dimecres, 30 de novembre de 2011

Esdeveniments importants relacionats amb el sac de gemecs: l’Exposició Iconogràfica de la Cornamusa a l’Orfeó Català (1931)

El 1931 l’Orfeó Català va inaugurar a la seva seu social una exposició iconogràfica sobre l’instrument, organitzada per Joaquim Renart i Garcia, dibuixant, pintor i decorador, i aleshores amb el càrrec de conservador de l’Orfeó. El pintor Joan Junceda, soci de l’entitat, va fer un dibuix per al cartell de l’exposició, reproduït també a la portada del catàleg que se n’edità. L’exposició va estar oberta al públic tot el mes de novembre.

Del dia de la inauguració i de la impressió general de l’exposició en parla la Revista Musical Catalana, butlletí mensual de l’Orfeó Català, en el seu número de desembre de 1931: ”El vestíbul de l’Orfeó Català, convenientment arranjat en forma de sala d’exposicions, aplegà una gran quantitat d’exemplars on l’instrument de la cornamusa jugava el paper principal. Pel recull fet, hom podia fer-se ben bé càrrec de la importància que havia assolit el popular instrument; com la seva difusió arreu d’Europa havia inspirat obres mestres de l’art universal, i com se’l veia incorporat en festes populars, seguicis nobilíssims, àngels músics, milícia, noblesa, caritat, al camp i a la ciutat, i en mantes manifestacions les més variades, pintoresques i lluminoses. El públic, constantment renovat, s’interessà per l’Exposició, i tot observant la cornamusa pogué gaudir d’un novíssim Compendi d’Art que anava dels primers segles del Cristianisme fins als nostres dies, en reproduccions de taules, pintures, miniatures, tapissos, relleus, figuretes, etc., i en exemplars curiosíssims d’auques, litografies, periòdics, ceràmica, ventalls, llibres, dibuixos, talles policromades, rajoles, pintures, figures de pessebre, instruments autèntics, tipus populars, boixos, estampes, etc.”

Dins d’aquest variat material iconogràfic exposat n’hi havia d’universal i d’estrictament català. Entre el primer, cal destacar reproduccions d’obres de Dürer, Holbein, Rafael, Perugino, Signorelli, Ferrari, Giotto, Conca, Brueghel, Teniers el Jove, Steen, Dietrich, Boucher i Vernet, totes amb cornamuses, amb una forta presència d’obres d’art flamenc del s. XVI i XVII (amb reproduccions de peces dels museus del Prado, del Louvre, de Brussel·les, d’Amsterdam i de Viena). Igualment s’hi exposaven reproduccions de les miniatures de les Cantigas d’Alfons X, el Savi (s. XIII). Pel que fa al material pròpiament català, hi ha presents: un original de Marià Fortuny, fet a Roma (propietat d’Eduard Rifà); una pintura procedent del taller Martí i Alsina (probablement de Pellicer o d’Armat); gravats, dibuixos i aquarel·les d’Apel·les Mestres (oferts per l’autor mateix); dos àngels músics, talles decorades del s. XVI, de la col·lecció del comptador de l’Orfeó, Miquel Estany; una fotografia del tapís de Tarragona “Història de Josep”; un boix de la processó de Corpus de Barcelona, del s. XVIII, en què els gegants ballen al so de les cornamuses; gràfics de la rifa dels porcs de Sant Antoni, la capta per als presos i les ballades del contrapàs, o romanços vuitcentistes, auques i figures de pessebre. També hi ha exposats llibres moderns i antics, europeus i catalans, amb reproduccions de l’instrument, com ara el Gabinetto armonico pieno d'istromenti sonori, de Filippo Bonanni, datat a Roma el 1723; el De organographia, segon volum del Syntagma musicum de Michael Praetorius, datat a Leipzig el 1619; l’Harmonicorum libri, de Marin Mersenne, editat a París el 1631, o uns gràfics de l’Enciclopèdia de 1784. Finalment també s’hi podien veure exemplars de cornamuses d’arreu cedides pel Museu de la Ciutadella, Lluís Millet, Oleguer Junyent i Camil Álvarez (sonador de gaita gallega).

En total hi van col·laborar amb material de les seves col·leccions l’Orfeó Català mateix, els mestres Lluís Millet i Francesc Pujol, el Museu de la Ciutadella de Barcelona, la vídua de Narcís Verdaguer i Callís, Apel·les Mestres, Eduard Rifà i Anglada, Joan Amades, Joan B. Corominas, Josep Porté, Joan Junceda, Oliva de Vilanova, Manuel Lobo, Rafel Estrany, Lluís Tolosa, l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, M. Baró, Joan Llongueres, La Pinacoteca, Josep Puigdengolas, Antoni Ferrer, Joaquim Renart, Miquel Estany, Oleguer Junyent, Camil Álvarez, Vicenç de Moragues, J. Bosch, el Casal Popular, el Museu de Rubí i Joan Serra i Graupera.

El llistat complet de les obres exposades és el següent:

