Pallars
Jussà
- El Mut de Peret / Sarroca
de Bellera
Segona meitat del s. XIX
Del mateix poble que l'etnògraf Ramon Violant i Simorra, el seu pare l'havia vist i sentit tocar.
- ? / Conca de Tremp
Mitjan s. XIX
En un article sense signar publicat a El Eco del Pallás el 1892 es comenta com a mitjan s. XIX era típic a la conca de Tremp contractar “la gaita” o els “músics del morralet” per fer el ball a plaça de festa major o de carnaval. Els instruments que formaven part d’aquest grup de músics eren la prima, la cornamusa i el flabiol i tocaven la música per ballar el ball pla, el ball robat, la castanya, la bolangera, el contrapàs i el ball de la teia.
- ? / Sas o Erta
Finals del s. XIX
A mitjans del segle XX als poblets de Sas i Erta tocava l’acordió diatònic Ramon Durro i Pedro, el Dimàs, l’avi del qual havia tocat el bot allà pels volts de 1890.
- ? del Campet / Aramunt
Mitjan s. XIX
A Aramunt en aquell moment històric hauria existit una cobla de músics composta per un pare i els seus fills (cinc o set), els Campets d’Aramunt, de moltíssima anomenada per la conca de Tremp i per tots els pobles de l’alta muntanya de la ribera pallaresa, que interpretaven les melodies tradicionals al so de flabiol i tamborí, prima primera i segona, sac de gemecs, violins i alarcón (una espècie de fagot), instruments que més tard van substituir per cornetins, violins i clarinets de cinc claus, tot tocat a l’uníson, sense cap mena d’harmonia.
Pallars Sobirà
- ? Ardèvol / Vall de Boí
(Alta Ribagorça) i Vall de Cardós (Pallars Sobirà)
S. XIX
Traginer. Avi del cornamusaire Joan Ardèvol, el seu sac era el
que sonava el seu net.
- ? / Tírvia
Primera meitat del s. XX
Es tractaven d’un pare i un fill. El pare tocava el bot i el fill el violí o el graire (grall de pastor), segons convingués. L’acordionista Josep Ribes i Casimiro, el Ferrer d’Àreu, anava molt per casa seva per treure’n informació i repertori. Aquests pare i fill de Tírvia eren molt coneguts i treballaven molt fent ball. Cobraven un catxet de dues pessetes per dia si anava el pare sol amb el bot, o només una pesseta si portava amb ell son fill, i això era degut al fet que menjava molt.
- Enric Vigo i Rabasa / Mas de Saverneda, Montardit de Baix
1865-1926
Fuster de professió, folklorista, etnògraf, músic i mestre de dansa de vocació, va néixer al mas de Saverneda, situat prop de Montardit de Baix, a tres quarts d’hora de Sort, fill de Teresa Rabasa, del poble de Bressui, i Miquel Vigo Viladomat, descendent del pintor Viladomat. Fou autor del llibre Records de les danses antigues de la meva terra (1912).
Era el germà gran i va començar de petit ajudant a missa al mateix mas, que era tan gran que tenia església i capellà propis. Mort el mossèn, quan ell tenia 8 anys, el van posar a guardar els porcs i, més endavant, els bens. Mentre corria pels boscos va iniciar la seva afició per fer flautes de canya i trompes d’escorça de salze. Despertada una fal·lera ben forta per la música sentia enveja d’altres pastors quan els sentia tocar el flabiol o el graire. Finalment, a còpia d’estalviar diners, va aconseguir comprar a la fira de Sort el primer flabiol, obra del torner Marxantó, del poble de Bressui, com la mare. Amb aquell flabiol i d’una manera totalment autoaprenent va començar a tocar l’esquerrana i el ball pla.
Més gran va obtenir del mateix torner Marxantó el seu primer graire, mentre al mas s’encarregava de la llenya i de fer de pagès. Comprenent que allò no era al que volia dedicar-se, va demanar als pares d’anar a estudi a Sort i així li ho concediren. Hi anà cada dia durant quatre anys i a estones mortes es dedicà a fer de caçador i pescador.
Als 14 anys va comprar una guitarra i, igualment sense mestre, va aprendre de tocar-hi jotes, valsos, polques, xotis, americanes, masurques i alguns balls populars. Amb aquest bagatge va fer prou diners voltant i tocant pels pobles dels encontorns de Sort. Es feu tan famós que va començar a ser conegut amb el nom del Nen del Moliner de Saverneda.
