dijous, 22 de setembre de 2011

Sonadors de sac de gemecs. S. XIX i XX (IV)

Maresme

      ? Roig (pare i fill) / Tordera
S. XIX
Foren famosos cornamusaires, avi i pare respectivament d’en Joan Roig Carbó.

      Joan Roig Carbó, Nan de Calella, Nan de Blanes, Nan de Sant Pol, Nan del Flobiol, l'Avi Nan / Tordera
1871, 1872 o 1873-1950
Nascut a Tordera, era pagès d’ofici. A Tordera visqué a tres llocs: a Can Burgada, davant l’església i al veïnat de Sant Daniel. En aquest darrer lloc hi havia viscut al mas Can Nan, al terme de Tordera però proper a Blanes. La seva presència en aquest mas havia deixat empremta en el motiu de la casa. Al llarg de la seva vida va viure a diverses poblacions del Maresme i això fa que les persones que el conegueren en diferents èpoques l’anomenessin amb el nom del poble d’on venia en cada moment. Abans del 1919 ja viu a Calella, on treballa en una fàbrica de capses de cartró, i els últims anys de la seva vida els passa a Arenys de Munt, on mor el 23 d’abril de 1950 als 78 o 79 anys.
Entrevistat el 29 de maig de 1927 per Joan Amades i Joan Tomàs per a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, en aquella època tocava ja només el flabiol i el tamborí. El seu avi i el seu pare foren famosos sonadors de cornamusa, com ell mateix, que l’havia tocada durant molts anys. La seva cornamusa era heretada del pare i molt antiga, però en el moment de l’entrevista no la pogué fer sonar perquè la tenia desarmada, sense bot. El sacaire comentà als entrevistadors que el seu so ja no era plaent a les orelles de la gent jove i que per aquest motiu feia anys que l’havia arraconada.
Com a flabiolaire havia tocat els balls de bastons de Sant Iscle, de Calella (aquesta colla de bastoners va ser creada a partir del seu impuls quan cap a l’any 1925 va engrescar els joves de la població a engegar-la), del Canyet (Badalona), un de Blanes i potser el de Santa Coloma de Gramenet. Per carnaval hauria fet ball als llogarrets de Jelpí i Sant Daniel, on interpretava el contrapàs, entre altres tonades. A finals dels anys vint el trobem acompanyant els gegants a Canet i els anys quaranta acompanya les caramelles a Arenys de Mar. Va estar molt vinculat també als gegants de Calella, on tenia fills geganters. Va tocar per a ells fins als darrers anys de la seva vida. Amb el flabiol havia acompanyat cornamusaires coetanis com en Pau de la Coixinera i l’Anton Mollfulleda (amb aquest darrer es conserva una foto de 1948 o 1949, on se’l veu ja força demacrat per la malaltia). Amb en Pau de sa Coixinera va mantenir una relació molt estreta i amical. De fet, quan el Nan vivia a Santa Susanna, prop de Blanes, en Pau fou el seu mestre en l’aprenentatge del flabiol. Quan anava a casa seva per fer alguna actuació, en Pau sempre li servia el plat preferit del Nan: tonyina amb patates.

      Benet Girbau / Malgrat de Mar
Finals del s. XIX
Es conserva una fotografia seva.

      ?, l'avi Dragó / Malgrat de Mar
Principis del s. XX
Testimonis nascuts abans de la Guerra Civil recorden la mitja cobla dels de Cal Dragó, a Malgrat de Mar. Així, per exemple, qui havia estat alcalde de Malgrat un cop restaurada la democràcia, Josep Mora (1926-2011), recordava com l'avi Dragó acompanyava amb la coixinera, en formació de mitja cobla, el contrapàs que es ballava a Malgrat per carnaval (segons en Josep Mora s'hauria ballat per última vegada cap als anys 40, època en què la música la interpretaven ja uns pagesos de Santa Susanna, pagesos que no són altres que els Mollfulleda).

