades,

i ara li dorm com un mastí pelut.

I respira Adelais tranquil·la i lliure,

d’esquenes a la calda d’aquell tronc,

i es gira per mirar-lo i per somriure

amb el sac de gemecs que li fa el ronc.”

En un article publicat a La Publicitat el 7 de febrer de 1926, de ressenya d’un llibre de poemes de Josep Sebastià Pons, esmenta el sac en un sentit literari:

"[...] Josep Sebastià Pons fou dels primers cridats de l’any 14, i no cal dir que és un inflamat patriota francès. Ell m’ha contat coses al·lucinants, moments d’una intensitat dramàtica que no es pot descriure; hem parlat del nostre problema filològic al Rosselló, de l’esperit català a l’altra banda del Pirineu; Josep Sebastià Pons coneix com ningú totes aquestes coses. I és sorprenent el cas d’aquest poeta, ell que ha viscut els moments més agres i més densos de la vida actual, que té un esperit complexe encarat amb totes les complicacions modernes, i que per altra banda no és gaire optimista en la qüestió de la nostra llengua i el sentiment dels rossellonesos, no es mou ni deixa per un moment la seva posició absolutament catalana, ni sap tocar altra llei d’instrument que aquella cornamusa pirenenca, on es fonen totes les gràcies del paisatge i de la vida humil, en una melodia catalaníssima. [...]”

En sentit literal, com a referent organològic i musical, l’esmenta a l’article “Les delicades mentides”, dins la seva secció “L’aperitiu” del setmanari Mirador, el 9 de gener de 1930:

“Algú creurà que nosaltres hem vingut al món per actuar d’una manera fisiològica i contribuir a la conservació de l’espècie. Altres persones, atacades de gustos més fins, creuran que la missió de l’home consisteix a portar els gegants, tocar el sac de gemecs, o pintar una senyora despullada. Altres, encara més refinats, provaran com dos i dos fan quatre, que la casa més excelsa que pot fer un mortal és una feina de destrucció per mitjà dels monopolis, dels gasos asfixiants o la diplomàcia. Tot això és acceptable, com també és acceptable posar un nen al món, i qui diu un nen diu una nena, per contribuir a la glòria dels clubs de natació o de les conferències de Sant Vicents de Paül. Jo no em barallaré amb ningú, ni discutiré res sobre les finalitats a què ens destina la història natural. Ho admeto tot. Des dels partidaris del negoci de la salvació de l’ànima, fins als partidaris de qualsevol negoci brut, com per exemple la usura. Ara que jo crec que l’home ha vingut al món per dir mentides. El fet de mentir, de falsejar la veritat, o allò que nosaltres ens pensem que és la veritat, em sembla la cosa més dolça d’aquest món. I no sols la cosa més dolça, sinó l’única compensació que se’ns ofereix en aquest tripijoc tan tèrbol, tan incoherent i tan disgustat que se’n diu la vida de cada u. [...]”

També esmenta l’instrument, en aquest cas en un sentit figurat, en un article titulat “Els marits”, igualment publicat a la seva secció “L’aperitiu” del setmanari Mirador el 13 d’agost de 1931:

“[...] Allò que passa amb el pregadéu i amb altres animals inferiors, passa també entre les senyores i nosaltres. El pregadéu femella, com sabeu perfectament els aficionats a aquestes coses, és una bèstia ben presentada i opulent; en canvi, el pregadéu mascle és un esquitx anguniós, ple de reuma i d’infelicitat. Un cop ha fruit de tres gotes de vida, el pregadéu mascle es dedica a fecundar ràpidament la femella, i aleshores aquesta, fent ús dels seus drets, li fibla el clatell, l’insensibilitza i se’l va menjant a miquetes. Això tan eficaç i tan directe no acostuma a passar gaire en els matrimonis de la nostra espècie, però la moralitat i el símbol són exactament els mateixos. L’home no fa res de bo a la vida fins que troba una senyora per aparellar-se; mentre la cerca, va amb els punys a tres quarts de quinze i amb el cor abonyegat com un sac de gemecs. El fet de trobar una dona no és, la majoria de vegades, ni un gran invent ni un disc de felicitat, però soluciona el conflicte vital, l’home amb la dona comença a ésser alguna cosa. [...]”