Als 17 anys va demanar als seus pares si el podien posar a aprendre un ofici i va demanar de ser fuster o sastre. El van col·locar a Sort a la fusteria de Francesc Claró. S’hi va estar tres anys, al cap dels quals va demanar als pares que li compressin un cornetí. Així ho feren i va començar a anar amb la cobla del Mingo de Santa Creu (Domingo Sibís Orteu, violinista). Va sonar el cornetí, après també sense mestre, durant tres anys i més tard va agafar el fiscorn o el baix, instruments no tan cansats com el cornetí. Així hi estigué sis anys més amb la cobla dels músics de Surp i altres cobles escampades pel Pallars, atès que es feien reforços mutus. En aquest àmbit també va agafar fama de bon músic.
Acabà treballant al seminari de la Seu d’Urgell, on feia comèdies i cantades amb la guitarra. També va treballar a Rialp, on seguí tocant la guitarra, i seguidament a Gerri de la Sal, on a més de la guitarra tocava l’acordió, après també tot sol. Des de Gerri va anar a treballar a Tremp. Allà va muntar una orquestra amb el jovent del poble, conformada per guitarres, flauta, ferrets, castanyoles, acordió, simbomba, pandero i sac de gemecs, construït i tocat per ell mateix. Amb aquesta orquestra infernal van sonar a molts llocs.
El 2 d’agost de 1887 va emigrar a Barcelona, font d’oportunitats per l’exposició universal que es preparava per a l’any següent. S’incorporà al Patronat Sant Josep i allà muntà un orfeó, l’Orfeó Canigó, que quan es dissolgué abastí de força membres l’acabat de néixer Orfeó Català. En la banda de cordes que acompanyava l’orfeó Vigo tocà la bandúrria. Acabada l’etapa de l’orfeó va cantar oficis a esglésies i feu de corista al teatre, sense deixar mai de fer de fuster.
Després de deixar també aquestes últimes ocupacions artístiques, va pensar de donar a conèixer danses antigues, moltes perdudes completament. Això el va portar a promoure el moviment d’esbarts dansaires. El 1909 va obtenir un premi al millor recull de danses a la IV Festa de la Música Catalana. Començava a ser reconegut com a mestre de danses i establia contactes rellevants, com amb Francesc Pujol. Pujol serà fonamental per a la salvaguarda de tots els escrits de Vigo a la seva mort. En aquesta tasca dedicada a la dansa va concentrar en aquella època tots els seus esforços, bé que amb resultats no gaire gratificants, ja fos per dificultats personals, de feina o de caràcter. No aconsegueix donar continuïtat a l’esforç i això el porta a reivindicar-se amb la redacció del llibre sobre danses antigues del Pallars esmentat més amunt. Entre 1916 i 1919, però, decebut de tot i perjudicat també per motius de salut relacionats amb problemes respiratoris, dona per acabada la seva etapa a Barcelona i torna al Pallars, concretament a Senterada, d’on era originària la seva dona.
En aquest retir segueix promovent la dansa antiga i continua sent un referent en la matèria. Mossèn Alcover i Francesc de Borja Moll l’entrevisten quan visiten la vila el 1921 i el 1924 rep la visita també de Ramon Violant, que el tenia en alta estima. Finalment, Vigo mor a Senterada el 1926, de tuberculosi pulmonar, als 61 anys.
Ripollès
- Ricardo dels Pintors? / Ripoll?
Segona meitat del s. XIX
En les rifes populars que es van organitzar entre 1865 i 1872 pels carrers de Ripoll per sufragar les despeses de construcció de l’orgue de l’església de Sant Eudald, consta que tres músics ajudaren a fer les passades, Pere Terrissé, l’Avi i Ricardo dels Pintors, que tocaven el violí, el flabiol i la cornamusa.
Selva
- Pau Mestre i Xaubet, Pau de la Coixinera o Pau de sa Coixinera / Pineda de Mar i Blanes
1839-1911
Va néixer a Pineda de Mar el 1839 i va morir a Blanes el 18 de gener de 1911, als 72 anys d’edat. Llaurador d’ofici, compaginava aquesta tasca amb la de músic. Era fill de Marcel·lí Mestre i de Teresa Xaubet, els seus avis paterns van ser Isidre Mestre i Maria Algues i va tenir dos germans, en Francesc i l’Isidre. Es va casar amb Joaquima Rabassa i Garriga, de Blanes, localitat on va anar a viure en aquell moment per no deixar-la ja fins a la mort. El matrimoni va tenir dos descendents, Francesc Mestre i Rabassa i Dolors Mestre i Rabassa, que es va casar amb Sebastià Garriga i Nonell. Un dels fills d’aquest últim matrimoni, Alfred Garriga i Mestre, i, després, la seva filla, Núria Garriga de Pedro, encara ocupen la mateixa casa on va viure en Pau de sa Coixinera, ubicada a la plaça de Mollet (actualment plaça Placeta), al barri de Sa Massaneda.