      Anton Mollfulleda / Santa Susanna
1888-1950
Del mas d’en Calça, la seva casa pairal, fill d’una família nombrosa, vivia al mas Can Perissó. La seva família conserva encara diverses fotografies d’ell amb el sac de gemecs. Dedicà la seva vida a tasques agrícoles, especialment a recollir feixina per abastir els forns de la zona.
Ningú no recorda com i quan va començar a tocar el sac de gemecs. El seu germà Josep, amb qui faria colla, va aprendre a tocar el flabiol i el tamborí. No tenien antecedents musicals a la família, però a les darreries del s. XIX, quan segurament s’hi posaren, la zona era plena de cornamusaires i flabiolaires. Van estar actius fins a l’any 1948, quan l’Anton es va ferir.
Tocaven només per Carnaval i per Pasqua Florida, encara que per Sant Antoni anaven també a Malgrat de Mar. En Josep per la seva banda havia acompanyat els gegants en solitari. Extraordinàriament, sense saber-ne el motiu, l’Anton i en Joan Roig, Nan, van actuar a València just després de la Guerra Civil, l’any 1940. Per Carnaval l’Anton i en Josep feien ballar el contrapàs, el ball rodó i algunes sardanes i voltaven totes les cases i masos de Sant Genís de Palafolls. Al vespre feien ball, on interpretaven repertori de moda. La vetllada solia allargar-se fins a les dues o tres de la matinada. Tocaven hores, diuen, sense repetir cap peça. Per Pasqua tocaven a Santa Susanna mateix i a la capella de Sant Isidre, a Sant Pere de Riu. Una colla d’homes, bastó a les mans, recorrien el terme, i a la pregunta “Que podem cantar?” interpretaven els goigs del Roser, acompanyats per la mitja cobla. Sembla que després de la Guerra Civil aquest costum, a parer dels veïns, havia perdut tot el gust musical i moltes cases rebien a desgrat la colla de cantadors. Aquest poc entusiasme i un canvi de mossèn van acabar amb els goigs.
L’Anton Mollfulleda tenia dos sacs de gemecs, el que utilitzava habitualment, amb dos bordons sonors i restaurat el 2004 perquè estava en mal estat, i un altre perfectament conservat, de fusta de ginjoler. El primer té parts de diferents constructors (el grall és d’en Vinyoles però el bordó llarg és dels Pedrosa, per exemple) i el segon és dels Pedrosa. Totes les inxes s’han perdut. L’Anton va canviar dues o tres vegades l’instrument i és per això que s’observen diferències d’estil en diferents peces de l’instrument emprat més habitualment. En la més antiga de les fundes que féu servir hi ha les inicials brodades sobre fons vermell; l’altra funda, també de roba senzilla, és morada. Anomenava coixinera al sac de gemecs. Tot i que els familiars recorden l’Anton retocant-se les canyes del grall o recollint saüc per fer les dels bordons, en Norbert Falichs, de Sant Genís de Palafolls, explica que son pare, conegut popularment com l’avi Calau, era qui tenia cura de mantenir el sac de l’Anton. Quan aquest l’havia de tocar l’hi portava uns dies abans perquè l’hi posés en ordre.

      ? Falichs, avi Calau / Sant Genís de Palafolls (Palafolls)
Primera meitat del s. XX
El fill, Norbert Falichs, explicava que son pare, conegut popularment com l’avi Calau, es cuidava de posar a punt el sac d’Anton Mollfulleda quan aquest havia d’actuar. Tot i que sabia sonar la coixinera, l’avi Calau no la va tocar mai en públic.

      Segimon Planas (?) / Òrrius
Finals del s. XIX
A finals del segle XIX aquest cornamusaire, actiu a Òrrius, s’hauria associat en mitja cobla amb Josep Mas, Jep Pastor (o Jep del Pastor). Aquesta mitja cobla la trobem activa en la primera etapa de l’espolsada de Premià de Dalt i a la festa major d’Argentona, i s’hauria mogut també per altres zones del Maresme i pel Vallès. El repertori tradicional del ball de bastons d’Òrrius, que interpretava el cornamusaire, correspondria amb el repertori de ball de plaça d’aquest mitja cobla, que havien interpretat a Argentona.
L'espolsada de Premià de Dalt s'hauria iniciat el 1860, quan el jovent del poble va decidir crear per carnaval un ball i van recórrer a en Jep del Pastor perquè hi aportés la melodia. Així van crear les diferents parts del ball de l’espolsada de Premià: l’entrada de ball, el ball rodó o espolsada pròpiament dita, el ball llarg i la sortida del ball. Aquestes melodies van ser interpretades a l'inici per aquesta mitja cobla. El 1950 els més vells de Premià encara recordaven que l’espolsada es ballava al so del sac i del flabiol, executats pel cornamusaire d’Òrrius aleshores ja mort, oncle de Maria Planas Golart (de 48 anys el 1950 i veïna de Premià), i en Jep Pastor.


Noguera

      ? Ardèvol / Tragó (Os de Balaguer)
Principis del s. XX
Pare d’en Joan Ardèvol (son pare, al seu torn, també havia estat cornamusaire). Tocava amb el seu fill, amb dos sacs diferents: un de més gros que feia les tonades baixes (que era el que sonava ell) i un altre que feia la melodia (el que sonava el fill).

      Joan Ardèvol / La Torre de Fluvià (Cubells)
1912?-1982
Nascut a Tragó (Os de Balaguer), el seu avi, traginer, havia viscut a la vall de Boí (Alta Ribagorça) i a la vall de Cardós (Pallars Sobirà). L’octubre de 1981 en Francesc Xavier Massot es troba casualment en un bar de Cubells amb en Joan Ardèvol i l’acompanya a casa seva, a la Torre de Fluvià. Allà el sacaire li ensenya el seu sac de gemecs i fins i tot intenta sonar-lo però els problemes respiratoris que pateix no li ho permeten. En Joan Ardèvol explica que aquest sac (ell li diu gaita, but i buna) ja el tocava el seu avi i que el seu pare havia continuat la tradició i ell també però només havia tingut una filla i cap dels seus néts no l’havia volgut tocar. El sac en aquell moment estava força malmès: el grall estava esquerdat i no tenia bordons, només conservava la pinya. El bot feia uns 7 litres.
En els millors temps de la seva joventut tocaven una graira, una caixa i dos sacs de gemecs. Un era més gros i feia les tonades baixes i el que tenia ell feia la melodia. La graira feia les segones veus i de vegades la melodia. En Massot, per qüestió de pressa, deixà per a un altre dia l’assumpte d’adquirir o fotografiar el sac. El febrer de 1982 tornà a la Torre de Fluvià però en arribar es trobà que en Joan Ardèvol havia mort i que la filla havia cremat el sac.