  1. Músic major escocès, 1931 (expositor J. Renart)
  2. Tocador de xeremies de Pòrtol, Mallorca / Grup de xirimilo i tamborillo / Id. de xeremiaires de Mallorca (expositor Obra del Cançoner i J. Amades)
  3. Gravat, dibuix de captaires búlgars (expositor Corominas)
  4. Músics escocesos i irlandesos / 4 bis. Auca de soldats irlandesos (col·leccions Corominas, Mestres, Amades i Renart)
  5. Litografia italiana “Zampognaro” (col·lecció Renart)
  6. Litografia italiana “Zampognaro” (col·lecció Renart)
  7. Litografia “Els Segadors”, segle XIX (expositor Ll. Tolosa)
  8. Fotografia, dibuix projecte d’Agostino, catedral de Siena (expositor Renart)
  9. Fotografia, pintura de Ludwig Seitz, Loreto (expositor Renart)
  10. Pintura a l’oli, cornamusaire, de Marià Fortuny (col·lecció E. Rifà)
  11. Fotografies de pintures d’àngels músics, de Gaudenzio Ferrari, Saronno (expositor Renart)
  12. “Noce de paysans”, de David Teniers el Jove, Museu de Viena (fotografia) (expositor Renart)
  13. Gravat a color d’una kermesse de David Teniers el Jove, Museu de Brussel·les (expositor Renart)
  14. Aquarel·la original d’Apel·les Mestres, cornamusaire napolità (col·lecció de l’autor)
  15. Aquarel·la de Bra. Castelaro. Cornamusaire napolità (col·lecció Corominas)
  16. Fotografia color, tapís florentí arazzo “La festa dell'acqua” (segle XVI) (expositor Renart) / 16 bis. Trepa de cornamusaires del tapís florentí (dibuix) (expositor Renart)
  17. Fotocrom d’un quadre de Louis Léopold Robert (expositor Renart)
  18. Gravat “Adoració pastors i reis”, cartró d’Hugo Huber, església de Sant Pere de Frankfurt (expositor Corominas)
  19. Gravat “Ciociaro”, d’Alejandro Ferrant (expositor Corominas)
  20. Gravat a color d’una kermesse de Pieter Brueghel, Museu de Viena (expositor Renart)
  21. Gravat a color de Pieter Brueghel, galeria de Viena (expositor M. Baró)
  22. Gravat del segle XVIII “Músics ambulants”, del quadre de Christian Wilhelm Ernst Dietrich (col·lecció J. Porté)
  23. Fotografia de “Festa flamenca en un hostal”, de Jan Steen, Museu del Louvre (expositor Renart)
  24. Gravat d’un dibuix de Pieter Brueghel, Museu Albertina (detall ampliat) (expositor Renart)
  25. Gravat d’Albrecht Dürer “Visió de St. Joaquim” (col·lecció Renart)
  26. Gravat d’Albrecht Dürer “Adoració de pastors” (col·lecció Renart)
  27. Gravat a color d’Horace Vernet “El tocador de cornamusa” (col·lecció Renart)
  28. Dibuix de cornamusa romana (col·lecció Renart)
  29. Apunts de diversos instruments antics, Josep Serra Porsons (col·lecció Corominas)
  30. Fotografia d’“Adoració de pastors”, escola espanyola, autor anònim, tríptic d’Àvila, col·lecció Lázaro (col·lecció A. Mestres)
  31. Gravat a color d’“Adoració dels pastors”, de Joachim Wtewael, Museu del Prado (expositor Corominas)
  32. “Naixement de Jesús”, de Giotto, capella dels Scrovegni, Pàdua (col·lecció A. Mestres)
  33. Fotografia de “Naixement de Jesús”, escola fabrianesa, Roma (expositor Renart)
  34. Fotografia de miniatures del còdex Roman de la Rose (segle XV) de la Biblioteca Provincial de València (expositor mestre Pujol)
  35. Relleu de l’altar major de la seu de Saragossa, de Pere Joan (fotografia) (col·lecció A. Mestres)
  36. Fragment d’altar de la parròquia de Blanes (fotografia) (col·lecció A. Mestres)
  37. Impresos, orles de Hans Holbein (expositor Junceda)
  38. Anunci “A S. Fausto” segons orla de Hans Holbein (expositor Renart)
  39. Gravat d’una pintura de Sebastiano Conca, escola napolitana (segles XVII i XVIII) (col·lecció A. Mestres)
  40. Fotografies de Perugino, Perugia, i d’Eusebio da San Giorgio, Perugia: pàgina del llibre d’hores Mer des histoires, 1490 (expositor A. Mestres)
  41. Fotografia d’un dibuix de Rafael, Venècia (expositor Renart)
  42. Gravat d’un dibuix d’Albrecht. Dürer, 1514, cornamusaire (expositor Renart)
  43. Dibuix de Lucien Jonas “Les nouveaux rois mages” (record de la gran guerra) (col·lecció A. Mestres)
  44. Gravat a l’acer “Le joueur de cornemuse”, de David Teniers el Jove (col·lecció Renart)
  45. Capitell gòtic del claustre de Montserrat (dibuix) (expositor Renart) / 45 bis. Capitell gòtic del claustre de Santes Creus (expositor Mestres)
  46. Fulla de breviari, gòtic (col·lecció Renart)
  47. Dibuix de Les figures del pessebre, de Joan Llongueres, per J. Renart (expositor Renart)
  48. Targeta “Sidra Champagne” (expositor Corominas) / 48 bis. Gravat de l’escultura al·legòrica al monument a Campoamor, al Retir de Madrid (expositor Renart)
  49. Retalls de diari; quadre gallec de Sorolla i tipus gallecs de Pontevedra (expositor Corominas) / 49 bis. Estampa d’Épinal “Naixement de Jesús” (col·lecció A. Mestres)
  50. Fotogravats, escenes gallegues, quadres d’A. Fierros i Luis Menéndez Pidal (expositor Corominas) / 50 bis. Dansa gallega, postal (expositor Amades)
  51. Litografia francesa “Un mariage breton” (segle XIX) (col·lecció Renart)
  52. Gravat, font de Berna, cornamusaire (expositor Corominas)
  53. “Adoració de pastors”, de Matthaeus Greuter, gravat (segle XVII) (col·lecció A. Mestres)
  54. Gravat francès “Le berger recompensé”, de François Boucher (col·lecció Renart)
  55. Dibuix d’una escultura de la catedral de Reims (expositor Renart)
  56. Gravat francès, Lluís XV, panneaux decoratius (col·lecció Renart)
  57. Fotografia ampliació de “Festa en un vilatge”, de David Teniers el Jove, Museu del Prado (expositor Renart)
  58. Fotografia a color d’“Interior joiós”, de Jan Steen, Museu del Louvre (expositor Renart)
  59. Fotografia a color de “Festa camperola”, de David Teniers el Jove, Museu del Louvre (expositor Renart)
  60. Gravat a color de “Ball de camperols”, de David Teniers el Jove, Museu del Prado (expositor Corominas)
  61. Fotografia de “Convit camperol”, de David Teniers el Jove, Roma (expositor Renart)
  62. País de ventall “Dansa” (expositor Orfeó Català)
  63. Figura de pessebre de Ramon Amadeu (col·lecció Alfons Par) (cedides pel Museu de la Ciutadella) / 63 bis. Grup de figures de pessebre de Ramon Amadeu (col·lecció Bulbena)
  64. País de ventall (expositor Renart)
  65. Figura de pessebre de Ramon Amadeu (col·leccions Bertran i Musitu i C. de Fortuny) (cedides pel Museu de la Ciutadella)
  66. Auca “Juego de lotería para niños” (col·lecció Renart) / 66 bis. Fotografia ampliació d’auca ídem (col·lecció Amades)
  67. Grup de pessebre de Ramon Amadeu (?), col·lecció Churruca (col·lecció A. Mestres)
  68. Gravat espanyol “Adoració de pastors” (segle XVIII)  (col·lecció A. Mestres)
  69. “El ball pla” a la plaça de Sant Pau, Olot (principis del segle XIX), d’un quadre d’A. de Tesse (col·lecció Corominas)
  70. Auca barcelonina de micos músics (col·lecció Amades)
  71. Auca de músics i tipus grotescs (col·lecció Amades) / 71 bis. Ampliació de l’auca de tipus grotescs (col·lecció Amades)
  72. Dibuix per a colofó, d’Apel·les Mestres, tipus gòtic (col·lecció A. Mestres)
  73. Processó de Corpus barcelonina (segle XVIII) (col·lecció Renart) / 73 bis. Dibuix de detall dels cornamusaires de la processó de Corpus (expositor Renart)
  74. Cornamusaire de Martorell (reproducció), d’Apel·les Mestres (col·lecció de l’autor)
  75. Fotografia de “Capta pels presos”, d’un quadre de Manuel Moliné, Barcelona (col·lecció Renart)
  76. “Rifa dels porquets”, dibuix de Manuel Moliné (col·lecció Corominas)
  77. Ampliació del rodolí “Festes i costums de Barcelona” (col·lecció Amades) / 77 bis. Dibuix original d’Apel·les Mestres, projecte per a un calendari, 1879 (col·lecció de l’autor)
  78. Auca de les “Festes i costums de Barcelona” (col·lecció Amades) / 78 bis. Setmanari Un Tros de Paper, febrer de 1866, “La rifa dels porquets de Sant Antoni” (col·lecció A. Mestres)
  79. Dibuix de Josep Ribot de l’àlbum Costums de Catalunya (expositor Oliva de Vilanova)
  80. Fulles del contrapàs, ampliacions dels boixos, cornamusaires (expositor Amades)
  81. Dibuix per al cartell de l’Exposició Iconogràfica de la Cornamusa, ofrena de Joan Junceda (Orfeó Català)
  82. Cornamusa (expositor Museu de la Ciutadella)
  83. Cornamusa (expositor Oleguer Junyent)
  84. Àngels músics, talles policromades (segle XVI) (col·lecció M. Estany)
  85. Fris amb relleu (cartró embotit per a calendari) (expositor Pinacoteca)
  86. Petita cornamusa gallega, ofrena d’Airiños da Miña Terra (expositor mestre Millet)
  87. Rajoles catalanes (segle XVII) (expositor Orfeó Català)
  88. Dues rajoles catalanes (segle XVIII) (expositor Estany)
  89. Una rajola catalana (segle XVIII) (expositor Orfeó Català)
  90. Llibre Gabinetto armonico, de Filippo Bonanni, Roma, 1723 (expositor Orfeó Català)
  91. Llibre De organographia, volum II del Syntagma musicum de Michael Praetorius, Leipzig, 1619 (expositor Orfeó Català)
  92. Llibre Geist und Werden der Musikinstrumente, de Curt Sachs, Berlín, 1929 (expositor Orfeó Català)
  93. Harmonicorum libri, de Marin Mersenne, París, 1631 (expositor Orfeó Català)
  94. Gràfics de l’Enciclopèdia, 1784 (Biblioteca M. Lobo)
  95. Postal de l’Exposició de les Indústries i de les Arts de Nüremberg, 1906 (expositor V. Oliva)
  96. Quadern de la cançó “Les figures del pessebre”, del mestre Llongueres, dibuix de Josep Obiols (expositor Llongueres)
  97. Dibuix de Joan Junceda, final de capítol (expositor Orfeó Català)
  98. Postal Ibáñez, “Gallegada” (expositor Orfeó Català)
  99. Catàleg “Musik Theorie”, Basilea (expositor Orfeó Català)
  100. Llibre Poesía juglaresca y juglares, de Ramón Menéndez Pidal, 1929 (expositor mestre Pujol)
  101. Llibre de les cantigas d’Alfons el Savi (segle XIII) (expositor Orfeó Català)
  102. Llibre Die Sammlung Alter Musikinstrumente, de Julius von Schlosser, Viena, 1920 (expositor mestre Pujol)
  103. Dibuix de Bonaventura Planella, Museu de Barcelona, del calendari d’Oliva de Vilanova (expositor Renart)
  104. Cartró per a calendari (segle XIX) (expositor A. Mestres)
  105. Gravat Lluís XV (expositor Renart)
  106. Figuretes de pessebre, de Lleida, tipus popular (col·lecció Renart)
  107. Figuretes de pessebre, d’Olot, tipus popular (col·lecció Renart)
  108. Figuretes de pessebre, de Barcelona, tipus popular (col·lecció Renart)
  109. Dues figuretes de pessebre (col·lecció Renart)
  110. Figuretes faians, bretó, Perrik i Louisik, de Quimper (col·lecció Renart)
  111. Figuretes de pessebre, tipus popular, Barcelona (col·lecció Renart)
  112. Llibre Iconographíe musical, de Kinsky, París, 1930 (col·lecció Renart)
  113. Gravat francès d’un quadre de François Boucher (expositor J. Bosch)
  114. Cornamusaire, pintura procedent del taller de Ramon Martí i Alsina, probablement de Lluís Armet o Josep Lluís Pellicer (expositor J. Puigdengolas)
  115. Gaita gallega (expositor Institut de Cultura per a la Dona)
  116. Àlbum de cromos de la xocolata Nestlé (expositor mestre Llongueres)
  117. Fotografia d’”Adoració de pastors”, de Luca Signorelli, National Gallery de Londres (expositor Renart)
  118. Fotografia de “Reunió joiosa”, de Jan Steen, Anglaterra, col·lecció Wantage (expositor Renart)
  119. Auca “El Rector de Vallfogona” (col·lecció Amades)
  120. Apunt d’un baix relleu d’un sarcòfag romà, Museu del Vaticà (segle I) (dibuix i expositor A. Farré)
  121. Figures de pessebre (expositor J. Serra)