Va formar mitja cobla amb Joan Roig, en Nan de Blanes, de qui fou mestre en l’aprenentatge del flabiol. Eren inseparables i van mantenir una relació molt estreta, gairebé familiar.
Havia participat amb el sac a les festes de carnaval i a les enramades típiques al seu barri mateix. També consta que el 1899 va tocar en una manifestació ciutadana espontània per celebrar l’abolició de certs impostos. L’any 1901 fou dels darrers anys en què va tocar a la festa
major de Blanes. Aquell mateix any, per la festivitat de Sant Pere i després que els organitzadors de la festa no poguessin dur cap cobla per fer la ballada de sardanes a l’Auguer, tampoc no van aconseguir que en Pau de la Coixinera anés a executar-les. La notícia de la seva mort va sortir publicada al diari La Veu de Catalunya el 29 de gener de 1911: “Díes enrera va morir sobtadament a Blanes, el popular músich conegut per ‘en Pau de sa coixinera’. Ab ell, desapareix de la nostra vila una nota força típica, ja que era aquí l’únich artista del sach de gemechs o ‘coixinera’, instrumen que, si bé ara en desús, en altre temps no podia faltar en cap enramada, festa de barri y demés expansions populars.” És el mateix text que havia aparegut el 22 de gener al setmanari de Canet de Mar La Costa de Llevant.
El poeta Pere Puig i Llensa li dedicà un
poema al seu llibre El tercer dall (1992):
"En Pau de la
coixinera
Vinya d'en Pau, el de la coixinera,
planejant i abocant-te en el pendis
fins al mar que et saluda amb un somrís...
Davant de la caseta, hi tens una era
i, al costat seu, fent ombra al vell pedrís,
una solemne i colossal figuera
i un presseguer de préssecs del país,
on en Pau anava a omplir-se'n la pitrera...
I em convidava un dia tot passant...
I mentre jo els anava rosegant
aquells préssecs tardans, fent-hi ganyotes,
en Pau prenia el rústic instrument,
que era un coixí molsut tot ple de vent,
llançant en l'aire unes alegres notes."
- ? /
Osor
Primera meitat del s. XX
A Osor per carnaval es feien les “Ballades de la canalla”, un ball de parella de la mainada. El ball començava al so del flabiol i el sac de gemecs, que era interpretat pel carnisser del poble: ell mateix s’havia fet el bot amb una pell de cabra.
- Sacaire no identificat /
Cellera de Ter?
Principis del s. XX
Veïns de Susqueda nascuts a principis de segle recorden haver
vist d’infants ball amb cornamusa a Cellera de Ter.
- Sacaire no identificat /
Santa Coloma de Farners
Principis del s. XX
Veïns de Santa Coloma nascuts abans de la Guerra Civil
recorden haver vist d’infants un home que captava amb un sac de gemecs.
Solsonès
- ? / ?
Finals del s. XIX - principis del s. XX
A la missió de recerca de Joan Amades i Joan Tomàs a Torà el
1927 per a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, s'entrevistaren amb un
flabiolaire d'Ardèvol, Joan Espinagosa, que els digué que havia format colla
amb un cornamusaire mort ja feia anys. El flabiolaire fins i tot era capaç
d'imitar amb el flabiol el grall de la cornamusa mentre emetia amb la boca un
remoreig especial que donava una sensació bastant aproximada del pedal del sac
de gemecs.
Vallès
Occidental
- Josep Pidelaserra Duran,
Manel o Gran Manel / Castellbisbal
1882-1958
Figura molt coneguda i gairebé mítica dins del món del flabiol, tot un personatge, mereixeria per ell mateix tot un estudi. Fou un grandíssim músic de flabiol i bombo de la tradició de l'Ordal. Tenia una gran intuïció musical i molt bona tècnica de dits i memòria. Tocava de tot: americanes, llanceros, masurques, foxs, pasdobles, valsos, sambes..., i tot tipus de melodies tradicionals i populars. Els anys 20 del s. XX representaren el moment més àlgid de la seva carrera, anys durant els quals el trobem fotografiat amb diferents gegants de Barcelona i amb els de Mataró. El Gran Manel creia en la publicitat per la imatge i es feia retratar al costat dels gegants que acompanyava; després ensenyava les fotos com a targeta de presentació. Fou una persona lliure i despreocupada de tot i de tothom.