Joan Roig, Nan, amb el flabiol


Benet Girbau


Anton Mollfulleda


Anton Mollfulleda i Joan Roig


Fonts

-      ANGLADA MAS, Anna Maria. “Pau Mestre i Xaubet. Pau de sa coixinera”. Blanda, núm. 17. Ajuntament de Blanes. Blanes. 2014.
-      AULADELL I SERRABOGUNYÀ, Joan. El Paga-li, Joan. Ball del Vano i el Ram de Sant Cugat del Vallès. Viena Edicions. Barcelona. 1997.
-      DIVERSOS AUTORS. Materials de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya. (Arxiu Patxot). Volum VIII, missió de recerca de Joan Amades i Joan Tomàs.
-      DIVERSOS AUTORS. Catàleg de l’exposició El Sac de Gemecs a Catalunya. Servei de Cultura Tradicional. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. Barcelona. 1990.
-      IBERN, Pere, i CABALLÉ, Imma. “La coixinera, redescoberta d’un instrument musical”. Fulls de Treball de Carrutxa, núm. 15. Carrutxa. Reus. 1983.
-      MASSA I PUJOL, Pompili. El ball de plaça a la costa de llevant. Edicions l'Agulla de Cultura Popular. Tarragona. 2007.
-      MASSA I PUJOL, Pompili. Lo ball de les gitanes en la Maresma. Edicions l'Agulla de Cultura Popular. Tarragona. 2007.
-      MASSOT, Francesc Xavier. “La pèrdua d’una cornamusa catalana”. Fulls de Treball de Carrutxa, núm. 14. Carrutxa. Reus. 1983.
-      MITJANS, Rafael, i SOLER, Teresa. Músics de flabiol i bombo. Els flabiolaires del rodal d'Arbúcies. Editorial Alta Fulla. Barcelona. 1993.
-      RAMS, Emili. "Malgrat de Mar. L'horta de l'Alt Maresme". SOM. Publicació de Cultura Popular Catalana, núm. 71. Barcelona. Maig de 1986.
-      RIERA, Marc. “En Nan de Blanes i en Joan Roig, o l’enigma dels Nans”, dins Col·loquis del flabiol 2002. Edició a cura de la Comissió de la Festa del Flabiol d'Arbúcies. Edicions de l’Ajuntament. Arbúcies. 2003.
-      SANS, Cesc. “Molts noms per a un instrument”. Revista Caramella, núm. XI. Massalfassar, Lluçà, Reus. Juliol-desembre 2004.
-      SANS, Cesc. “Anton Mollfulleda. Els darrers sons de la coixinera”. Revista Caramella, núm. XVI. Massalfassar, Lluçà, Reus. Gener-juny 2007.
-      TOMÀS, Jordi. El sac de gemecs. La Rovira Roja. 1984.
-      VALLVERDÚ ROM, Àngel, i ROVIRA I FERRÉ, Robert. Les músiques del ball de bastons i el seu context. Cossetània Edicions. Valls. 2005.
-      VILAR, Josep. “L’Espolsada. Premià de Dalt”, escrit reproduït a L’Espolsada de Premià de Dalt, de Mercè Vilar i Monmany (2003). 1950.
-      VILAR I MONMANY, Mercè. L’Espolsada de Premià de Dalt. Ajuntament de Premià de Dalt. 2003.
-      XARRIÉ I CASTELLS, Felicià. “Ball l’Espolsada. 1860”, manuscrit reproduït a L’Espolsada de Premià de Dalt, de Mercè Vilar i Monmany (2003).

Entrada modificada el 13.7.2016

divendres, 16 de setembre de 2011

Sonadors de sac de gemecs. S. XIX i XX (III)

Baix Llobregat

-      Jaume Petit Milà / Begues
1807-1876
Feu construir casa seva a la Rabassa Morta vers el 1850 i és coneguda encara com a Cal Sacaire.

-      Josep Vadell, el Viu / Begues
1850?-1927
Cabrer, era un home trempat i de molta broma. Analfabet i insolfejat, tenia uns 60 anys el 1925. L’acompanyava al flabiol en Joan Pasqual Pasqual, el Tupí. Formaven part a Begues de la colla del Petit Casal, de caràcter conservador, i havien tocat plegats a molts pobles del Baix Llobregat i del Penedès. Un any, per caramelles, el jovent de Begues va tenir dificultats per trobar músics forasters, que de consuetud acompanyaven les cantades, i van llogar els dos músics, Tupí i Viu, com aquell qui diu de franc i com fent-los un favor deixant-los tocar. Ho van fer tan bé, però, que van deixar admirats qui els escoltaven i el diumenge següent ja van ser llogats per tocar en un sarau al poble veí i va començar així la seva carrera musical, ininterrompuda durant quaranta anys.
El Viu i el Tupí aprenien tonades de moda. Quan sabien que en un poble hi havia un gran sarau en què tocava una bona orquestra, ells hi anaven i procuraven situar-se pels voltants de l’envelat d’amagatotis per no ser vistos ni coneguts i escoltaven ben atentament totes les peces, que, en arribar a casa, de seguida assajaven fins que les arribaven a tocar amb flabiol i sac. Aquest mètode d’aprenentatge l’havien aplicat moltes vegades i el lloc preferit per fer-ho era Vallirana, on molts anys hi havia envelat per la festa major.
El Viu va aportar cançons de Nadal a en Joan Amades. Fins a l’any 1974 aproximadament tenien el seu instrument penjat a una paret de casa. Després d’unes obres, desapareix.