Un dels actes més sonats de l’Exposició fou una conferència d’en Joan Amades sobre la cornamusa a Catalunya (de la qual la Revista Musical Catalana en va fer una edició separada), juntament amb una mostra de l’instrument a càrrec del gaiter gallec Camil Álvarez i de la mitja cobla formada per en Tons i en Tupí, de Begues. L’acte s’esdevingué el 22 de novembre de 1931, a les 10 de la nit, i el mateix Joaquim Renart va deixar-ne testimoni al seu dietari personal: “22 de novembre. Diada de santa Cecília. Nit. Conferència Joan Amades a l’Orfeó Català sobre la cornamusa a Catalunya. Molt bé. Tocat el gaiter gallec Camilo Álvarez Soto algunes muñeiras i l’"Alborada". Després el cornamusaire de Begues, Joan Pasqual i Pasqual, i darrer exemplar que es troba a Catalunya, acompanyat d’un altre Francesc Pasqual i Grau, que tocava el timbal i el flabiol, van tocar... Déu meu, quin atabalament! Allò era música atonal i futurista. La gent reia. El senyor Apeles Mestres estava indignat. Altra vegada tocades i altra vegada rebombori. El mestre Millet reia. A tothom va satisfer. Una vetllada per demés interessant.” D'aquella sonada a l'Orfeó es conserven també uns dibuixos d'en Tons i el Tupí fets pel mateix Renart mentre tocaven. També La Veu de Catalunya va parlar de la conferència i de la sonada dels músics de Begues: “[...] El senyor Camil Álvarez Soto, d’Orense, fou l’encarregat de la introducció d’aquesta [conferència], i hom escoltà amb particular encís una “muñeira” i una “alborada”, gallegues, que l’esmentat instrumentista executà amb bon gust i acabada perfecció. [...] D’aquesta mínima cobla [flabiol i sac] en resta encara a Catalunya un exemplar. La constitueixen Joan Pascual i Pascual, sonador de cornamusa, i Francesc Pascual i Grau, sonador de flabiol i tabal, els dos veïns de Begues. La seva presència a l’acte de la conferència ens va permetre d’escoltar algunes tonades de ballet molt típiques, d’un caràcter rústec que la desafinació dels dos instruments de vent feia més agut encara. [...] La conversa de Joan Amades, el notable folklorista, fou escoltada amb gran fruïció, i al seva durada a tots semblà curta. No obstant, les sonades per la gaita gallega, la cornamusa i el flabiol es repetiren al final amb plena satisfacció del concurs, que no es cansava d’aplaudir el conferenciant i els simpàtics i destres instrumentistes.”