Havia nascut el 4 de juliol de 1882, fill de Pau Pidelaserra Duran i Teresa Duran Santugini, a cal Manel, al carrer Major, 27, de Castellbisbal. Va tenir 6 germans. Se’l coneix com a Manel pel nom de la casa pairal. Amb el temps ell mateix hi afegiria el “Gran” al seu nom de músic. Hi ha un quadre amb aquest mateix nom, un oli on apareix el Gran Manel tocant el flabiol amb una gran alzina al fons, sota la qual un grup de joves balla una sardana. El 1910 consta que encara viu amb la seva família. A la vista de les poques ganes que tenia de treballar i de guanyar-se la vida, aconsellat pel mossèn del poble, el seu pare el va enviar a Amèrica. No trigà gaire a tornar, però, igual d’escurat que va marxar. El 1914 es va casar amb Àngela Ribalaigua, de Rubí, una noia d’origen humil i pagès. Van tenir una filla, Joaquima. En aquesta època en Manel vivia a Rubí i portava una vida familiar de casat que va durar només cinc anys. Després va tornar a voltar i a fer vida itinerant. Així, el 1921 el trobem vivint a Mataró, on serveix de camperol per a la família Roviria i Rodon, amb qui viu. El 1936 torna a aparèixer censat a Castellbisbal, amb la seva família. Durant la Guerra Civil, però, s’instal·la a l’ermita de Sant Vicenç i acabada la guerra torna de nou a Castellbisbal, a casa d’un germà seu. En aquesta etapa en Manel voltava pels trens fent activitats diverses, entre les quals principalment sonava el flabiol. A banda de tocar el flabiol, hi feia monòlegs humorístics amb un esclop a l’orella, com si parlés per telèfon. No acceptava diners de la gent de Castellbisbal, només menjar. Era capaç de sonar dos flabiols alhora amb el nas i tenia una gran memòria auditiva que li permetia reproduir amb el flabiol una tonada acabada d’escoltar. Tenia fama de pencaire fent de pagès però només feia el que li venia en gana, no acomplia ordres. A l’última etapa de la seva vida va arribar a treballar de jardiner i mosso en una residència d’avis de Barcelona, on l’havia reclamat una neboda seva que era monja. Allà un Nadal li van regalar un flabiol i un tambor i aleshores va abandonar la residència i va tornar a voltar. En rondar la setantena les coses no li anaven com anys abans. En aquell moment visqué en barraques i fent feines de pagès, pels voltants de Castellbisbal, fins que finalment el 8 de març de 1958 el van trobar mort a la barraca on vivia quan li portaven menjar. Està enterrat sense indicació al cementiri de Castellbisbal.
Pel que fa a la seva activitat com a músic, abastà un territori notable. Entre 1909 i 1920 va acompanyar el ball de bastons d’Esparraguera, en l’època de més activitat d’aquesta colla bastonera. El 1912, a Vilafranca del Penedès, per la inauguració del monument a Milà i Fontanals, apareix acompanyant els capgrossos (d’aquesta efemèride hi ha una gravació on es veu el flabiolaire). El mateix any consta que va tocar a Molins de Rei, amb una parella de gegants llogats que el 1914 apareixeran també amb ell a Sabadell. El mateix 1914 torna a tocar a Molins per estrenar, ara sí, els gegants de la vila. El 1918 torna a córrer per Sabadell per estrenar els gegants de la ciutat i repeteix amb ells els anys 1921, 1924, 1932 i 1933. A la dècada dels 20 hi ha fotografies d’en Manel acompanyant el ball de cercolets de Vilafranca. El 1924 i 1925 va tocar per als gegants de Barcelona. Torna a sortir documentat diverses vegades a partir de 1943 i fins al 1947 amb els mateixos gegants. També va tocar a la Barceloneta. Entre 1926 i 1947 toca diversos anys per als gegants de l’Arboç. El 1926 i el 1943, coincidint amb les seves estades a Mataró, toca per als gegants de la ciutat. A partir de 1942 torna a estar vinculat amb la festa major de Vilafranca, aquest cop per acompanyar el ball de figuetaires. Ho fa fins al 1946, inclòs. Per la festa major de Sant Pere, a Terrassa, en Manel acompanya els gegants en la passejada inaugural de la festa els anys 1943, 1944 i 1945. En Manel tenia família a Martorell, que el contractava cada any per posar la música al pelegrinatge que feien els veïns del carrer del Mercadal a l’ermita de Sant Jaume de Castellví de Rosanes. El 1946 Martorell estrena la seva parella de gegants i contracten en Manel, que hi posa música dos anys, aquell i el següent, any en què marxa a viure a la residència.