      Francesc Pasqual Grau, Tons / Begues
1880?-1965
Era pastor de cabres, pagès i fabricant i venedor d’escombres de canya. Fou masover del mas Trabal i després del mas Roig, o Cal Quicu. Sabia llegir i fumava en pipa i estava dotat d'un sentit musical molt rudimentari.
Va formar cobla amb en Joan Pasqual Pasqual, el Tupí, de Begues, boscater i comerciant en llenyes i fustes, el qual també era completament ignorant de música. En Tons primer anava acompanyat d’un flabiolaire anomenat Dimas Tutusaus (1870-1922), però quan aquest morí i alhora morí en Josep Vadell, el Viu, es va ajuntar amb el Tupí (amb en Dimas Tutusaus en Tons pertanyia a la colla de cal Pere Vell, de tendència republicana, en contraposició a la colla del Petit Casal, de caràcter conservador, on tocaven en Josep Vadell, el Viu, i en Joan Pasqual, Tupí) També devia haver tocat amb el sacaire Ramon Martí, de qui era molt bon amic.
En Tons tocava un sac amb la bossa vermella. Les fustes de la seva cornamusa les va comprar per 16 duros a un vell cornamusaire de Vilafranca que ja no sonava (aquesta informació obtinguda per en Joan Amades el mateix Amades la contradiu a un altre escrit seu en què esmenta que el vell cornamusaire era de Cervelló) i no en coneixia el tornejador. Eren de boix i ell mateix les muntava amb mitja pell de bou (la part de davant) que comprava al carnisser del poble per 8 pessetes. Els bordons que sonaven eren dos, l’un fort i l’altre un xic més fluix, i l’inxa del grall la comprava a Barcelona, en un magatzem d’objectes musicals del carrer Ferran, però acabades de comprar no sonaven gens ni mica i calia afinar-les tallant-les amb compte fins aconseguir un bon so. El vestit, tot ple de borles i cordonets perquè es veiés ben maco, valia 8 pessetes.
A Begues en Tons tocava el ball de novençans per Carnaval (va tocar aquest ball amb el Tupí fins a l’any 1923) i acompanyava algun cop amb el grall i sol les caramelles (pels volts de 1920, una colla de la qual formaven part en Tons i el Tupí acompanyava les caramelles de Begues). Anava també a tocar a Sitges, per la festa major, amb el ball dels cercolets. Es conserven moltes fotografies d’ell tocant, la majoria amb el grall només, ja quan era gran, i una típica, petita, amb el sac sencer. Recentment en Francesc Sans n’ha trobat d’altres a Begues mateix en què se’l veu amb el sac sencer també, de més jove, acompanyat per en Dimas Tutusaus, i alguna altra a Sitges, també amb el sac sencer. El sac és un pèl diferent: la mida del bordó intermedi és la típica d’un bordó en sol, mentre que a la fotografia de gran amb el sac sencer el bordó intermedi és gairebé tan llarg com el bordó llarg en do.
Quan anava a tocar per la festa major de Sitges feia nit a casa del també sacaire Ramon Martí. Sortia de Begues la tarda del 22 d'agost i caminava fent drecera les tres hores que el separaven de la Plana Novella i el dia 23 al matí feia les dues hores que li quedaven fins a Sitges en companyia d’en Ramon Martí i son fill. Angelina Vivó, de Sitges, recorda, quan ja en Tons baixava sol, com la vigília de Sant Bartomeu l’arribada del cornamusaire a Sitges refilant el grall constituïa un rebombori important entre la mainada del barri. Quan en Tons baixava a Sitges per la festa major sojornava a casa d’en Casildo Vivó, pare de l’Angelina i majoral en aquells anys del ball de cercolets. En Tons arribava de matí, s’asseia al pati de la casa per descansar les cames i afinava l’instrument, fet que provocava que la canalla l’envoltés. Durant la festa major era un més de la família i sempre deia a en Casildo Vivó que si venia a tocar a Sitges ho havia de fer venint a casa seva, si no no vindria. S’hi quedava fins l’endemà de la festa, després de dinar, moment en què es repartia els diners entre els balladors i el músic. Ja de gran, costava molt fer-lo baixar des de Begues. Els últims anys l’anava a buscar en Casildo Vivó a Gavà i l’acompanyava fins a Sitges en tren.
Tal com explica en Joaquim Renart, l’any 1931 en Tons i el Tupí van anar a tocar a l’Orfeó Català, dins dels actes que l’Orfeó havia organitzat al voltant del sac de gemecs. La ressenya que en féu no els deixa gaire ben parats: “22 de novembre. Diada de santa Cecília. Nit. Conferència Joan Amades a l’Orfeó Català sobre la cornamusa a Catalunya. Molt bé. Tocat el gaiter gallec Camilo Álvarez Soto algunes muñeiras i l’"Alborada". Després el cornamusaire de Begues, Joan Pasqual i Pasqual, i darrer exemplar que es troba a Catalunya, acompanyat d’un altre Francesc Pasqual i Grau, que tocava el timbal i el flabiol, van tocar... Déu meu, quin atabalament! Allò era música atonal i futurista. La gent reia. El senyor Apeles Mestres estava indignat. Altra vegada tocades i altra vegada rebombori. El mestre Millet reia. A tothom va satisfer. Una vetllada per demés interessant.” D'aquella sonada a l'Orfeó es conserven també dos dibuixos d'en Tons i el Tupí fets pel mateix Renart mentre tocaven. Igualment es pronuncia la ressenya de la sonada feta a la secció “Crònica musical” de La Veu de Catalunya: “[...] El senyor Camil Álvarez Soto, d’Orense, fou l’encarregat de la introducció d’aquesta [conferència], i hom escoltà amb particular encís una “muñeira” i una “alborada”, gallegues, que l’esmentat instrumentista executà amb bon gust i acabada perfecció. [...] D’aquesta mínima cobla [flabiol i sac] en resta encara a Catalunya un exemplar. La constitueixen Joan Pascual i Pascual, sonador de cornamusa, i Francesc Pascual i Grau, sonador de flabiol i tabal, els dos veïns de Begues. La seva presència a l’acte de la conferència ens va permetre d’escoltar algunes tonades de ballet molt típiques, d’un caràcter rústec que la desafinació dels dos instruments de vent feia més agut encara. [...] La conversa de Joan Amades, el notable folklorista, fou escoltada amb gran fruïció, i la seva durada a tots semblà curta. No obstant, les sonades per la gaita gallega, la cornamusa i el flabiol es repetiren al final amb plena satisfacció del concurs, que no es cansava d’aplaudir el conferenciant i els simpàtics i destres instrumentistes.”
En Tons va tocar fins als setanta anys, però al final, a partir dels anys quaranta, només amb el grall, sense la bossa. La gran particularitat de la seva manera de tocar és que ho feia amb les mans invertides, la mà dreta per sobre de l’esquerra. El graller sitgetà Nicolás Ortiz, cap al 1960, davant la necessitat material d’instruments i informat per l’Antoni Duran, el Rayo (promotor de l’Escola de Grallers de Sitges i col·leccionista d’instruments musicals populars), va anar a Begues per cercar l’instrument d’en Tons. Trobà encara en Tons, tot i que ja era un home gran i ferit. Nicolàs Ortiz li va comprar el grall, tot i que era reticent a vendre-l’hi, però la dona el va convèncer dient-li que al cap i a la fi en el seu estat ja no el tocaria més. A la fi de la seva activitat com a graller Nicolás Ortiz va deixar de tocar la gralla per tocar amb el grall d'en Tons. És un grall de la casa Reig, conservat en perfecte estat.