L’Exposició va tenir tant ressò que fins i tot va ser utilitzada per a altres finalitats. Al setmanari satíric El Be Negre de l’1 de desembre s’aprofita l’èxit de l’esdeveniment per parlar d’en Cambó sota el títol “L’Exposició iconogràfica de la Cornamusa”: “Deien que el senyor Cambó tornaria per Nadal. Errada. La veritat és que deixarà passar els Reis”.








Fonts

-      “Conferència a l’Orfeó Català”, dins la secció “Crònica musical”. La Veu de Catalunya, núm. 11060. Barcelona. 22 de novembre de 1931.
-      “L’Exposició Iconogràfica de la Cornamusa a l’Orfeó Català”. La Veu de Catalunya, núm. 11062. Barcelona. 24 de novembre de 1931.
-      “Orfeó Català. Conferència de Joan Amades”. La Veu de Catalunya, núm. 11605. Barcelona. 27 de novembre de 1931.
-      “Exposició Iconogràfica de la Cornamusa”. Revista Musical Catalana, núm. 335. Barcelona. Novembre de 1931.
-      “L’Exposició iconogràfica de la Cornamusa”. El Be Negre, núm. 24. Barcelona. 1 de desembre de 1931.
-      “Exposició Iconogràfica de la Cornamusa (sac de gemecs)”. Revista Musical Catalana, núm. 336. Barcelona. Desembre de 1931.
-      DIVERSOS AUTORS. Catàleg de l’Exposició Iconogràfica de la Cornamusa. Orfeó Català. Barcelona. 1931.
-      DIVERSOS AUTORS. Catàleg de l’exposició El Sac de Gemecs a Catalunya. Servei de Cultura Tradicional. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. Barcelona. 1990.
-      RENART, Joaquim. L'Orfeó Català que he viscut. Editorial Ausa. Sabadell. 1992.

Entrada creada el 20.6.2015. Modificada el 29.6.2015

dimarts, 29 de novembre de 2011

Antics sacs de gemecs. Instruments (II)

A part de sacs sencers, o gairebé sencers, es conserven també parts separades de sacs, sobretot gralls. En faig una llista, no exhaustiva.


Gralls

-      Grall amb la marca Vinyoles. Col·lecció particular, Barcelona.

-      Grall de l’obrador Reig. Col·lecció particular, Sitges.
És el grall d’en Tons de Begues. En Nicolás Ortiz, graller de Sitges, l’hi va comprar el 1960 i els darrers anys d'activitat com a graller va canviar la gralla per aquest grall. Com que en Tons tenia la particularitat de tocar amb les mans invertides, el seu grall presenta dos últims forats i l’esquerre està molt més gastat que el dret, la qual cosa demostra que en Tons l'usà llargament. La presència d’aquests dos últims forats denota l’antiguitat de la peça.

-      Grall de l’obrador Reig. Col·lecció del Museu Etnogràfic de Ripoll.
Està fet de fusta de boix i data de principis del s. XX.

-      Grall de boix procedent de Centelles. Col·lecció d’Agustí Reixach.

-      Grall de ginjoler procedent de Vilanova i la Geltrú. Col·lecció de Xavier Orriols.

-      Grall de boix. Fons Amades.

-      Grall de boix. Col·lecció del Museu de la Música de Barcelona (referència núm. 1042).
Construït probablement a la segona meitat del s. XIX, fou donat al Museu el 1972 per A. Martí i Basté. Presenta decoració gravada al torn i té vuit forats oberts i tres més de ressonància.

-      Grall de procedència desconeguda. Col·lecció de Mariano Trens, de Vilafranca.
Adquirit a un antiquari de Barcelona cap a 1960, per les seves anelles i guarniments metàl·lics possiblement és un dels més antics.

-      Grall que els descendents d’un sacaire no identificat conserven a casa seva, a Guardiola de Font-rubí. Té alguna esquerda.

-      Grall d’origen penedesenc, més que centenari. Col·lecció d’instruments populars d’Antoni Duran Almirall, el Rayo, creador de l’Escola de Grallers de Sitges.

-      Grall recollit per Artur Blasco a l’acordionista de l’Alt Urgell Esteve Tarrés (Estevet Sastre). El luthier gascó Pierre Rouch l’utilitza com a model per als gralls dels sacs de gemecs que construeix.


Bordons

-      Un bordó de tres peces del poble de Lavern (Subirats, Alt Penedès).

-      Un bordó, el petit, del sac de gemecs d’en Josep Moliné, Lladons, que conserven els seus descendents, a Lavern (Subirats, Alt Penedès).


Plànols antics

-      Plànol d’un sac de gemecs de Valentí Touron (plànol “L’Antique Cornemuse Catalane”), fet per François Vanczak. Pertany a la Casa Pairal-MCATP de Perpinyà. El primer sac de gemecs que va fer en Jordi Aixalà el 1984, a instàncies d’en Salvador Palomar, seguia aquest plànol.


Altres referències

-      A l’Exposició Iconogràfica sobre la Cornamusa de 1931 es van exposar quatre exemplars de cornamusa: dos etiquetats simplement com a “cornamusa”, un etiquetat com a “petita cornamusa gallega” i l’altre etiquetat com a “gaita gallega”. Les dues “cornamusa” van ser cedides pel Museu de la Ciutadella i per Oleguer Junyent. Queda el dubte de saber de quin tipus concret de cornamusa parlem. Pel que fa a la “petita cornamusa gallega”, va ser cedida per Lluís Millet (l’hi havia regalat Airiños da Miña Terra). La “gaita gallega” pertanyia a l’Institut de Cultura per a la Dona.





Fonts

-      Catàleg de l’Exposició Iconogràfica de la Cornamusa. Orfeó Català. Barcelona. 1931.
-      BAYER, Xavier. “La manxa borrega o sac de gemecs al Penedès”. Fulls de Treball de Carrutxa, núm. 15. Carrutxa. Reus. 1983.
-      BORRÀS I ROCA, Josep. “Constructors d’instruments de vent-fusta a Barcelona entre 1742 i 1826”. Revista Catalana de Musicologia, núm. 1. 2001.
-      DIVERSOS AUTORS. Catàleg de l’exposició El Sac de Gemecs a Catalunya. Servei de Cultura Tradicional. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. Barcelona. 1990.
-      DIVERSOS AUTORS (a cura de Biel Fontanals). Nosaltres, els grallers. 2a edició. Amalgama Edicions. Barcelona. 2010.
-      DIVERSOS AUTORS. Exposició d'oboès tradicionals. Tradicionàrius 2012.
-      MILÀ, Jordi. Borregaires i altres antics músics populars de les muntanyes de Garraf. Grup d’Estudis Sitgetans. Sitges. 2000.
-      MUSEU DE LA MÚSICA DE BARCELONA. 1/ Catàleg d'instruments. Ajuntament de Barcelona. Barcelona. 1991.
-      ­ROUCH, Pierre. Web pròpia d’aquest luthier gascó. http://www.bouilleurdesons.fr/. 2014.
-      SANS, Cesc. Entrevista a Jordi Aixalà, dins la revista Caramella, núm. XIII. Massalfassar, Lluçà, Reus. Juliol-desembre 2005.
-      TOMÀS, Jordi. El sac de gemecs. La Rovira Roja. 1984.