Són especialment interessants, per la informació de primera mà que representen, les entrevistes que va fer amb la gent de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Durant la missió de recerca de Joan Amades i Joan Tomàs per a l'Obra del Cançoner el 1928, de camí en tren cap al Vendrell, van topar amb aquest flabiolaire, mentre sonava i passava el plateret. Després de parlar amb ell, es va avenir a baixar a Barcelona, a l'estatge de l'Orfeó Català, per recollir-li les melodies que feia sonar amb el flabiol. Un cop vingut a Barcelona, en Manel explicà als recol·lectors que era d'ofici hortolà (pagès no, deia, perquè li semblava un xic groller) i que li deien Manel perquè aquest era el renom de la seva casa pairal. Analfabet de solfa, ningú de la seva família s'havia dedicat mai a la música tot i que eren reconeguts com a grans "siuladors". A ell ja de petit li interessà molt poder bufar flautes i s'anà fent flabiols de canya fins que més endavant va poder adquirir un flabiol bo, comprat a la fira, i es va ensinistrar en l'art popular de la música amb Pau Orpí Gili, Pau Matador, de qui deia que ell l'havia superat amb escreix en l'art de sonar el flabiol.
Durant molt anys havia tocat també la cornamusa, en concret una que ell mateix s'havia muntat, però la va acabar venent a uns suïssos de Molins de Rei, que la van portar a Suïssa per fer-ne present a un pastor d'aquelles terres que era molt aficionat al so d'aquest instrument. Un cop venuda la cornamusa, el músic va continuar sonant el flabiol.
Quan s'estrevista amb l'Amades i en Tomàs resideix a Mataró.
En el moment de recompensar-li la recol·lecció de les melodies que sonava, va
demanar, quasi com una condició del pagament, que els entrevistadors li
ensenyessin el local de l'Orfeó. Així ho feren i el Gran Manel va quedar
bocabadat davant de la vista de la sala, que no es cansava de mirar i remirar
pertot.
Vallès
Oriental
- Sacaire no identificat /
Sant Marçal (Montseny)
Finals del s. XIX - principis del s. XX
- ? /
Lliçà d'Amunt
Finals del s. XIX - principis del s. XX
Quan a iniciativa de Tomàs Balvey es recupera puntualment per a l’any 1902 l’espolsada de Cardedeu, atès que es vol fer seguint el patró antic i no amb una orquestra, es va a buscar un cornamusaire de Lliçà d’Amunt, que, juntament amb un flabiolaire i un tamboriner, va interpretar el ball dos dies a Cardedeu (el 9 i el 10 de febrer) i un altre dia al concurs de ball de gitanes de Granollers (11 de febrer). D’aquesta última actuació es va fer una gravació cinematogràfica avui perduda. Aquest cornamusaire, a qui es va pagar pels serveis inclosa la manutenció, probablement va acabar de completar a més les melodies que faltaven per a totes les parts de l’espolsada.
D’altra banda, consta la presència d’un sonador de sac de gemecs a l’aplec de Sant Valerià, a can Coscó (Lliçà d’Amunt), els primers anys del s. XX. És possible que es tracti del mateix cornamusaire.
 |
| Josep Pi
de la Serra Duran, el Gran Manel, a la porta del Palau de la Música Catalana |
Fonts
- “Antaño y hogaño”. El Eco del Pallás, núm. 9. Tremp. 30 d’octubre de 1892.
- Secció “Blanes” del setmanari La Costa de Llevant, any VI, núm. 25. Canet de Mar. 18 de juny de 1899.
- Secció “Blanes” del setmanari La Costa de Llevant, any VIII, núm. 27. Canet de Mar. 7 de juliol de 1901.
- Secció “Blanes” del setmanari La Costa de Llevant, any XVIII, núm. 4. Canet de Mar. 22 de gener de 1911.
- [Signat amb les inicials A. C. S.] Secció "De fora" del diari La Veu de Catalunya, any 21, núm. 4215. Barcelona. 29 de gener de 1911.