-      Pau Músic / El Prat de Llobregat
Mitjan s. XIX
Formava mitja cobla amb l’Isidre el Flabiolaire, de l’Hospitalet de Llobregat. Tots dos acompanyaven les colles de l’Hospitalet i del Prat que acudien a la fira de Sant Pau de Torrelles de Llobregat, a finals de gener, i s’ajuntaven amb altres sacs i flabiols de la contrada que acompanyaven les colles d’altres localitats.

-      ? Jaques / Torrelles de Llobregat
Segona meitat del s. XIX
Sacaire que havia fet sonar el sac de gemecs trobat a Cal Músic, a Torrelles de Llobregat, i restaurat per en Francesc Sans i en Pau Orriols recentment. El sac es va recuperar de miracle d’un contenidor de la brossa on la família l’havia llençat, juntament amb altres coses, desconeixedora del seu valor cultural. Era avi de Sofia Jaques, de trenta anys el 1931, entrevistada per en Joan Amades i en Joan Tomàs per a l'Obra del Cançoner, i havia estat un famós cornamusaire conegut per tota la rodalia com un gran músic rústec. Anava a tocar el sac de gemecs a alguns aplecs i també el tocava per Pasqua i Carnestoltes.

      Sacaires no identificats / Cervelló
Segona meitat del s. XIX

-      Sacaire no identificat / Martorell
Segona meitat del s. XIX
No hi ha referències documentals sobre l’existència d’aquest sacaire sinó deduccions plausibles a partir de determinada constància iconogràfica. A l’Exposició Iconogràfica de la Cornamusa de 1931, a l’Orfeó Català, es va exposar una obra d’Apel·les Mestres sota el títol “Cornamusaire de Martorell”. El 1881 a La Ilustració Catalana Fusté havia reproduït en dibuix una obra d’Apel·les Mestres en què l’únic protagonista era un sacaire assegut en una penya mentre toca el sac de gemecs. La figura és clavada (tant en posició com en abillament personal com en l’instrument) a la que també es pot apreciar en un quadre del pintor Miquel Carbonell, de Molins de Rei, titulat Home assegut amb cornamusa (1878). Aquest cornamusaire hauria sonat també a la plaça de Molins de Rei, d’acord amb un altre dibuix del mateix Carbonell en què s’aprecia a plaça un sacaire que toca assegut en mitja cobla amb un flabiolaire dret al seu costat.