Entrada modificada el 7.3.2015

dijous, 17 de novembre de 2011

Antics sacs de gemecs. Instruments (I)

Es conserven 17 sacs de gemecs sencers o gairebé sencers, la majoria dels segles XIX i XX. Les fustes emprades habitualment per construir sacs eren la del ginjoler i la del boix.

1.   Un sac Pedrosa, propietat de la família del sacaire Anton Mollfulleda.
De fusta de ginjoler, es conserva en molt bon estat, atès que l’Anton Mollfulleda no l’utilitzava habitualment.

2.    Un sac Pedrosa, conservat en una col·lecció particular de Sant Martí Sarroca.

3.    Un sac Pedrosa, conservat a la col·lecció de l’Orfeó Català. Fou donat a l’Orfeó per en Francesc Pujol el primer terç del s. XX.

4.    Un sac Pedrosa, incomplet, conservat a la col·lecció del Museu de la Música de Barcelona (referència núm. 1395).
Se'n conserven només el grall, el sarró i un tub d'una peça. Les peces de fusta són de ginjoler. El grall està marcat amb un sol i té set forats oberts, l'últim dels quals és doble per poder-ne tapar un amb cera.

5.    Un sac mixt Vinyoles-Pedrosa, propietat de la família del sacaire Anton Mollfulleda.
Era el sac de gemecs que emprava habitualment en Mollfulleda. Organològicament, no és gaire homogeni i ha estat molt maltractat pel pas del temps i poc cuidat. Les parts de fusta són tornejades en ginjoler, excepte el braguer, que és d’ametller o de cirerer, molt destruït pel corc. El bot de pell, de cabrit i amb el pèl per dins, és proporcionalment petit i també ha arribat gairebé inexistent. Així mateix, dels dos vestits que es conservaven en prou bon estat fins a principis dels anys 80 del segle passat, tan sols es manté mínimament íntegre el darrer que usà, de color lila i amb les inicials brodades. De l’altre, de color vermell, tan sols en queden algunes de les borles que l’ornaven. El 2004 va ser restaurat. El joc de bordons presenta particularitats interessants: cap dels tres és de la mateixa procedència, i si bé el mitjà i el llarg són prou antics i estan preparats per sonar, el petit sembla força modern, és massís i està tornejat en forma de copa. El maltractament és evident en els bordons sonors. El mitjà, d’una bellesa sorprenent, estava trencat per la meitat. El llarg, que després de netejar-lo ha aparegut marcat amb el sol dels Pedrosa, presenta en dues de les tres parts, de manera extraordinària i absolutament desconeguda al nostre país, restes de policromia verda. Als bordons hi havia diverses esquerdes. El grall també és de ginjoler, amb els forats força grossos i la paret ben prima, sobretot a la part de la campana, i estava anellat amb tres argolles de llautó per protegir-lo d’esquerdes. Sota una d’aquestes s’amagava la marca del constructor: Vinyoles. No se’n conserven les inxes.

6.    Un sac Reig, conservat al Museu Darder, a Banyoles.
No se sap ben bé d’on ha sortit aquest instrument. Se suposa que va pertànyer a la col·lecció del veterinari i taxidermista Francesc Darder (1851-1918) i la possibilitat que fos adquirit directament per ell als Reig no és descabellada, ja que l’instrument no s’ha tocat mai. No presenta cap tipus de desgast ni decoloració a les zones més exposades a l’erosió, com el bufador o el grall.
Té el número de registre 1397 del Museu. És fet al torn amb fusta de ginjoler, tot i que un ginjoler de baixa qualitat amb un to marcadament grogós que fa pensar més en el boix, i consta de bufador, grall, tres bordons i les nous per connectar tots els tubs al bot. Aquest, estranyament, és fet amb pell de boví cosida, i no amb un bot tradicional. Juntament amb l’instrument es conserven dues inxes per als bordons. La característica principal d’aquest sac és la seva mida reduïda, cosa que ha portat a diverses teories: instrument de joguina, peça d’aparador... El cas és que és un instrument ben fet i perfectament aprofitable per a la interpretació, però això sí, afinat amb la fonamental al voltant del Re.
Un cop preses les mides s’ha pogut fer una datació més aproximada que les anteriors, atès que pràcticament totes les peces de l’instrument i el tornejat exterior es poden amidar amb sistema mètric fent servir mides exactes. El sistema mètric s’instaurà a Espanya el 1849. Per tant, l’instrument no pot ser anterior. Tenint en compte això, doncs, la data de construcció és qualsevol de les compreses entre 1849 i 1918 (any de la mort d’en Darder).
Els plànols, dossier, fotografies, radiografies, etc., d’aquest sac estan disponibles al Museu Darder.

7.    Un sac Reig, conservat a la col·lecció de Jordi Bartolomé i Montserrat Garrich.
Fet de fusta de ginjoler, boix (les nous del bufador i del grall són d'aquesta fusta) i arbres fruiters, va ser adquirit per Jordi Bartolomé al Mercat de les Puces de París, procedent de la Catalunya Nord, a finals dels anys 80 del segle passat i restaurat per en Xavier Orriols. El grall presenta dues anelles de llautó de reforç amb verdet i també hi ha verdet a l’anellat dels bordons. Té els tres bordons foradats.

8.    Un sac Reig, trobat a Bellver de Cinca.
Conserva les inxes del grall i dels bordons. En Pedro Mir, gaiter i estudiós de la gaita de boto, en té fotos.

9.    Un sac dels germans Saletes-Verdaguer, que a principis dels anys 80 del segle passat conservava a casa seva en Damià Cordomí (o Damien Cordomy), fundador el 1927 de la cobla "Els Únics", de Sant Llorenç de Cerdans (Vallespir).
Havia pertangut a un avi seu cornamusaire, que formava part de la colla "Els Grandans", de Maçanet de Cabrenys, composta per dues cornamuses i una prima i que hauria estat activa vers el 1880. Estava ben conservat i constava del bot, el bufador, dos bordons i un grall de nou forats, un pel costat i un per sota.

10. Un sac de Valentí Touron, conservat al Museu d’Instruments de Música de la Universitat de Leipzig (Museum für Musikinstrumente der Universität Leipzig).

11. Un sac de Valentí Touron, conservat al Museu Instrumental del Conservatori de Niça (Conservatoire National à Rayonnement Régional de Nice).
La gran particularitat d’aquest sac és que el grall té claus: aquestes claus permeten fer totes les alteracions de l’octava i, a més, té una clau que permet passar a l’octava superior. En Pierre Jordà l’ha pogut mesurar i té intenció de desenvolupar-ne una còpia actualitzada.

12. Un sac de Valentí Touron actualment sense localitzar. N’hi ha fotografies a la Casa Pairal-MCATP de Perpinyà.

13. Un sac conservat a la col·lecció del luthier Antonio Martínez, lo Chaparro, que el va trobar en un mercat d’antiquaris a Barcelona.
És un sac del s. XIX i de comentaris vistos a Internet escrits pel mateix Chaparro sembla deduir-se que és un sac Vinyoles.