El mateix any, a la mateixa secció de Mirador, el 17 de desembre escriu un article titulat “Els catòlics”, en què esmenta de nou figuradament l’instrument, aquesta vegada en mans de Josep Pla:

“[...] I el més curiós és que el meu gran amic Josep Pla, que viu al cafè i comprèn tota la gràcia dels ulls d’un gos i dels ulls d’una xicota, no sé què rediable se li ha perdut en les pàgines tenebroses de La Veu i es dedica a tocar el sac dels gemecs més derrotista i més ple de pells de conill de la casa. [...]”

Òbviament, no podia faltar el sac a El poema de Nadal (1931), en mans dels pastors de Betlem, esmentat fins a tres llocs diferents, els dos primers al cant I i el tercer al final del cant III:

"I entre aquest món d’hivern que tot delira

veia quatre pastors envernissats

igual que les figures de la fira,

que amoixaven la llana dels ramats.

I vora el foc, torrant les avellanes,

desasprejaven l’esperit i el pèl,

amb un sac de gemecs, ple de sardanes,

i amb l’alegria d’un porró blau cel.”

"Aquella nit, les caravanes del camí

sentien un gran pes,

i era verdós i encès

l’ull de la pantera;

però ningú no sabia el que era

ningú va veure res...

Ni el rostre emmascarat,

ni el braç despullat,

ni la galta de seda que es fonia,

varen poder comprendre l’alegria!

Només ells, precisament,

duien pelat el pensament

perquè sabien les quatre paraules,

per dir el nom dels vents

i el nom dels torrents

i el nom de les herbes menudes

i el nom de l’ocell estantís

i el nom de les muntanyes del país

tan conegudes!

Però ells, lluny de tothom,

ells, no tenien nom!...

Eren cossos a sol i a serena

bo i gronxant nostre somni d’infant,

els pastors de Betlem, caminant

amb el sac de gemecs a l’esquena.

I només aquests pobres pastors,

de les nostres estones més pures

els de la calma i els dolors

del nostre cor de criatures,

tenen el front lliure de mal,

tenen els ulls plens d’alegria,

per veure l’astre virginal,

per veure l’àngel, que anuncia

tot el misteri de Nadal!…”

“Si ets net de cor, pastor mesquí

no t’has de perdre pel camí

que et va guiant l’estrella cauta;

no t’has de perdre, pastoret,

anant seguint el camí dret,

amb el sac de gemecs i la flauta!

Pastor dels meus somnis d’infant,

de les meves tristeses de gran,

pastor menut del meu pessebre,

tant és que fem com que no fem,

sempre es troba el camí de Betlem,

encara que ens escanyi la tenebra!”

També a les seves obres de teatre apareix l’instrument. L’esmenta en sentit figurat a La corona d’espines (1932):

“Mariagneta. –– Què voleu dir?...

Marta. –– Vull dir que és una feina

de gran senyor! Que pot estar content!

I fan servir l’espasa, com una eina

per rentar la deshonra? Quina gent!

El meu Eudald també! No, tu m’enganyes!...

Però per què?... És com tots, ja ho veig... que sí!...

Pensen que posar un fill a les entranyes

és igual que fer el llaç del corbatí!

I no els diguéssiu res! Paraules bones;

quan passen són els amos del carrer!

I les dones, és clar, per ‘xò són dones...

Però no, criatura, no pot ser,

i no serà, comprens? Jo em lluiria!

Si això passés, la Marta no és ningú!

Però et juro que, aquesta covardia,

la pagarà com ara et parlo a tu!...

Mariagneta. –– Marta, jo no ho vull pas...

Marta. –– I què em repliques?...

Mariagneta. –– No vull veure’l!

Marta. –– No, filla, el veuré jo!

Per tocar aquesta mena de musiques

el meu sac de gemecs té molt bon so!...”

Igualment en un mateix sentit figurat, apareix a La cançó de la filla del marxant (1936):

“Rosalia

Sí senyor; la vida em sona

igual que un sac de gemecs.

Don Timoteu, estic tipa,

dels que se’m planten davant

i dels que fumen en pipa...”