Baix Penedès

-      Ventura Cullada / El Vendrell
Segona meitat del s. XIX
El 1910 rondava els 80 anys. Vivia al carrer del Mar del Vendrell, en una casa actualment derruïda. Havia tocat el sac de gemecs per Nadal al Vendrell, dins l’església, amb l’orgue, ximbombes, xiulets, flabiols i altres instruments.


Garraf

      Ramon Martí Marcé, el Borregaire / La Plana Novella (Olivella)
1845-1927
Es casà amb Madrona Raventós Mestres, d’Olivella, i va tenir cura de la finca de la Plana Novella, on feia de pagès i on apareix censat el 1900. Consta que no sabia escriure ni llegir.
De jove, juntament amb el flabiolaire Josep Duran, anomenat Pep Capelles, va formar una mitja cobla i acompanyaven el ball de pastorets de Sitges. Posteriorment anà acompanyat per son fill Antoni, flabiolaire. Probablement també tocà amb en Tons i el Viu, de Begues, que quan venien caminant de Begues a Sitges a tocar feien nit a casa seva, a la Plana Novella. També degué sonar a Viladecans i a altres poblacions properes.
Els descendents conserven una fotografia d'en Ramon Martí de principis del segle XX en què acompanya, amb en Pep Capelles, el ball de pastorets de Sitges.
Respecte d’en Pep Capelles (1863-1939), queda el dubte si sonà també el sac de gemecs o no. Al llibre Nosaltres, els grallers, s’esmenta aquesta possibilitat tot i que també s’hi recull que en Josep Duran, nét seu, no n’havia sentit a parlar mai.

      Josep Martí Olivella, el Borregaire / Olivella
1850?-1936?
Músic aficionat, no se’n tenen gaires dades. No ha estat recollit als diferents estudis que s’han fet sobre antics sacaires, probablement per haver estat confós amb l’altre Martí borregaire, coetani i també veí d’Olivella.
En Josep Martí apareix censat el 1900 a Olivella, a la casa coneguda com a Cal Borregaire (carrer Major, 6). Amb tot, probablement, no fou ell el primer borregaire de la família, ja que el terme Cal Borregaire ja apareix documentat el 1867. Possiblement tingui orígens familiars a la població de Begues. Treballava com a pastor, amb un petit ramat de cabres que li permetia a penes anar fent. Els topònims del turó, el fondo i la barraca del Borregaire sembla que fan referència a la seva persona, o almenys a algun dels seus predecessors. Donat que aquests topònims necessiten un ús continuat en el temps per perdurar, es desprèn que aquest fou un personatge força popular a la població.
Joan Martí Romagosa, nét seu, recorda haver sentit a dir que de jove el seu avi es desplaçava amb altres músics a les festes de petites poblacions veïnes per animar el ball amb la borrega. Tot i no tenir-ne constància, és probable que baixés a Sitges a fer-la sonar. També recorda haver sentit dir que quan el seu avi, ja de fosca nit, tornava a casa de fer ball en algun llogarret de la contrada tocava el grall per foragitar els gossos salvatges, guineus i llops, que aleshores encara habitaven les muntanyes del massís. Aquesta història recorda la llegenda del buner d’Ordino i una llegenda similar força estesa a Galícia.

      Josep Duran Soldevila, Pep Capelles / Jafre (Olivella)
1863-1939
Va néixer el 19 de març de 1863, fill de Josep Duran Badell i d'Antònia Soldevila Roig, i es casà amb Anna Almirall Girona. El motiu de Pep Capelles li venia d'haver viscut a la capella de Jafre. Havia treballat de morteraire –feia el morter per a les obres. Morí a Sitges el 27 de març de 1939, als 74 anys.
Molt popular i estimat a Sitges, és conegut bàsicament com a flabiolaire, instrument que més es dedicà a tocar. Probablement devia tocar també la gralla i el sac de gemecs, tot i que Josep Duran, nét seu, diu que el flabiol sí que el sonava, però que el sac i la gralla no ho havia sentit a dir. Hom el recorda, els estius, enfilat dalt de la teulada de casa seva a Sitges, al carrer de la Davallada, assajant les tonades populars.
El seu fill, Antoni Duran Almirall, el Rayo (1892-1976), va ser folklorista i l’autèntic instigador de l’Escola de Grallers de Sitges, a més de reconegut col·leccionista d’instruments populars. A la seva col·lecció hi ha un grall de sac de gemecs més que centenari, d’origen penedesenc.

      Sacaire no identificat / Sitges
Actiu vers el 1850
Consta a la comptabilitat de la parròquia de Sant Antoni Abat de Vilanova que es van pagar tres duros a un home de Sitges perquè toqués "lo sach dels gemechs" per acompanyar la comitiva que voltava la vila per tal de fer la rifa del porc.