14. Un sac conservat al Museu de Ca la Cinta, a Torrelles de Llobregat.
L’havia sonat el sacaire Jaques de cal Músic, de Torrelles de Llobregat (s. XIX), i va ser recuperat de miracle d’un contenidor de la brossa on la seva família l’havia llençat, juntament amb altres coses, desconeixedora del seu valor cultural. No té cap marca de constructor, però pel tipus de tornejat i afinació segurament és fet a Barcelona a finals del s. XVIII o molt a principis del XIX. Restaurat per en Francesc Sans i en Pau Orriols, ha tornat a sonar el 2008 al Cornamusam.

15. Un sac de gemecs rossellonès, conservat al Centre Internacional de Música Popular de Ceret (CIMP).
Pertany a la col·lecció de l’Institut de Musique Populaire  et Méditerranéenne (IMPEM) i va ser trobat a finals dels anys 80 del segle passat per Enric Francès. Datat al s. XVII o al s. XVIII, és el sac més vell conservat, la seva morfologia ja indica que és un instrument molt antic. Originàriament tenia només el bordó llarg i posteriorment se li van afegir els altres bordons (el petit actualment li manca), que s’alimentaven d’aire a través del llarg, a diferència dels sacs posteriors d’en Valentí Touron, en què un canal central es dividia per alimentar els tres bordons. Com a hipòtesi es pot pensar que aquest sac seria un exemple del canvi de morfologia del sac de gemecs en l’època del pas del s. XVII al s. XVIII, en què passaria d’un únic bordó a tres. El grall dóna una gamma no temperada en do (amb el la a 404 Hz). Els luthiers Pierre Rouch (2010) i Claude Girard, per separat, n’han fet rèpliques. El primer utilitza aquest sac com a model dels sacs de gemecs rossellonesos que construeix.

16. Un sac trobat a finals dels anys 90 del segle passat, propietat d’en Jean-François Ducommun, col·leccionista resident a Suïssa.
Datat al s. XIX, la pinya només està habilitada per a dos bordons.

17. Un sac incomplet, amb dos bordons de Pere Brisillac, conservat al Museu Etnològic de Barcelona (anteriorment era al desaparegut Museu d’Arts, Indústries i Tradicions Populars) i recollit per Ramon Violant i Simorra a Vilella (Sarroca de Bellera, Pallars Jussà).
El sac prové concretament de casa Jaume, a Vilella. El grall servia de palmatòria i no està sencer, per la qual cosa no és possible conèixer-ne el constructor. Dels tres bordons dos estan habilitats per sonar. La campana menor d’aquests dos bordons, que, juntament amb la més petita, es veu que formaven part d'una altre sac (així ho demostren els anells d’os que duen d’ornament, en contra dels d’asta que porten la resta de peces), té gravada la marca "Brisillac Perpignan". El bordó mut presenta la singularitat de simular una possible afinació, indicatiu del procés d’atròfia viscut pel bordó petit.
El luthier gascó Pierre Rouch ha utilitzat aquest sac com a model dels sacs de gemecs que construeix (excepte el grall).


Sac Reig del Museu Darder




Sac propietat d'Antonio Martínez, lo Chaparro



Sac de cal Músic, de Torrelles de Llobregat




Sac del CIMP de Ceret



Dibuix del sac incomplet recollit per Ramon Violant a Vilella


Fonts

-      “El Museu de la Música de l’Orfeó Català”. La Veu de Catalunya, núm. 9700. Barcelona. 2 de juliol de 1927.
-      BORRÀS I ROCA, Josep. “Constructors d’instruments de vent-fusta a Barcelona entre 1742 i 1826”. Revista Catalana de Musicologia, núm. 1. 2001.
-      DIVERSOS AUTORS. Catàleg de l’exposició El Sac de Gemecs a Catalunya. Servei de Cultura Tradicional. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. Barcelona. 1990.
-      DIVERSOS AUTORS. Exposició Músics de festa. L’ofici de músic. La Casa dels Entremesos. Barcelona. Del 17 d’octubre al 24 de novembre de 2013.
-      Informacions orals obtingudes de Pierre Jordà i Manaut, Joan Pellisa Pujades i Francesc Sans Bonet.
-      MUSEU DE LA MÚSICA DE BARCELONA. 1/ Catàleg d'instruments. Ajuntament de Barcelona. Barcelona. 1991.
-      PELLISA, Joan. Web http://pellisaluthier.wordpress.com/2008/04/25/sac-darder/. [Actualment, inexistent; web actual de l’autor en què esmenta el sac: http://guitarrer.cat/planols/altres-instruments/]
-      ­ROUCH, Pierre. Web pròpia d’aquest luthier gascó. http://www.bouilleurdesons.fr/. 2014.
-      SANS, Cesc. “Anton Mollfulleda. Els darrers sons de la coixinera”. Revista Caramella, núm. XVI. Massalfassar, Lluçà, Reus. Gener-juny 2007.
-      SANS, Cesc. “El ginjoler. L'arbre de la música”. Revista Caramella, núm. 24. Massalfassar, Lluçà, Reus. Gener-juny 2011.
-      SANTANA, Galdric. “El sac de gemecs”. Revista Caramella, núm. V. Massalfassar, Lluçà, Reus. Juliol-desembre 2001.
-      VIDAL, Roger. "Una gaita catalana a l'Alt Vallespir". Butlletí Sant Joan i Barres, núm. 94-95-96. Grup Rossellonès d'Estudis Catalans. Perpinyà. 1984.
-      VIOLANT I SIMORRA, Ramon. “Instrumentos musicales de construcción infantil y pastoril”. Revista de Dialectología y Tradiciones Populares, tom X, núm. 3. CSIC. Madrid. 1954.
-      Web http://es.msnusers.com/sacdegemecs/shoebox.msn. [Actualment ja no disponible]
-      Web del Museu de Ca la Cinta de Torrelles de Llobregat. http://www.calacinta.com/index.php?option=com_zoom&Itemid=43&catid=70.
-      Web del Centre Internacional de Música Popular de Ceret (CIMP) http://www.music-ceret.com/dossiers/cornemuses/index.php.
-      YOUTUBE. Vídeo de la reproducció del sac de gemecs conservat al CIMP de Ceret feta pel luthier Claude Girard (vídeo). 2012.

Entrada modificada el 2.11.2015

dimecres, 16 de novembre de 2011

Antics sacs de gemecs. Constructors

A Catalunya no hi hagué constructors especialitzats en instruments musicals fins al segle XIX. Segurament serien torners que realitzarien les peces per encàrrec dels sonadors molt esporàdicament; així s’explicaria la gran diversitat d’estils de les peces que s’han conservat. En efecte, la quasi totalitat dels constructors d’instruments de vent-fusta a Barcelona fins a principis del s. XIX pertanyen al gremi de torners. La construcció i venda d’instruments de vent-fusta a Barcelona va ser molt important a partir de la segona meitat del s. XVIII fins a la primera meitat del s. XIX. Aquesta especialitat constructiva, clarament influïda pel desenvolupament de l’òpera i l’oratori, així com per la presència de músics militars estrangers i per les acadèmies de música instrumental, es va situar a la cresta de l’àmbit general hispànic tal com demostren el gran nombre d’instruments marcats conjuntament amb un cognom i el nom de Barcelona que ens han quedat en museus i col·leccions particulars, així com les diverses referències escrites. Especialment rellevants són les nissagues dels Xuriach, Pedrosa, Vinyoles, Boisselot, Oms i Bernareggi.