L'any següent torna a aparèixer al llibre de viatges La ruta blava (1937):

“[...] Entre els nostres companys del «Ramel» es parlava del paisatge, de la llum, dels cocoters i de les cabelleres. Ara només sentiu enraonar de la manca de llegums, de la manca de llet, de la carn insuficient o de l'aigua malsana. Les dones només conten històries de picades d'insectes, de seda menjada pels escarabats, d'epidèmies i de febres. Us parlen del país dels somnis com d'una cosa cansada, rebregada, sense cap encís, sense malícia de color ni plomalls de màgia. Aquestes comares netes de maquillatge i de coqueteria comenten les terres oceàniques amb un realisme de porteres, exactament igual que si enumeressin totes les teranyines, tots els ratolins i totes les regadores esbotzades d'un sostremort o d'una cambra de mals endreços. Les criatures nascudes al tròpic i mal nodrides amb biberons deficients acaben de donar precisió al sac de gemecs que aquestes tristes mestresses i aquests tarats i esgrogueïts funcionaris porten a l'esquena. [...]”

Finalment, l’instrument apareix esmentat amb un sentit de connotacions luxurioses a dos fragments del seu llibre de memòries Memòries (1954):

“[...] El doctor Dalí, que devia pesar aquells cent trenta quilos, comptant-hi la seva barba i el seu bigoti, diria que fou un d'aquells cavallers d'extrema obesitat, que la naturalesa compensa amb els atributs de la distinció i de la bellesa física. Perquè un home gras de les seves proporcions en general no fa bonic, i més aviat fa riure, i el doctor Dalí, tan net, tan ben pentinat, tan fresc i brillant, aconduint dins la butaca incapaç els turons de greix del seu volum saníssim, de manera que ni un sacsó perdés relleu ni una corba baixés de categoria, puc assegurar que als ulls de l'espectador presentava un espectacle òptim. Fi de faccions, rosat de galtes i molsut de llavis, era com l'antic Silèn que havia fet trontollar el colossal abdomen sobre l'esquena de l'ase i que, abandonant la tela més oliosa i més daurada de Rubens, s'havia adormit a la nostra penya, i encara hi estava somiant tot l'enrenou de cabelleres i sacs de gemecs i xiscles i rebolcons d'una bacanal moguda. [...]”

“[...] És clar que jo no me n'hauria anat a dormir tan d'hora, perquè potser ja pressentia Marcel Pagnol, i el meu cor somniava llums verdes i moradenques, prostibularis sacs de gemecs i deliqüescències colonials. Però el meu pare ens va lligar curts, amb l'excusa d'un imminent matinejar i la promesa d'un cop d'ull, perfectament confessable, damunt les coses més importants de Marsella. [...]”

Una de les xilografies d'Enric C. Ricart per a la primera edició de El poema de Nadal

Fonts

-      SAGARRA, Josep Maria de. “Dels elogis de la cançó”. Catalunya, núm. 290. Barcelona. 3 de maig de 1913.

-      SAGARRA, Josep Maria de. “Josep Sebastià Pons”. La Publicitat, núm. 16188. Barcelona. 7 de febrer de 1926.

-      SAGARRA, Josep Maria de. “Les delicades mentides”, dins la secció “L’aperitiu”. Mirador, núm. 50. Barcelona. 9 de gener de 1930.

-      SAGARRA, Josep Maria de. “Els marits”, dins la secció “L’aperitiu”. Mirador, núm. 132. Barcelona. 13 d’agost de 1931.

-      SAGARRA, Josep Maria de. “Els catòlics”, dins la secció “L’aperitiu”. Mirador, núm. 150. Barcelona. 17 de desembre de 1931.

-      SAGARRA, Josep Maria de. El poema de Nadal (amb xilografies d’Enric C. Ricart). Llibreria Catalònia. Barcelona. 1931.

-      SAGARRA, Josep Maria de. Obres completes. Editorial Selecta. Barcelona. 1948-1964.

-      SAGARRA, Josep Maria de. Memòries. Editorial Aedos. Barcelona. 1954.

-      SAGARRA, Josep Maria de. La ruta blava. Editorial Selecta. Barcelona. 1964.

Entrada modificada el 24.2.2023