Francesc Pasqual, Tons


En Tons a l'Orfeó Català


Ramon Martí i Pep Capelles


Fonts

-      Catàleg de l’Exposició Iconogràfica de la Cornamusa. Orfeó Català. Barcelona. 1931.
-      “Orfeó Català. Conferència de Joan Amades”. La Veu de Catalunya, núm. 11605. Barcelona. 27 de novembre de 1931.
-      AMADES, Joan. Folklore de Catalunya. 3 volums (Rondallística, Cançoner, Costums i creences). Ed. Selecta. Barcelona. 1950, 1951, 1969, respectivament.
-      AMADES, Joan. La cornamusa a Catalunya. Tirada a part de la Revista Musical Catalana. Barcelona. 1932.
-      CASALS, Ricard. “Notícia des de Begues: terra de sacaires”. Fulls de Treball de Carrutxa, núm. 14. Carrutxa. Reus. 1983.
-      DIVERSOS AUTORS. Materials de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya. (Arxiu Patxot). Volums VIII i XIV, missions de recerca de Joan Amades i Joan Tomàs.
-      DIVERSOS AUTORS. Catàleg de l’exposició El Sac de Gemecs a Catalunya. Servei de Cultura Tradicional. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. Barcelona. 1990.
-      DIVERSOS AUTORS (a cura de Biel Fontanals). Nosaltres, els grallers. 2a edició. Amalgama edicions. Barcelona. 2010.
-      GUILLÉN VIÑAS, Josep. Bloc http://llorencenc.blogspot.com/2007/10/el-sac-de-gemecs-potenciant-la-cultura.html. [Actualment no disponible]
-      Informacions orals obtingudes de Jordi Quintana Albalat i Francesc Sans Bonet.
-      MARTÍ I VILA, Carles. Records i costums santboians. L’Oreig, Grup d’Acció Cultural. Sant Boi de Llobregat.
-      MILÀ, Jordi. Borregaires i altres antics músics populars de les muntanyes de Garraf. Grup d’Estudis Sitgetans. Sitges. 2000.
-      RENART, Joaquim. L'Orfeó Català que he viscut. Editorial Ausa. Sabadell. 1992.
-      SOLANS I RODA, Conxita. “La festa religiosa i la festa laica. Les consuetes de Begues, segles XVIII-XIX”. Materials del Baix Llobregat, núm. 7. Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat. Sant Feliu de Llobregat. 2001.
-      TOMÀS, Jordi. El sac de gemecs. La Rovira Roja. 1984.
-      VILÀ I FOLCH, Joaquim. “Els secaires [sic] de Begues”. El Periódico del Llobregat, núm. 157. L’Hospitalet de Llobregat. 19 de maig de 1983.

Entrada modificada el 18.1.2017

dissabte, 10 de setembre de 2011

Sonadors de sac de gemecs. S. XIX i XX (II)

Alt Urgell

­-      ? Escoles / Les Anoves (Oliana)
Segona meitat del s. XIX
Era el pare de l’acordionista de Bassella Joan Escoles, de 50 anys, amb qui s’entrevistaren Joan Amades i Joan Tomàs a la missió de recerca de 1929 per a l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya. En aquella data el cornamusaire feia més de 30 anys que era mort. Les tonades que l’acordionista va sonar per als recol·lectors les havia après del pare.


Anoia

      ­Josep Parera / La Llacuna
Mitjan s. XIX
Pare d’en Ton d’Ancosa, és possible que hagués tocat la gralla i el sac de gemecs, com hauria fet després el seu fill.

      ­Anton Parera Pujadó, Ton d’Ancosa / La Llacuna
1851-1923
Graller i sacaire dubtós, el que se sap amb certesa és que tocava el violí. Nascut a la Llacuna, fill de Josep Parera i d’Antònia Pujadó, es va casar amb Maria Just Casanelles. Va morir també a la Llacuna el 28 de novembre de 1923, als 72 anys.
Tot i que hi ha informacions que afirmen que en Ton d’Ancosa hauria tocat també la gralla i el sac de gemecs, els seus descendents només recorden que toqués el violí (un exemplar molt bo, pel que sembla). És possible també que el seu pare ja toqués la gralla o el sac.
El seu fill Josep, nascut el 1920, va tocar la gralla però va morir prematurament quan tenia només 20 anys.


Bages

      Víctor Lleonart / Rocafort
Finals del s. XIX
Al seu poble donà nom a l’instrument: el sac d’en Victu.

      Genís Santasusagna / Sant Joan de Vilatorrada
Finals del s. XIX – principis del s. XX
Segons una informació oral recollida per Aureli Capmany el 1920, aquest sacaire, d’uns 70 anys, tocava amb cornamusa la música del ball de bastons de Manresa. També acompanyava a la mateixa ciutat el ball de nans i els caramellaires. De fet, es conserva una foto del concurs de figures que es va fer per la Mercè de 1902 a Barcelona en què s’observa la comparsa de gegants i nans de Manresa i en Genís Santasusagna al mig sonant el sac. S’hi aprecia una manera ben especial d’agafar el sac, amb la bossa sota el braç dret i no l’esquerre i amb els bordons recolzats sobre el braç esquerre. Al concurs de figures el grup de gegants i nans de Manresa va rebre la medalla d’or del concurs, compartida amb la imatgeria de Berga, i de manera específica els nans van rebre una altra medalla d’or. En Genís Santasusagna va cobrar 10 pessetes per la feina.


Baix Camp

-      Sacaires no identificats / Arbolí
Hi ha referències orals recollides a principis dels 80 de testimonis que havien vist captaires que sonaven el sac de gemecs.