Els constructors d’instruments de vent-fusta a Barcelona, com a la resta dels principals centres europeus, formaven part del gremi de torners pel fet de treballar la fusta amb el torn. Aquest gremi es va crear el 1556 com una especialització del gremi de fusters i fins a la segona meitat del s. XVIII va estar associat al gremi de capcers dins la Confraria de Torners i Capcers. Abans de 1769, però, es van segregar totalment. Per tenir una idea de la magnitud del gremi, sabem que al cadastre de 1729 hi ha dins del grup de torners i capcers 12 membres. A partir de 1780 el gremi de torners s’especialitza en determinats sectors com ara la construcció i venda d’instruments musicals. Cap a la meitat del s. XVIII predominen els subjectes vinguts d’altres indrets de Catalunya, especialment del radi del bisbat de Vic, i més concretament de Torelló, ciutat reconeguda per la seva vinculació al món del treball del torn. A partir d’aquesta data, el gremi es mantindrà estable i no rebrà de gust membres vinguts de fora. A les actes dels consells generals del gremi celebrats l’any 1819 apareixen esmentats, com a intervinents en aquests consells, entre 40 i 50 agremiats.

Els noms dels constructors de sacs de gemecs que ens han arribat fins avui dia són els següents.

      Els Pedrosa, de Barcelona (a la documentació el cognom apareix sovint grafiat com a “Padrosa”). Treballaven a finals del s. XVIII i principis del s. XIX i tenien per marca un sol de foc. Se’n conserven tres sacs de gemecs sencers i un d'incomplet.

Els Pedrosa són una nissaga de torners-constructors de tot tipus d’instruments musicals de fusta. D’ells, però, només es conserven sacs de gemecs, cap altre instrument. El primer membre conegut és en Pere Pedrosa, actiu a partir de mitjan s. XVIII. El membre important és son fill, en Narcís Pedrosa Curull (Barcelona, 1756). Esdevé mestre torner el 1791 (a l’examen va haver de fer només instruments musicals, en el seu cas un flautí i un clarinet) i encara surt citat a dos consells del gremi celebrats el 1820. És citat pel baró de Maldà al seu Calaix de sastre en motiu del seu casament i del naixement de la seva filla. De fet, el taller dels Pedrosa era a un local propietat de la família del baró: “Dia 4 de febrer de 1777 se casà una minyona de setze anys que tenia en sa casa de cambrera Josep Astol, criat maior de casa Castellbell; la qual xica, nomenada Antònia Comelles, natural de Santa Cecília d’Íxol, del bisbat de Solsona. Pobra i, ja de molt noia, sense pare ni mare, a la que recolliren Josep Astol i Rita, sa muller. L’han vestida honestament i casada ab un fill del mestre torner que treballa instruments de vent en una de les botigues de casa Amat, en lo carrer de Montcada. Se diu, el tal marit d’Antònia, Narcís Pedrosa, minyó de vint-i-dos anys, natural de Barcelona, el que és músic sonador de baixo, aboè i flauta.” “Dia 3 d’octubre de 1778, [...] També noto en est llibre verd que a últims del mes de setembre pariren ab felicitat la jove de mestre Serres a una noia, i també Antònia, casada ab un torner nomenat Narcís Pedrosa, a una noia, la que se diu Rita. [...]”


      Joan Vinyoles, de Barcelona. Tenia per marca el seu cognom, amb la grafia “Viñolas”, i el nom de la seva ciutat abreujat, “Bar-na”, emmarcats per un agnus dei a dalt i un carràs de raïm a baix. Se’n conserva un sac de gemecs d’autoria segura (tot i que amb algun component Pedrosa), un altre de probable i un grall.

Els Vinyoles són una nissaga de torners-constructors de tot tipus d’instruments musicals de fusta. El primer membre de la família que coneixem es deia Bernat Vinyoles (nascut a Girona), que va viure i treballar a Barcelona durant la primera meitat del s. XVIII. Posteriorment, també trobem treballant instruments musicals son fill i sons nets: en Llorenç Vinyoles (Barcelona, 1734; va arribar a edat avançada: el 1819 encara era viu, tot i que ja amb escassa salut) i en Llorenç Vinyoles Bellavista (nascut a Barcelona el 1774, esdevé mestre torner el 1792, amb un examen on va fer un flautí de fusta de boix i una cullera de prendre mostassa) i l’Onofre Vinyoles (citat, com a membre del gremi, als diversos consells generals celebrats el 1819 i el 1820). Posteriorment, coneixem el nom de Joan Vinyoles, tot i que sense cap certesa sobre la vinculació directa amb la família de torners-constructors. Consta que aquest darrer tenia taller al carrer de la Creu Coberta, n. 37, al barri de Sants, de Barcelona. A falta de més dades, caldria situar aquest constructor en ple s. XIX i no massa reculat a causa de l’assumida castellanització ortogràfica del cognom. Tot i que se’n conserven pocs instruments, l’existència de la marca de foc ens indica que l’obrador “Viñolas” seria un establiment consolidat que no es limitava a la construcció d’un sol tipus d’instrument. No se n’ha pogut trobar els descendents.



-      Els Reig, de Torelló. És l’obrador més important i des de principis del s. XIX omplen el país de sacs de gemecs. La seva marca és el seu cognom, “Reig”. Se’n conserven tres exemplars de sac de gemecs i algun grall (un dels quals, el d’en Tons de Begues).

El fundador de la nissaga i de la torneria Reig fou en Francesc Reig i Ribes, nascut el 17 de setembre de 1801. Li deien el flabiolaire, ja que de jove feia de pastor i durant el dia, amb l'ajut d'un ganivet de pastor, feia flabiols de canya. Els feia tan bé que va assolir fama i tots els pastors de la contrada anaven a ell a fer-li encàrrecs. També fou cornamusaire. Quan es va casar, el 1823, va comprar un torn de peu, es va establir com a torner i es va especialitzar en la fabricació d’instruments de música de vent pastorils (flabiols, grais de pastor i de cornamusa, xiulets, etc.). Analfabet de solfa, procurà l'aprenentatge musical dels seus tres fills nois (Agustí, Ramon i Joan, que es van convertir en músics de renom a la zona). El gran, l'Agusti, nasqué el 27 d'agost de 1827 i va continuar la tasca del pare al capdavant de la torneria. Igualment ensenyà l'ofici al seu fill Francesc, que fou el millor flabiolaire de la plana de Vic.

Posteriorment, Ramon Reig continuà la tradició constructora de la nissaga i excel•lí en la fabricació de flabiols. Ja en ple s. XX, en Francesc Reig i el seu fill Marcel, aquest últim ja amb torns moderns mecànics, es dedicaren també a la construcció dels instruments que tradicionalment havien fabricat a la torneria: flabiols, catalans i gallecs, grais de pastor, grais de cornamusa, catalans i també gallecs, flautins i fins i tot fagots i tarotes. Els flabiols a l'estil gallec, així com les gralles de la gaita gallega, eren encomanats des de Galícia, on la torneria els exportava. Fins poc abans de plegar, els Reig construïen tres models de gralls amb el nom de gralls de pastor (afinats en do, re i sib). L’obrador va tancar definitivament a finals dels 2000. Després de parlar-ho amb en Marcel Reig, continua actualment la seva tasca el luthier Antonio Martínez, lo Chaparro, amb la firma Reig – Chaparro, tot i que de moment només fa gralles, ha deixat de fer els gralls.