- “25 de juliol de 1866. Estrena d’un orgue a St. Eudalt”, dins la secció “Efemèride”. Fulla Parroquial de Sta. Maria de Ripoll, núm. 538. Ripoll. 18 de juliol de 1920.
- ANGLADA MAS, Anna Maria. “Pau Mestre i Xaubet. Pau de sa coixinera”. Blanda, núm. 17. Ajuntament de Blanes. Blanes. 2014.
- BONILLA SELLARÈS, Sergi, i QUIRANTES ESTEBAN, Robert. De Gran a Gegant. Història de Josep Pidelaserra, en Manel el Flabiolaire. Colla Gegantera de Castellbisbal. Castellbisbal. 2014.
- CASTELLVÍ, Montserrat; MITJANS, Rafel; SOLER, Teresa, i VALLVERDÚ, Àngel. “El flabiolaire Josep Carbó Vilamajor (1898-1989). Amb notícies del ball de bastons d’Esparraguera”, dins Col·loquis del flabiol 2009. Edició a cura de la Comissió de la Festa del Flabiol d'Arbúcies. Edicions de l’Ajuntament. Arbúcies. 2010.
-
DIVERSOS AUTORS. Materials de l’Obra del Cançoner Popular
de Catalunya. (Arxiu Patxot). Volum VIII, missió de recerca
de Joan Amades i Joan Tomàs. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 1998.
- DIVERSOS AUTORS. Catàleg de
l’exposició "El Sac de Gemecs a Catalunya". Generalitat de Catalunya. Barcelona. 1990.
- IBERN, Pere, i CABALLÉ, Imma. “La
coixinera, redescoberta d’un instrument musical”. Fulls de Treball de
Carrutxa, núm. 15. Carrutxa. Reus. 1983.
- Informacions orals obtingudes d’Artur Blasco i Giné i Ignasi Ros Fontana.
- MANYOSA, Albert, i SUNYOL I BUSQUETS, Martí. “El ball de l’espolsada a Cardedeu (1902)”. Lauro: revista del Museu de Granollers, núm. 24. Granollers. 2003.
- MASSIP, Ventura. “Costums típiques que es perden”. Diari de Granollers. Granollers. 6 de maig de 1926.
- MASSOT, Francesc Xavier. “La
pèrdua d’una cornamusa catalana”. Fulls de Treball de Carrutxa, núm. 14.
Carrutxa. Reus. 1983.
- MASSOT I MUNTANER, Josep. Inventari
de l'arxiu de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya, dins de la sèrie Materials,
volum IV, fascicle 2. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona. 1994.
- MATEU MIRÓ, Josep. El meu poble. Ajuntament de Castellbisbal. Castellbisbal. 1991.
- MITJANS, Rafael, i SOLER, Teresa. Músics
de flabiol i bombo. Els flabiolaires del rodal d'Arbúcies. Editorial Alta
Fulla. Barcelona. 1993.
- MITJANS, Rafael, i SOLER, Teresa.
"Dos segons de pel·lícula (Les cobles de flabiolaires a Mataró I)".
Revista Sessions d'Estudis Mataronins, núm. 16. Mataró. 1999.
- MITJANS, Rafael, i SOLER, Teresa. “«La orquesta estuvo acertadísima». Els flabiolaires en els materials folklòrics del Fons Balvey del Museu-Arxiu Tomàs Balvey de Cardedeu (MATBC)”, dins Col·loquis del flabiol 2008. Edició a cura de la Comissió de la Festa del Flabiol d'Arbúcies. Edicions de l’Ajuntament. Arbúcies. 2009.
- PUIG I LLENSA, Pere. El tercer
dall. 1992. Incorporat al volum recopilatori Els tres dalls. Viena
Edicions. Barcelona. 2001.
- RIERA I FONT, Josep. “Les Ballades de la Canalla”. La Taula del Racó, núm. 66 i 67. Vidreres. Març-abril de 1985.
- VIGO I RABASA, Enric. Records de les danses antigues de la meva terra (1912). Edició a cura d’Ignasi Ros Fontana. Garsineu Edicions i Ecomuseu de les Valls d’Àneu. Tremp. 2020.
- VIOLANT I SIMORRA, Ramon. “Instrumentos musicales de construcción infantil y pastoril”. Revista de Dialectología y Tradiciones Populares, tom X, núm. 3. CSIC. Madrid. 1954.
Entrada modificada el 29.1.2024