-      Sacaires no identificats / Castellvell del Camp
Hi ha referències orals recollides a principis dels 80 de testimonis que havien vist captaires que sonaven el sac de gemecs.


Baix Cinca

      ? Tejedor / Miralsot?
Segona meitat del s. XIX
Pare d’en Ferran Tejedor Pasqual, avi d’en Ramon Tejedor. El seu fill Ferran va heretar el seu instrument i el seu repertori.

      Ferran Tejedor Pasqual / Miralsot
1856 o 1857 - principis del s. XX (actiu fins al 1927 aproximadament)
Juntament amb son fill, posava música al ball de coques per Santa Anna a Fraga i a la festa major de Miralsot. El 1932, en missió de recerca per a l’Obra del Cançoner, Joan Amades i Joan Tomàs s’entrevistaren amb ell. Pagès d’ocupació, analfabet i ignorant de solfa, en aquell moment tenia 75 anys i feia cinc anys que ja no sonava. No els va posar la farina plana per tocar l’instrument o taral·lejar-los el seu repertori perquè tenia l’instrument desfet i no tenia inxes, tot i que finalment, juntament amb son fill, els en cantà alguna. Havia format orquestra amb el fill, que tocava com ell la cornamusa, i un tercer que tocava el tabal, però havia deixat de sonar per imposició del fill, que no volia que en edat tan avançada toqués encara un instrument tan pesat de sonar. També el pare havia estat cornamusaire i d’ell havia heretat l’instrument que sonava i les melodies. Es feia les inxes ell mateix, de canya vella, ben gruixuda i vasta, i no havia de recórrer a ningú per resoldre tots els problemes que d’ordre musical i instrumental se li presentaven. Amades comenta a la memòria de la missió que de la conversa amb el cornamusaire tragué la impressió que no era pas un dels músics de secà més interessants ni de major intuïció musical dels que ell havia visitat o estudiat.

      Ramon Tejedor / Miralsot
Principis del s. XX
Fill de l’anterior, hi havia format cobla de dues cornamuses amb un tabal d’acompanyament. Es va entrevistar l’any 1932, juntament amb el pare, amb en Joan Amades i en Joan Tomàs, als quals van cantar algunes peces del seu repertori.


Baix Empordà

      ? / Actiu a Casavells (Corçà)
Mitjan s. XX
Hauria format una cobla anomenada del Sord, juntament amb un tible i un flabiol (el flabiolaire era conegut per ser dur d’orella, d’aquí el nom de la cobla). Consta que aquesta cobla sonava sardanes curtes a les ballades de plaça de Casavells. Aquest sacaire, a diferència del flabiolaire, era ignorant de solfa.

      Sacaire no identificat / Llabià (Fontanilles)
Principis del s. XX
A una casa coneguda com a Cal Music, actualment en runes, a principis de segle XX hi havia hagut una parella de vells i l’home encara passava estones sonant la cornamusa per a la mainada dels verals.




Genís Santasusagna al concurs de figures de la Mercè de 1902

Fonts

-      AMADES, Joan. La cornamusa a Catalunya. Tirada a part de la Revista Musical Catalana. Barcelona. 1932.
-      AYATS, Jaume. “El músic individual i els instruments”. Revista Caramella, núm. VII. Massalfassar, Lluçà, Reus. Juliol-desembre 2002.
-      AYATS, Jaume (director); CAÑELLAS, Montserrat; GINESI, Gianni; NONELL, Jaume; RABASEDA, Joaquim. Córrer la sardana: balls, joves i conflictes. Rafael Dalmau, editor. Barcelona. 2006.
-      COROMINAS, Eusebi. “L’oca de la Rita”. Catalana, núm. 95. Barcelona. 31 de maig de 1921.
-      DIVERSOS AUTORS. Catàleg de l’exposició El Sac de Gemecs a Catalunya. Servei de Cultura Tradicional. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. Barcelona. 1990.
-      DIVERSOS AUTORS. Materials de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya. (Arxiu Patxot). Volum XII, missió de recerca de Joan Amades i Joan Tomàs.
-      DIVERSOS AUTORS. Materials de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya. (Arxiu Patxot). Volum XV, missió de recerca de Joan Amades i Joan Tomàs.
-      ­DIVERSOS AUTORS. El patrimoni festiu de Manresa. La Imatgeria. Ajuntament de Manresa i Centre d’Estudis del Bages. Manresa. 2007.
-      DIVERSOS AUTORS (a cura de Biel Fontanals). Nosaltres, els grallers. 2a edició. Amalgama Edicions. Barcelona. 2010.
-      Informacions orals obtingudes d’Alba Logan Sallent.
-      MACAYA, Albert, i FERRÉ, Biel. “El sac de gemecs: consideracions i propostes”. Fulls de Treball de Carrutxa, núm. 15. Carrutxa. Reus. 1983.
-      SANS, Cesc. “Molts noms per a un instrument”. Revista Caramella, núm. XI. Massalfassar, Lluçà, Reus. Juliol-desembre 2004.
-      VALLVERDÚ ROM, Àngel, i ROVIRA I FERRÉ, Robert. Les músiques del ball de bastons i el seu context. Cossetània Edicions. Valls. 2005.

Entrada modificada el 19.11.2014