-      Germans Saletes-Verdaguer, de Maçanet de Cabrenys. S. XIX. A principis dels anys 80 del segle passat hi havia localitzat un exemplar sencer, que conservava al seu domicili en Damià Cordomí (o Damien Cordomy), fundador el 1927 de la cobla "Els Únics", de Sant Llorenç de Cerdans (Vallespir). Havia pertangut a un avi seu cornamusaire.


-      Valentí Touron, de Perpinyà (1777-1850). Músic competent i constructor prestigiós. El seu intent de grall cromàtic no reeixí més enllà de les parets del seu prodigiós taller. Se’n conserven tres exemplars de sac de gemecs (un dels quals actualment sense localitzar) i un plànol d’un sac seu fet per en François Vanczak.

Nascut a Tellet, en Touron tenia el taller a la plaça dels Ases de Perpinyà (actual plaça Blanqui) i posteriorment al carrer Mailly i al carrer de la Font de les Carmes. Tocava la cornamusa en les cobles de l’època i segons el poeta Esteve Canal fou l’últim cornamusaire de Perpinyà. Es casà a Cameles, on va viure uns quants anys (concretament a Vallcrosa) abans de marxar-ne i instal·lar-se amb la seva família a Perpinyà com a “fabricant d’instruments”. Constructor competent, sabia molt poc de lletres (declara “no saber firmar” quan fa les declaracions de naixença dels seus fills). Pel que fa a la grafia del seu cognom, Valentí Touron va fer servir durant uns quants anys el cognom de Toront abans de tornar a emprar després del 1820 el de Touron. Aquesta és la raó per la qual son fill, Josep Pau Andreu (futur creador de la tenora moderna), fou declarat a la naixença, el 1815, amb el cognom de Toront. L'Andreu modificà més endavant la grafia a la definitiva Toron, que emprà fins a la seva mort.
Quan l'Andreu Toron decideix separar-se del pare i muntar un negoci propi, no sembla que quedessin en bona relació; en Valentí Touron va fer publicar al Journal des P.O. el 13 de juny de 1840 l'anunci següent: "AVÍS - Les persones qui voldran continuar de donar la seva confiança al Sr Touron pare, són pregades d'adreçar-se directament a ell mateix i no al seu fill que no habita més la casa pairal i els interessos del qual són enterament a part. A conseqüència hom haurà d'adreçar-se al Sr. Valentí Touron pare, carrer de la Font de les Carmes, núm. 27, a Perpinyà."
Una característica singular dels seus sacs és el bufador: acabaven en xiulet, amb un forat lateral d'entrada d'aire que evitava que la saliva caigués al fons del bot i amb el temps l'espatllés. Prodigiós també resulta el seu grall cromàtic conservat a Niça: implementa un seguit de claus que possibilita fer totes les alteracions de l’octava i, a més, també té una clau per poder fer l’octava superior. En Pierre Jordà l’ha pogut mesurar i té intenció de desenvolupar-ne una còpia actualitzada.



      Pere Brisillac, de Perpinyà. Segona meitat del s. XIX. Coetani de l'Andreu Toron, en fou competència directa com a constructor d’instruments musicals. Se’n conserven dos bordons d’un mateix sac.

Nascut a Perpinyà, va obrir el seu taller el 1840, després d’haver voltat per tot França aprenent l’ofici de luthier. Consta que l’any 1850 tenia el seu taller al carrer de la Cloche d’Or. El 1854 ja era carrer de l’Àngel i hi venia "tenores, flabiols i primes, tot allò que es pot tenir de més ben fabricat, i de què garanteix l’afinació i la soliditat" (segons publicità a la premsa de l’època). El 1857, finalment, obre un "magatzem d’instruments i de mètodes per a tots instruments" a la plaça Laborie. El 1862, igual que l’Andreu Toron, competidor directe, rep pels seus instruments la medalla de bronze de la Societat Científica Agrícola i Literària en la categoria de productes manufacturats. El 1876 apareix inscrit com a luthier i com a marxant d’instruments musicals a l'Annuaire musical et orphéonique de France.
La seva filla es va casar amb el seu company de viatge i obrer seu Fermí Delmàs, que el succeí al capdavant del taller i que va inaugurar una nissaga de Delmàs dedicada a la venda d’instruments musicals al llarg de més de 150 anys, fins avui dia.



Fonts

-      BARÓ DE MALDÀ (Rafael d’Amat i de Cortada). Calaix de sastre (volum primer: 1769-1791). Curial Edicions Catalanes. Barcelona. 1987.
-      BORRÀS I ROCA, Josep. “Constructors d’instruments de vent-fusta a Barcelona entre 1742 i 1826”. Revista Catalana de Musicologia, núm. 1. 2001.
-      CORTADA, Andreu. Cobles i joglars de Catalunya-Nord. Ed. El Trabucaire. Perpinyà. 1989.
-      COYON, Émile. Annuaire musical et orphéonique de France (1876). Alphonse Leduc, éditeur. París. 1876.
-      DIVERSOS AUTORS. Catàleg de l’exposició El Sac de Gemecs a Catalunya. Servei de Cultura Tradicional. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. Barcelona. 1990.
-      FRANCÈS, Enric. Andreu Toron i la tenora. Història de la música dels joglars a Catalunya Nord al s. XIX. IMPEM-FSR. Cotlliure. 1986.
-      Informacions orals obtingudes de Pierre Jordà i Manaut.
-      MUSEU DE LA MÚSICA DE BARCELONA. 1/ Catàleg d'instruments. Ajuntament de Barcelona. Barcelona. 1991.
-      ORRIOLS, Xavier. “Antics constructors de gralles”. Revista d’Etnologia de Catalunya, núm. 3. Barcelona. Juliol de 1993.
-      REIG I VERDAGUER, Ramon. Un segle i mig de notes musicals. Memòries. La música a la comarca. Editorial Pòrtic. Barcelona. 1975.
-      TOMÀS, Jordi. El sac de gemecs. La Rovira Roja. 1984.
-      VALLVERDÚ I SEGURA, Jordi. Mètode per a sac de gemecs (I). Barcelona. 2008.
-      VIDAL, Roger. "Una gaita catalana a l'Alt Vallespir". Butlletí Sant Joan i Barres, núm. 94-95-96. Grup Rossellonès d'Estudis Catalans. Perpinyà. 1984.
-      VIOLANT I SIMORRA, Ramon, i DURAN I SANPERE, Agustí. Art popular decoratiu a Catalunya. Les Belles Edicions. Barcelona. 1948.
-      VIOLANT I SIMORRA, Ramon. “Instrumentos musicales de construcción infantil y pastoril”. Revista de Dialectología y Tradiciones Populares, tom X, núm. 3. CSIC. Madrid. 1954.
-      Web de la botiga d’instruments musicals de Perpinyà Delmàs Musique. http://www.delmas-musique.com/htfr/frameset.htm.

Entrada modificada el 2.11.2015